El dimoni de les llistes: nascuts un 25 de desembre (2 de 2)

Si volem parlar dels nascuts el 25 de desembre tot evitant el sospitós més habitual, el seu equivalent més proper és el Brian dels Monty Python, profeta a desgrat seu i que comparteix amb Jesús una existència històrica dubtosa; però que és francament més divertit. Richard Dawkins, reconegut biòleg i ateu militant, el dia de Nadal opta per celebrar el naixement de Sir Isaac Newton, un dels físics i matemàtics més rellevants de la Història. Tanmateix Newton, que podia ser tan racional en determinats àmbits, dedicà bona part del seu temps als estudis teològics i, encara que conreés idees herètiques, fou un teista convençut.

Una repassada per la Història ens oferirà figures polítiques no gaire importants, totes filles del 25 de desembre: l’emperador bizantí Joan IV Laskaris (1250 - 1305), Cristina de Saxònia, reina de Dinamarca i Noruega (1461 - 1521), Margarida d’Àustria, muller de Felip III d’Espanya (1587 - 1611) o el papa Pius VI (1717 - 1799). En canvi, en èpoques més recents i sobretot en territoris de l’islam, trobarem figures senyeres com Muhammad Ali Jinnah (1876 - 1948), fundador del Pakistan modern (i potser també de l’antic); Anwar El Sadat (1918 - 1981), tercer president d’Egipte, assassinat un sis d’octubre de mal record. O l’Ahmed Ben Bella (1916 - 2012), famós per la presidència d’Algèria, i per haver mort amb una imatge de ministre de Franco que no sé com perdonar-li.

Més em congratulen algunes presències artístiques, com la del compositor i teclista anglès Orlando Gibbons (1583 - 1625), qui fou el músic més conspicu a l’Anglaterra de principis del segle XVII. O la de l’escriptora Rebecca West (1892 - 1983), autora de «Black Lamb and Grey Falcon», un text considerat definitiu sobre la història i la cultura dels Balcans. No em resistiré a fer safareig per informar que fou amant de H. G. Wells (i potser de Charles Chaplin). Un altre artista encara per tothom conegut és Humphrey Bogart (1899 - 1957), actor que solia conferir veracitat i noblesa fins i tot a personatges de moralitat discutible. «El bosc petrificat», «El falcó maltès», «Casablanca», «Tenir o no tenir», «Cayo Largo» o «La reina d’Àfrica» constitueixen sengles salconduits a l’eterna memòria dels seus espectadors.

Més gent bohèmia: Cab Calloway (1907 - 1994), artista negre, cantant de jazz i «bandleader» estretament associat amb el mític Cotton Club de Harlem. O Quentin Crisp (1908 - 1999), l’«Englishman in New York» original que cantà Sting el 1987 fins a convertir-lo en hit, model proto-queer que desafia qualsevol encasellament. Encara que, per la seva importància com a vella dama digna/indigna, Louise Bourgeois (1911 - 2010) mereixi un paràgraf apart, enllaça força bé amb les transgressions de Crisp. O sigui que us les estalviaré.

Una figura d’adscripció menys difícil és la de Conrad Hilton (1887 - 1979), fundador d’un imperi hoteler que encara rutlla. Va estar casat amb Zsa Zsa Gabor i és el besavi de la repulsiva Paris Hilton, aquesta dona amb nom de fonda amb pretensions.

Un tipus de posteritat més curiosa és la de Charlotte von Stein (1742 - 1827), una dama de companyia de la cort de Weimar que amb la seva amistat influencià el pensament i l’obra de Friedrich Schiller i sobretot Johann Wolfgang von Goethe. El seu nom ha arribat fins els nostres dies gràcies al monodrama de Peter Hacks «Conversa a casa dels Stein sobre l’absent senyor Goethe» (1974), un èxit mundial en el moment de la seva estrena. Una altra dona, poc coneguda a casa nostra, però precursora en la intervenció de la dona a la vida pública, fou Clara Barton (1821 - 1912), infermera i fundadora de la Creu Roja americana. I encara, per ampliar el contingent femení, la polonesa Helena Rubinstein (1872 - 1965) que amb el seu imperi cosmètic esdevingué una de les dones més riques del món.

Més controvertida és la figura de Cosima Wagner (1837 - 1930), la filla del compositor i pianista Franz Liszt, la qual després d’un matrimoni sense amor amb el director Hans von Bülow, esdevingué la segona esposa de Richard Wagner. Ja en el paper de vídua seva, dirigí el festival de Bayreuth durant més de vint anys amb un ferri conservadurisme. En les seves velleses flirtejà amb l’antisemitisme de manera que el famós festival wagnerià quedaria indissolublement lligat amb el pujant nazisme. Confesso que és una de les figures amb les que menys gràcia em fa compartir data d’aniversari.