diumenge, 20 de desembre del 2015

Quan l’abstenció no era opcional

Som gent pacífica i no ens agrada cridar.
Si voleu un motiu per considerar que la dona continua discriminada i que l’existència del feminisme conserva a dia d’avui tot el sentit, només cal que observeu com un fet tan important per a la història de la Humanitat com va ser [i és, mireu si no l’Aràbia Saudita] la lluita per aconseguir el vot femení, no ha rebut un tractament cinematogràfic de ficció comercial fins el present any 2015. La responsable d’aquesta primícia és la cinta «Sufragette», comandada per la directora Sarah Gavron i la reputada guionista Abi Morgan («The Iron Lady», «The Hour», «Shame»), cervells femenins per a una narració que els pertany en primera persona.

El guió se centra en el despertar reivindicatiu de la bugadera Maud Watts (personatge fictici encarnat per Carey Mulligan), al Londres d’inicis del segle XX en plena guerra de guerrilles per la consecució del vot femení. Al seu voltant, una sèrie de figures històriques i altres d’inventades dibuixen un panorama de la dona de l’època més alliçonador que realista. M’imagino que, quan una ficció és necessària i fins i tot de projecció obligada a les nostres escoles i instituts, resulta fútil objectar algun excés melodramàtic (com si els fets documentats no fossin suficients), o una línia de guió que es debilita al segon acte.

En tot cas, a «Sufragette» s’hi ha posat el millor de cada casa, començant per una fastuosa ambientació històrica que només els britànics són capaços d’aconseguir. El barceloní Eduard Grau (o Edu Grau, com figura aquí) firma una bella fotografia entre marronosa i sèpia, mentre que el francès Alexandre Desplat s’ocupa magistralment de la banda sonora. En el capítol interpretatiu brilla la sòlida escola britànica amb intervencions irreprotxables de gent tan coneguda com Brendan Gleeson, Ben Whishaw, Romola Garai o Anne-Marie Duff. Meryl Streep hi apareix cinc minuts testimonials en el paper de la sufragista històrica Emmeline Pankhurst, més per solidaritat envers la causa que per qüestions artístiques.

Helena Bonham Carter excel·leix en el paper d’una metge sufragista, personatge fictici bastit a partir d’un parell de figures històriques. Però és Carey Mulligan, com a protagonista, qui eleva el film a una categoria estètica superior. No puc negar que adoro aquesta actriu, que en la seva encara breu carrera ha enllaçat una pila d’interpretacions memorables («An Education», «Shame», «Drive», «Far from the Madding Crowd»). Mulligan té un rostre que la càmera adora i no requereix gaires paraules per donar un recital expressiu. Ho diré sense orgull de mare: aquí l’actriu està quasi sublim.

Ja ho he dit, «Sufragette» està bé, però no és perfecta. El sacrifici (històric) d’Emily Davison és presentat sense donar pistes que ens facin interessar sobre qui era ella en carn i ossos. I malgrat tot l’últim tram de la pel·lícula resulta emocionant fins assolir el punt de la llàgrima justificada. De forma previsible, tot acaba amb alguns rètols explicatius (en blanc i negre) sobre esdeveniments posteriors, relacionats amb el vot femení, i amb una llista esfereïdora de les dates en les quals les dones pogueren votar per primera vegada en certs països del món occidental. Com que encara vivim en un univers fal·locèntric, detalls com aquestos només escandalitzaran als mascles més acollonits. És trist reconèixer-ho, però el món que retrata «Sufragette» encara no ha estat superat. En les seves mancances, vull dir.

6 comentaris:

  1. Potser no és perfecta però no ens la perdrem.

    ResponElimina
  2. Té punts febles, efectivament però 's'ha de veure', a la llista final podrien afegir el feble i breu dret al vot de les dones republicanes espanyoles, per cert...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Júlia, jo també ho vaig trobar: per una vegada que som precursors!

      Elimina
  3. Allau, jo no diria que aquí van ser precursors. A Nova Zelanda les dones voten des de 1893. I a Europa, a Finlàndia ja votaven quan aquell país depenia encara de l'Imperi Rus. A Noruega, 1913; Dinamarca, 1915; Polònia, 1918 Àustria i els Països Baixos, 1919. Només si considerem el sud d'Europa, podem dir que Espanya va avançar-se a d'altres.

    Hi ha un film del 2004 sobre les sufragistes americanes: "Iron Jawed Angels" (traduïda "Ángeles de hierro"), però no recordo haver-ne sentit parlar en el seu moment. Si més no, em va passar desapercebut.

    Espero anar a veure-la. Crec que, encara que tingui els seus defectes, cal veure-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tal com solen anar aquestes coses en aquest beneït país, encara ens vam despertar d'hora. La pel·lícula que dius no em sona gens tot i que té moltes actrius conegudes.

      Elimina