dijous, 17 de desembre de 2015

No!


Recupero «Sí» («Ja», 1978) novel·la curta de Thomas Bernhard que Anagrama va publicar l’any 1985 en traducció de Miguel Sáenz, com no podria ser de cap altra manera (atès el seu monopoli tàcit de les traduccions espanyoles de Bernhard), i que ara ha reeditat en la bonica col·lecció Edición Limitada. Diria que és un llibre arquetípic de l’autor i una bona introducció, per breu, al seu peculiar estil. Ja a les primeres línies l’anònim narrador reuneix a tots els «dramatis personae» de l’obra:
El Suizo y su compañera llegaron a casa del corredor de fincas Moritz precisamente cuando yo, por primera vez, no sólo trataba de describirle a Moritz y, en definitiva, explicarle científicamente los síntomas de mi enfermedad sentimental e intelectual, sino que había ido a casa de Moritz, probablemente la persona que en ese momento me estaba realmente más pròxima, para volverle del revés, súbitamente y del modo más desconsiderado, la cara interna, no sólo enferma sino totalmente deformada ya por la enfermedad de mi existencia…
Tallo perquè la frase inicial de «Sí» es prolonga durant 477 excessives paraules (ho he llegit a la Wiki, que jo no les he comptat), en una mostra típica de prolixitat bernhardiana. El narrador és un científic, un biòleg crec, que s’ha retirat al camp per prosseguir els seus estudis en un ambient tranquil. És víctima de mals imprecisos, tant físics com mentals, plausiblement identificables amb la depressió, i ha trobat un confident ideal en Moritz, l’agent immobiliari que li va proporcionar la casa on viu. A través de Moritz coneixerà els Suïssos, o més exactament el Suís i la Persa, en un moment molt delicat dels desequilibris anímics del narrador. Creurà reconèixer en la Persa una ànima amiga capaç d’ajudar-lo a sortir del forat, quan el que estarà fent en realitat és transferir-li a ella els seus propis instints suïcides.

Sí, efectivament «Sí», malgrat el seu títol tan positiu, és un dels monòlegs novel·lístics més depressius de la literatura universal. Fingeix un homenatge al soliloqui vitalista de la Molly Bloom de Joyce i el conclou amb la mateixa paraula monosíl·làbica, tot i que un resolutiu «yes» anglès no sonarà mai com l’equivalent a un programàtic «ja» germànic. Bernhard escriu un dels seus textos obsessivament frenètics i circulars, que em recorden un bulldog aferrat al seu os de goma. Em fa riure, perquè carrega les tintes de tal manera que no seria elegant posar-se a plorar. Ningú no en surt indemne, ni els austríacs, ni els suïssos, ni la ciutat, ni el camp, ni l’estat ni els seus ciutadans. L’amor deriva en odi i l’amistat té marcada la data de caducitat.
Las circunstancias políticas habían empeorado repentinamente en ese momento de una forma tal, que no podían calificarse más que de horribles y fatales. Los esfuerzos de decenios se habían borrado en pocas semanas, el Estado, siempre inestable, se había derrumbado realmente en pocas semanas, de repente reinaban otra vez la estupidez, la codícia y la hipocresía, como en los peores tiempos del peor régimen, y los poderosos trabajaban de nuevo sin escrúpulos en el exterminio intelectual. Una hostilidad hacia lo intelectual observada ya por mí durante años había alcanzado un nuevo y repulsivo punto culminante, el pueblo o, mejor, las masas populares eran incitadas por los gobernantes al asesinato intelectual e instigadas a la caza de mentes e inteligencias.
«Sí» conté un fort component autobiogràfic i no seria aventurat identificar el narrador amb el propi Bernhard. Efectivament, l’única propietat immobiliària de l’escriptor fou una casa de camp a Gmunden (Alta Àustria), casa en la qual morí i que actualment funciona com a casa-museu. Bernhard mantingué amb l’agent immobiliari que la hi vengué una improbable amistat que dura una desena llarga d’anys i que amb tota seguretat constituí la llavor del personatge de Moritz. Però aquests detalls que comento, només són ganes de fer safareig. Bernhard és droga dura i és impossible de vendre’l als escèptics: igual com passa amb Richard Wagner, només funciona amb els convençuts, encara que no sàpiguen que ho són. Llegiu i repetiu amb mi:
Esa noche anduve por los prados y a través de los bosques, hasta llegar al agotamiento total, y vi de pronto con otros ojos todo lo que había en esos prados y en esos bosques, de pronto no destrozaban, no aniquilaban ya nada en mí, y hasta las personas con que, aunque las rehuyera, tenía que encontrarme no me hicieron una impresión tan terrible como sólo el día anterior. Mi existencia parecía ser otra vez posible.

5 comentaris:

  1. Fa molt temps que no llegeixo a Bernhard però hi va haver un estiu en que, com si tingués una febrada el devorava i buscava els seus llibres per tots els prestatges de les llibreries que m'eren conegudes.
    Vaig començar amb la meravellosa "El malogrado" però m'ha deixat un record inoblidable la pentalogia autobiogràfica.
    El traductor va ser una recomanació de Javier Marías a qui havia estat amic i eitor o editor i amic, Gonzalo Herralde.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també vaig patir la febre Bernhard una temporada, ara la revisc de tant en tant en dosis més petites.

      Elimina
  2. Dit i fet:

    Esa noche anduve por los prados y a través de los bosques, hasta llegar al agotamiento total, y vi de pronto con otros ojos todo lo que había en esos prados y en esos bosques, de pronto no destrozaban, no aniquilaban ya nada en mí, y hasta las personas con que, aunque las rehuyera, tenía que encontrarme no me hicieron una impresión tan terrible como sólo el día anterior. Mi existencia parecía ser otra vez posible.

    ResponElimina