dilluns, 30 de gener de 2017

Anada i tornada

Sunny Pawar és el millor que té "Lion" per oferir.
Quan s’acosta la temporada dels Oscar, cal témer l’aparició de pel·lícules com «Lion» del director televisiu australià Garth Davis: drames basats en fets reals, lacrimògens, però amb final feliç. El tipus de pel·lícula que podries contemplar acompanyat de la teva mare i que tant agrada premiar a Hollywood. En descàrrec de «Lion» cal dir que no s’abusa de la llàgrima més del que és estrictament necessari.

El film comença de forma molt potent amb el petit Saroo de cinc anys, que viu al centre de la Índia amb la seva mare i els seus germans, quan puja en un tren per accident i acaba desembarcant a Calcuta, a 1.600 quilòmetres de casa. Perdut a la metròpoli i sense idea de com retornar a la llar, l’infant sobreviu durant dos mesos en condicions dickensianes (per terrorífiques). Finalment aconsegueix escapar, quan l’adopta un matrimoni australià de Tasmània (David Wenham i Nicole Kidman amb una perruca que reclama paper coprotagonista). Tota aquesta primera part està realment bé, plena de peripècies, creïble i dura, però sense carregar les tintes. A més compta amb la meravellosa interpretació del petit Sunny Pawar, un d’aquells miracles inexplicables d’innocència i naturalitat que no et trobes a la vida real, però que el cinema aconsegueix.

La segona part de la pel·lícula transcorre vint anys més tard i el petit Saroo ara presenta les simpàtiques faccions de Dev Patel (perquè no hi ha cap altre actor en el planeta capaç de fer d’indi jove). Com a estudiant d’hostaleria a Melbourne coneix altres condeixebles indis que li reviscolen les arrels fins al punt d’incitar-lo a retrobar la seva família perduda. Som l’any 2008 i aquest tipus de perquisicions passen necessàriament per Google Earth i eines similars, quan ja sabem que una pantalla d’ordinador és l’objecte més anticinematogràfic del món. Per farcir la trama fins l’inevitable final feliç hi ha un esbós d’història d’amor supèrflua amb Rooney Mara, una mica de secretisme que posa a prova la relació amb la mare adoptiva i un munt d’escenes paral·leles entre el Hobart present i el Khandwa de la infantesa. També hi ha un conflictiu germà, adoptat com ell, destinat a omplir minuts de la cinta sense que la seva presència aporti res més.

Que «Lion» conclogui en un pic emocional no ens fa oblidar com és d’inert el segon acte. Garth Davis ho dirigeix tot amb un nivell que supera el mer estil televisiu, especialment als nocturns de Calcuta. Subtil música, amb els orientalismes justos, de Volker Bertelmann i Dustin O’Halloran. Patel sol estar bé, però la nominació a l’Oscar li ve gran. Kidman té dues escenes, però les supera amb nota després d’anys de decisions errònies.

Com deia abans, aquesta és una pel·lícula per dur la teva mare… I recollir-la després a la sortida, perquè t’expliqui com és que li ha agradat tant i tant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada