diumenge, 15 de gener de 2017

Déu fa massa soroll

A un país generalment descregut com ho és el nostre segurament sorprendrà que un cineasta tan dotat com Martin Scorsese pugui esmerçar tant de metratge en un projecte excèntric com és el seu «Silenci», prova fefaent del seu catolicisme ferreny de fill italo-americà de Queens. No és el primer cop que el director ens entreté amb films escorats vers l’espiritualitat. «L’última temptació de Crist», segons Kazantakis, representava una variació prou estimulant de l’Evangeli i amb una intenció molt més humanista que transgressora. En canvi «Kundun» (sempre el confonc amb «El petit Buda» de Bertolucci, dues excursions d’orientalisme desvagat) patia del defecte de la manca de sinceritat i l’acomodació a les modes.

En aquest «Silenci», basat en una novel·la de Shūsaku Endō ja adaptada al cinema en dues ocasions anteriors, Scorsese hi ha dedicat 25 anys fins que va trobar la versió definitiva per explicar-la, la que ens presenta ara i que m’omple de qualsevol cosa menys de goig, prova que de vegades prendre’s els projectes amb temps tampoc no ajuda gaire.

L’acció se situa al Japó durant el segle XVII en un moment que els cristians eren perseguits fins el martiri a menys que abandonessin aquella religió forastera.  Concerneix dos capellans jesuïtes, el pare Rodrigues (Andrew Garfield) i el pare Garupe (Adam Driver), que viatjaran al llunyà arxipèlag per conèixer el destí del seu mestre, el pare Ferreira (Liam Neeson), el qual segons les males llengües ha apostatat i ha fundat una família. L’estada al Japó confrontarà el parell de sacerdots amb una església catòlica clandestina que està disposada a morir per defensar la seva fe, quan un gest formal de sacrilegi seria suficient per salvar-los. El gran dilema que planteja «Silenci» és si cal permetre tal sacrifici de vides humanes en nom d’una divinitat improbable o bé seria acceptable un acte hipòcrita per salvar la pell.

Perquè, és clar, durant la llarga sèrie de violentes iniquitats que presenciem, déu calla com un puta, mentre el «padre» Rodrigues pateix mitja dotzenes de crisis de fe. Per si no us havíeu adonat, el títol es refereix al famós silenci de déu que Bergman va explotar als anys 60, quan a Valladolid encara se celebrava la «Semana de Cine Religioso y de Valores Humanos». Com espectador ateu però benvolent, una mica d’estira i arronsa teològic em podria venir fins i tot de gust, però crec que a Scorsese se li ha anat la mà.

Per començar, no hi ha justificació possible perquè un film tan dramàticament inert com aquest duri 161 exhauridors minuts. El cicle iteratiu de martiris macabres i les traïcions repetitives del Judes que fa el personatge de Kichijiro (Yosuke Kubozuka) acaben esdevenint risibles o indiferents (i no sé què és el pitjor). Les imatges filmades memorablement, a les quals Scorsese ens té tan acostumats, aquí es veuen notablement reduïdes a un parell de plans zenitals on la fotografia de Rodrigo Prieto hi té molt a dir. La banda sonora, un altre dels punts forts del director, es limita al paisatge sonor electrònic i a la «chinoiserie» diegètica.

Garfield, el virtual protagonista, ha de lluitar amb una aparença massa juvenil de galant ingenu, però se’n surt prou bé. Un emaciat Adam Driver, extret directament de El Greco, disposa d’un paper escurçat i no gaire sucós. Neeson aporta gravetat durant el seu descans entre dues cintes d’acció i venjança. El garneu funcionari censor que fa Issey Ogata roba la funció sense cap escrúpol.

Quan una pel·lícula de caliu religiós, l’únic pensament que t’inspira és que caldria clavar-los un gec d’hòsties, i que valdria més que oblidessin tants déus i punyetes i que es dediquessin a viure la vida, vol dir que algú no ha fet gens bé els deures. Hi ha qui es queixa del silenci de déu. A casa meva molesta la seva xerrera, o més aviat la dels seus corifeus. Feos, colla de feos.

6 comentaris:

  1. hihihihihiiiiiii, començo pel final.

    La religiositat no és un mal tema, la religió sol ser una plasta.

    I al cine, que sempre he cregut que la seva funció és entretenir o explicar el gènere humà, o ambdues coses a l'hora si pot ser, que el director ens vulgui fer combregar amb rodes de molí perquè ell s'ho creu ... uffffff aissssss

    a més, m'emprenya molt la poca feina antropològica que fan aquestes tipus -que amb la pasta que tenen ja podrien esmerçar-s'hi una mica més-, amb els orientals. El desconeixement i la manca d'empatia cap a una altra mena de món, arquetípica i dual, enfront el nostre, sempre acaben donant personatges risibles i de vergonya aliena.

    No l'he vista, podria fer-ho per la cosa de "xinus" que a mi em perd, però gràcies a tu resistiré :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, els orientals que surten són força creïbles. Però no deixa de ser una murga.

      Elimina
  2. Gairebé m'estimaria més recuperar 'La mies es mucha'...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que abans sí que sabien fer cinema religiós com cal.

      Elimina
  3. Ara no sé pas què fer, Allau. A priori em seduïa. M'espero que la facin per la tele?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé què dir-te, tot depèn del teu fervor i la teva inclinació a la penitència.

      Elimina