divendres, 6 de gener de 2017

Visions de l'Epifania (1)

La festa de l'Epifania que celebrem avui se solapa iconogràficament amb la de la Nativitat —tant l'escenografia com la majoria dels personatges protagonistes són repetits—, detall que no m'impedirà fer una repassada a algunes obres clàssiques sobre l'adoració dels Reis d'Orient. Començaré per un dels famosos frescos que Giotto va pintar per la capella Scrovegni a Pàdua, del qual diuen que tenen uns blaus inoblidables (si els veus en directe, per descomptat). El pintor, en el seu salt del gòtic al renaixement, preserva maneres i vestuari d'una certa severitat, quasi de cerimonial religiós. El nen, gràcies a déu, me'l presenten ben embolicat, no fos cas que agafés una calipàndria. A la part superior es percep ben contundent l'Estel d'Orient en forma realista de cometa. En canvi els camells es nota que l'artista no n'havia vist cap en directe i algú li devia telegrafiar la descripció.

Per cert, les aureoles que coronen els reials cranis m'han omplert de perplexitat. Els Reis eren mags, però que jo sàpiga no han figurat mai al santoral catòlic; però, és clar, en aquestes matèries és l'església la que té doctors. Jo, si s'ha de cobrir el cap dels Reis, prefereixo escollir la gorra frígia (no tornaré a fer la broma de la barretina) que indica la provinença oriental, tal com se'ls veu a Ravena, als mosaics de Sant'Apollinare Nuovo.

Fa gràcia veure'ls alineats com coristes de revista i amb "leggings" imitació leopard, tot i que resulta interessant observar que el rei negre encara no havia sigut inventat: de fet, als evangelis ni tan sols es dóna nom als reis. Observeu de passada un estrella molt discreta i unes palmeres espellifades i datileres.

La pintura següent sembla que la van confeccionar a quatre mans Fra Agelico i Filippo Lippi i és tan plena de detalls (i de gent), que ens podríem passar la tarda amb la mera descripció. Em fa pensar en un altre famós quadre rodó ("tondo", en diuen) on també hi figuren multituds: el bany turc d'Ingres. I, de fet, hi ha uns joves mig despilotats, com sortits d'una sauna, al fons a l'esquerra i en format liliput, que han desafiat la comprensió lectora dels estudiosos més perspicaços des de llavors.

Se suposa que en primer terme hi ha l'adoració dels mags en format convencional, encara que em veig incapaç de discernir quins són els venerables savis enmig d'aquesta munió de princeses Disney. L'adoració dels pastors (a l'esquena de Sant Josep) resulta més entenedora, gràcies a que els tres vesteixen parracs. Hi ha després una immensa comitiva, el seguici dels Reis, que ha embussat els carrers de Betlem amb tants cavalls i camells. A partir de l'any següent, l'alcalde va establir la tradició que les muntures de matrícula parella s'anessin alternant amb les de matrícula senar durant la setmana de Nadal (tot i que ja no tornaren a néixer més Messies durant la resta del seu mandat).

Al sostre de l'establia un paó reial i un astor que ataca un faisà (gràcies Viquipèdia). La bèstia blanca en primer pla, mamífera en tot cas, no tinc ni idea què és (gràcies Viquipèdia!)


Passo a un Botticelli que concilia elegància i destresa pictòrica, però que acaba convertint l'adoració dels mags en una pàgina de les revistes del cor en rigorós paper "couché". Entre tota aquesta colla de cortesans ensavonadors i finament cisellats, possiblement sodomites (on també s'intueix algun "paparazzo"), Sandro B. es pinta en "selfie", com el desdenyós exquisit de túnica taronja a l'extrema dreta.


He estat barallant artistes enormes, però no hi ha cap que es compari a Pieter Bruegel, el Vell. Mai no pinta res afavoridor, només s'ocupa de la realitat i dels seus aspectes més lletjos, o sigui que és l'antítesi de l'Instagram. Els seus tres reis són vells comediants decrèpits, sorgits d'un film de Federico Fellini dels anys 50. Sant Josep escolta sense immutar-se com la gent fa safareig entorn de Maria i la seva controvertida virginitat. Mentrestant el nen Jesús assaja cucades pròpies del Paral·lel.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada