dilluns, 9 de gener de 2017

Música negra

A la recerca d’una perspectiva una mica diferent, vam escollir la sèrie «Empire» de la Fox per les bones crítiques rebudes, especialment pel que fa als seus actors protagonistes, i per dur la firma de Lee Daniels («Precious», «The Butler»…), una de les veus més interessants del cinema afroamericà recent. Que en poc més de dos anys ja acumulés tres temporades, també es podia considerar un signe de bon averany.

«Empire» té com a protagonista a Lucious Lyon (Terrence Howard), antic traficant de drogues convertit en l’executiu en cap d’Empire Entertainment, empresa productora de música de la qual va ser el fundador. A les primeres escenes del primer capítol li diagnostiquen ELA i li vaticinen pocs mesos de vida. Com si ens trobéssim a una versió de pacotilla de «King Lear», Lucious ha d’escollir entre els seus tres fills el digne successor que dirigirà Empire. Els fills venen tots tres amb problemàtica incorporada: Andre (Trai Byers), el gran, pateix un trastorn bipolar, Jamal (Jussie Smollett) el segon, és gai i no se n’amaga, mentre que el petit Hakim (Bryshere Y. Gray) és un macarra i un cap de pardals. Per últim, però per a res menys important, «Cookie» Lyon (Taraji P. Henson), l’ex-esposa de Lucious i mare dels seus fills, acaba de sortir de la presó després de passar-hi disset anys assumint un delicte que va cometre el seu marit. Aviat es revelarà que «Cookie» és la veritable lleona, decidida a reclamar la seva part a l’empresa familiar, mentre mira de recuperar l’afecte del marit i els fills.

Malgrat uns valors de producció considerables (les reproduccions de falsos Seurat i falsos Basquiat no tenen preu), amb intèrprets que fluctuen entre el notable i l’excel·lent, i una treballada banda sonora, l’espectador no triga gaire a descobrir que «Empire» és en el fons (i en la superfície) un serial d’aquells de tota la vida, d’amor, luxe i poder, que crèiem que «Dallas» o «Falcon Crest» havien enterrat definitivament. Contemplar les batusses, amb estirada de cabells inclosa, entre «Cookie» i Anika (l’actual parella de Lucious) ens farà venir a la memòria les antològiques topades de Joan Collins i Linda Evans a «Dinastia». No hi falta ni un dels llocs comuns del gènere: fills secrets de paternitat dubtosa, confessió de crims sota l’efecte de les drogues, malalties letals que al final no ho eren tant, adulteris descoberts «in fraganti»…

La veritat és que, quan assumeixes que «Empire» no pertany a l’Edat d’Or de la televisió i que, si Shakespeare fos viu, no estaria escrivint aquestes collonades, la sèrie passa moltíssim millor. Tot és qüestió de posar-hi sentit de l’humor. Terrence Howard i Taraji P. Henson em consta que són bons actors i han sigut convenientment guardonats per elevar el nivell de qualitat general del producte. Intervenen també altres noms importants de la negritud, sigui en el camp de la interpretació, la música o la moda. Sumeu doncs en papers més o menys episòdics a Gabourey Sidibe, Naomi Campbell, Jennifer Hudson, Cuba Gooding, Jr., Mary J. Blige, Patty Labelle, Snoop Dog o Gladys Knight. O, més enllà dels estereotips racials, a Judd Nelson i Courtney Love.

Potser el que millor fa «Empire» és incorporar l’element musical a la trama de forma més creativa del que caldria esperar. Hip-hop, rythm & blues, balades, dance, gospel; estils negres en general. No és el tipus de música que més em motivi, i el rap em desmotiva directament, però després de «Treme» no trobareu sèrie que soni tan bé com aquesta. No m’espereu, però, per la segona i tercera temporades.

2 comentaris:

  1. Telenovel·les? No gràcies. Sóc massa jove per recordar res de Dallas o Dinastia, però no m’arrepenteixo d’haver-me-les perdut. A part que tampoc sóc gaire de música.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, Dallas i Dinastia eren Educació General Bàsica.

      Elimina