dimecres, 25 de gener de 2017

Papà terapeuta

Qui no quedaria d’allò més intrigat quan una comèdia alemanya arrasa als Premis del Cinema Europeu? Efectivament, «Toni Erdmann» de Maren Ade s’emportà la grossa dels guardons: millor pel·lícula, millor director, millor actriu, millor actor, i millor guió (i aspira també a l’Oscar). Sí, he escrit «una comèdia alemanya»; oi que sona a oxímoron? Que alci la mà qui recordi una sola comèdia alemanya.

El protagonista s’anomena Winfried Conradi (Peter Simonischek), un professor de música divorciat, que al principi del film perd el seu únic alumne particular de piano i se li mor el gos (perquè això és una comèdia alemanya). Des de l’inici se’ns mostra que Winfried és amant de gastar bromes, sovint amb l’accessori d’unes dents postisses sobredimensionades. L’home decideix visitar la seva filla Ines (Sandra Hüller) que treballa com a consultora a Budapest. En descobrir la vida tan estressada i poc satisfactòria que porta, el pare es proposa posar-hi remei, ajudat per les dents de plàstic, una perruca de bruixa i un alter ego que noma Toni Erdmann i que figura que és consultor i «coach».

La trama en si no sembla gaire original. D’executius agressius d’ànima turmentada que acaben aprenent a valorar els petits plaers de la vida, el cinema de Hollywood ens ha servit racions periòdiques des del temps de Frank Capra. En descàrrec de «Toni Erdmann» cal dir que la transformació d’Ines és més subtil i menys mecànica del que podríem trobar a una comèdia comercial estàndard i és que aquesta és una pel·lícula que és qualsevol cosa menys estàndard.

En quant a l’humor (ai, aquest sentiment tan subjectiu!) diria que no és tan present com gran part de la crítica ha pretès. Es tracta en tot cas d’aquest tipus d’humor tan actual que es basa en la incomoditat de l’espectador pel fet de contemplar com el protagonista incideix en comportaments de vergonya aliena. Només cap al tram final hi ha dues seqüències ambientades en sengles festes que són francament divertides (dins de la seva profunda marcianitat).

De totes maneres, 162 minuts de durada, són difícils de justificar, especialment en una comèdia, gènere habitualment associat a la lleugeresa. No crec que li fes mal al film la supressió d’algunes escenes, especialment les que concerneixen al dia a dia de la vida laboral de la filla. Sortosament tant Simonischek com Hüller (ajudats per l’exotisme de la societat romanesa en acció), es mostren capaços de tirar endavant el film i proporcionar-li fins i tot alguns moments de veritable emoció. De fet, el cabreig gèlid d’ella m’encanta; però per a un espectador mediterrani tanta inexpressivitat pot treure de polleguera.

Amb «Toni Erdmann» em sento temptat d’emprar el fàcil adjectiu de «sobrevalorada», però no em penedeixo d’haver-la vist. En cert sentit, una experiència única i en cap cas desagradable.

2 comentaris:

  1. Hi volia anar per curiositat però la durada m'angunieja, més de dues hores al cinema ja em costen d'entomar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira que m'agradaria saber la teva opinió...

      Elimina