dimarts, 24 de gener de 2017

Pas número 2: el divorci

Si la primera temporada de «The Affair» explicava les conseqüències d’un adulteri, amb algunes derivacions melodramàtiques i un amaniment d’escenes de sexe tòrrid; és lògic que la segona temporada tracti dels problemes que sorgeixen a partir dels divorcis de les dues parelles implicades. Molt menys sexy, em temo, però amb altres ramificacions interessants (sempre que us interessi la indústria literària i el negoci immobiliari a Long Island).

Els punts de vista contraposats (el signe d’identitat de la sèrie), que a la primera temporada es limitaven a dos, ara s’amplien a quatre. O sigui que a les parts dedicades als dos amants (Noah i Audrey), s’hi afegeixen les dels cònjuges respectius (Helen i Cole). Llevat d’un capítol que combina les mirades dels quatre protagonistes, només apareixen dues visions per emissió. Com ja passava a la primera temporada, aquest tractament subjectiu de la narració és víctima d’una gran arbitrarietat; de vegades s’aplica amb consistència, però molt sovint la subjectivitat és més cosmètica que cap altra cosa.

Cal dir que l’interès dels capítols és molt variable: en alguns no passa pràcticament res, mentre que d’altres són un cúmul d’incidències. De totes maneres, com que les peripècies familiars dels Solloway i els Lockhart no tenen prou convicció per assegurar la fidelitat de l’espectador, s’hi afegeix una intriga criminal situada mesos més tard de l’acció principal. Es tracta d’escenes breus fotografiades en colors esvaïts, ja presents a la primera temporada; allà encara sense precisar la natura del crim, aquí ja amb Noah com sospitós principal. Amb tot, de vegades fa l’efecte que aquests apunts de gènere detectivesc s’han introduït com el pal i la pastanaga davant de l’ase que ha de ser l’espectador, ja que la seva presència no és inherent a la natura de la sèrie.

Per les característiques de «The Affair» caldria exigir un quartet protagonista impecable, però a l’hora de la veritat no poden ser més irregulars. Joshua Jackson (Cole), no molesta, potser perquè carrega amb el paper més petit i simpàtic, mentre que Ruth Wilson (Alison) és un catàleg de tics i morrets d’Instagram. Dominic West (Noah) m’ha agradat més en altres coses que ha fet, però no l’ajuda gens que el seu personatge sigui tan odiós. La veritable perla de «The Affair» és Maura Tierney (Helen), una dona sempre creïble i real, llàstima que sigui absent en bona part de la trama.

Els amants de rastrejar presències d’actors coneguts per altres treballs, no quedaran defraudats. Repeteix John Dorman, que a «The Wire» era el superior de Dominic West i aquí li fa de sogre. Catalina Sandino Moreno, l’actriu colombiana que va saltar a la fama amb «María, llena eres de gracia» el 2004, esdevé l’interès amorós de Cole Lockhart. Cynthia Nixon, la de «Sexe a Nova York», figura a un sol capítol, però té un paper de considerable responsabilitat. Joanna Gleason, que havia estat casada amb Woody Allen a la ficció i que havia mantingut una relació amb Leo Mc Garry a «The West Wing», mostra símptomes preocupants d’abús de la cirurgia estètica. I un altre veterà del mateix programa, Richard Schiff (o Toby Ziegler), actua com advocat de la defensa.

Al final de la temporada es revela tant qui és el perpetrador de l’assassinat com qui durà la culpa sobre les seves espatlles. En teoria, la intriga s’ha acabat i podríem deixar-ho aquí, però el meu cantó Sautier Casaseca continua encuriosit per les malvestats que els guionistes escriuran per aquest parell (o trio) de famílies desgraciades; per tant, tindrem tercera temporada.

2 comentaris:

  1. Oh, no, la tercera temporada ni la toquis. Les dues primeres estan bé, però la d'aquest any ha fet una davallada brutal. Pur melodrama sense gràcia. Tira per terra tota la bona feina feta.

    ResponElimina