dimecres, 11 de gener de 2017

Minories molestes

L'ONU en un cartell
Es tracta d’un fenomen d’abast quasi universal; i és que, quan un grup de la població històricament oprimit comença a rebre justa reivindicació dels seus drets, els seus antics opressors no trigaran gaire a presentar-se davant de l’opinió pública com a les noves víctimes del procés de compensació. Els nous (auto-denominats) discriminats, sempre amb excusa prèvia que assegura que no tenen res en contra dels grups afavorits (i que fins i tot hi tenen alguns dels seus millors amics), solen ser gens casualment mascles, blancs i heterosexuals. Aquest moviment de rebot i victimisme ha passat (i està passant) en relació amb els negres i altres races discriminades, amb les dones, amb tots els membres tan diversos de la població LGTB, amb els discapacitats i amb tots els ases dels cops tradicionals que us pugueu imaginar.

Després d’un paràgraf preliminar tan estupend, em temo que hauré de rebaixar el nivell, i que caldrà introduir a l’equació les dubtoses intencions crematístiques del cinema de Hollywood. Potser alguns recordareu com va reaccionar part de la xarxa, quan es va anunciar una nova versió de «Ghostbusters» totalment protagonitzada per dones i on, per major escarni als masclistes, Chris Hemsworth feia el paper de secretari «florero». La que va sortir pitjor parada va ser Leslie Jones qui, a més de dona sumava la condició de negra. Va haver de sentir-ne de tots colors i finalment es va donar de baixa de Twitter.

Costa d’entendre que en ple segle XXI i en societats democràtiques i defensores de la igualtat, el masclisme, el racisme o la homofòbia pervisquin encara amb tanta virulència en el món de l’espectacle. Mentre que en el món de l’òpera fa anys que està plenament acceptat que cantants negres o orientals facin papers que no siguin els d’Othello o Madame Butterfly, cert públic arrufa el nas davant de la possibilitat que Idriss Elba sigui el proper James Bond. J. K. Rowling va haver de sortir en defensa del càsting d’una Hermione Granger negra a l’obra teatral «Harry Potter and the Cursed Child», tot al·legant que en els llibres se la descrivia simplement com una noia intel·ligent, de cabell fosc i arrissat.

Una altra franquícia popular que va intentar superar passats prejudicis va ser «Star Wars» quan a «El despertar de la força» de 2015, va escollir com a protagonistes de la tercera trilogia una dona (Daisy Ridley) i un negre (John Boyega). Com que el film era un virtual «remake» del «Star Wars» original, els fans acèrrims van posar-se les mans al cap davant d’aquell devessall de correcció política que destruïa el seu somni adolescent on tot el dilema consistia en escollir entre Han Solo i Luke Skywalker.

Pitjor s’ho devien passar amb «Rogue One» de 2016, la derivació de «Star Wars» que havia d’acabar amb totes les discriminacions. La protagonista tornava a ser una dona (Felicity Jones), el seu mentor, un negre (Forest Whitaker), i a l’esquadró que era la base del film hi figuraven dos orientals (Donnie Yen de Hong-Kong i Jiang Wen de Tangshan), un pakistanès (el puixant Riz Ahmed) i un «latino» (Diego Luna). En una primera lectura, es diria que l’únic actor masculí i de raça blanca amb paper protagonista i positiu seria el danès Mads Mikkelsen, com a pare de la Jones; tot i que Luna, malgrat els seus orígens mexicans, només es distingeix dels caucasians de manual per un parlar d’accent exagerat (que segurament força).

De totes maneres, aquesta atenció a la minoria queda completament oblidada quan passem del primer pla al pla general. Malgrat que Felicity Jones sigui la protagonista, no hi ha cap altre personatge femení de rellevància. En el nombrós grup de guerrillers d’elit destinat a destruir l’Estrella de la Mort, amb prou feines hi ha una dona pilot, però que jo recordi no hi ha cap negre, ni oriental, ni pell roja (ja posats). Són tots ells una colla de mascles atlètics i blancs que provenen d’una galàxia molt llunyana. I es diu Amèrica.

Per no parlar de l’absència d’espècies alienígenes en la constitució del batalló rebel. De fet, n’hi ha un de sol i queda dissimulat en un segon pla. Les primeres pel·lícules de «La Guerra de les Galàxies» solien ser un goig per la frescor com introduïen races intel·ligents inconegudes sense molestar-se a ni alçar una cella. En totes aquestes seqüeles noto una reticència certa: el proper prejudici a superar és el que suposen els visitants d’una altra galàxia. 

5 comentaris:

  1. En general l'absencia de dones, blanques, negres o de coloraines, en la gran majoria de sagues estelars literàries, cinematogràfiques o el que sigui resulta preocupant. Això sí, alguna princesa trobes per allà. I de dones velles i negres, encara menys, per exemple. I això que aixequen el nivell quan s'hi compta, per exemple la Judi Dench.

    ResponElimina
  2. i cal admetre que l'ET era el paradigma de l'extraterrestre bonhomiós...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si hi tindrà a veure també que el gènere d'aventures era considerat com a propi de nois.

      Elimina
  3. En una galàxia amb tant extraterrestre, més que disminuir el racisme jo apostaria perquè augmenti, ja no només t’has de preocupar els negres i els grocs, ara també t’has de preocupar pels blaus, verds, taronja, etc. Això per no parlar de l’avançada intel·ligència artificial que deixarà a tots els éssers vius clàssics com a inútils.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que hauria d'augmentar són les races mostrades, no el racisme, no fotem!

      Elimina