dimarts, 3 de gener de 2017

Melòmans i animals

Illumination Entertainment, responsables d’èxits animats de qualitat discutible, com els de les pel·lícules de Gru i els Minions, o allò de «La vida secreta de les mascotes», ataca aquestes festes amb «Sing» (dirigeix Garth Jennings), un esforç de limitada ambició i moltes ganes d’agradar que de segur esdevindrà material de fons d’armari en l’àmbit de l’entreteniment familiar.

Bastida entorn del fenomen dels «talent shows» musicals —excusa de la qual es denuncia la falta d’originalitat des del mateix guió, tot i que no es renuncia a la seva descarada comercialitat— «Sing» s’erigeix en un espectacle apte per a tots els públics (els acudits de pets indiquen la seva voluntat multigeneracional). L’acció se situa en una societat d’animals antropomòrfics, però amb interaccions molt menys elaborades que les de «Zootropolis». Al bonàs coala Buster Moon (un molt simpàtic Matthew McConaughey) no se li acudeix una altra manera de salvar el seu deficitari teatre que convocar una competició musical amb premi milionari inclòs. Trames similars les explotava la Warner, amb coreografies de Busby Berkeley, fa gairebé un segle (tot i que el que allà eren coristes, aquí són calamars).

Els participants en el concurs són tan entranyables com adequadament diversos: una truja, mare de família, d’envejable vocació expansiva (Reese Witherspoon), un ratolí «crooner» que interpreta tots els èxits del «rat pack» (Seth MacFarlane), una porc espí roquera (Scarlett Johansson), un goril·la fill de gàngster que canalitza Elton John (Taron Egerton) o una elefanta amb pànic escènic (Tori Kelly). M’ha agradat particularment el personatge de Karen Crawley, una iguana vella que treballa com a secretària de Buster i té la veu del propi Garth Jennings, el director.

«Sing» no és una gran pel·lícula, però tendeix a caure bé. Li costa trobar el ritme i abusa de cançons arxi-conegudes (necessitàvem noves versions de «My Way» o «Hallelujah»?), però quan arriba al tercer acte és impossible no deixar de ballar a la butaca amb un somriure dibuixat als llavis.

4 comentaris:

  1. He de dir que la idea de la pel·lícula m'atreia, i mira que no segueixo cap 'talent show', fins que vaig saber qui l'havia feta, i llavors em van passar les ganes. 'Mascotas' va ser una gran decepció. Gru no és cap gran cosa. Així que no sé què dir-te. Però si tu dius que fa el fet, potser me la posi algun dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabria què dir-te, Xexu, potser les festes nadalenques em fan abaixar la guàrdia.

      Elimina