dilluns, 2 de gener de 2017

Bells dorments

Tothom que hagués vist els tràilers de «Passengers» (Morten Tyldum, 2016) podia arribar a sospitar que ens trobàvem davant d’una aventura romàntica ambientada a l’espai i protagonitzada per dos actors tan agradables de contemplar com són Jennifer Lawrence i Chris Pratt. I certament aquesta interpretació, afavorida sens dubte pels creadors de la pel·lícula, s’acosta força a la realitat, si no fos perquè passa per alt un detall del guió que enfonsa el film en territoris èticament pantanosos dels que no sap sortir-ne indemne. Discutir-ho amb més profunditat implicaria entrar de ple en el terreny dels «spoilers» que tan poc us agrada. Així que farem una cosa: dedicaré el proper paràgraf a elaborar una ressenya quasi telegràfica i gens reveladora i, un cop alliberat de qualsevol pacte de discreció, m’esplaiaré a continuació en benefici de qui vulgui seguir-me.

«Passengers» és un film de ciència-ficció d’exquisit disseny, d’aquells que presenten una tecnologia pulcra i elegant, de l’escola del «2001» de Kubrick. Està interpretat per bons actors, que també són estrelles, i encarà que la química entre Lawrence i Pratt sigui qüestió d’opinió, sempre és un goig veure’ls en pantalla. Potser aquesta llaminadura visual és la que mig oculta les implicacions morals de la història i la facilitat amb la qual tot el conflicte es resol amb els clixés més deplorables de Hollywood. Afegiu-hi un dels guions més perforats i matussers de tot el que va de segle, per assegurar-vos (per poc sensibles que sigueu a les formes) una sana indignació així que acabi la funció.

A partir d’aquí els «spoilers». La nau Avalon solca l’espai en un viatge de 120 anys de durada en direcció al planeta Homestead II. En el seu interior, 5.000 passatgers en estat d’hibernació, destinats a establir-se a la colònia. A causa d’un incident que no ve gaire al cas, l’enginyer mecànic Jim Preston (Chris Pratt) es desperta 90 anys abans de la fi del viatge i, com que aquests destrets s’havien considerat tècnicament impossibles, no hi ha manera prevista de tornar-lo a hivernar. Jim passa uns mesos gaudint de les distraccions que li ofereix la nau, però de mica en mica es deixa vèncer per la solitud. És llavors que posa l’ull en una càpsula on jeu l’atractiva escriptora Aurora Lane (Jennifer Lawrence) i comença a contemplar la possibilitat de despertar-la perquè li faci companyia (i el que sorgeixi) durant els 90 anys següents.

Hi ha aquí, sense gaires filtres, una fantasia típicament masculina: la de l’home que té a la seva disposició un harem potencial de dones mancades de voluntat i que jugarà al seu favor la carta de la solitud compartida. La concomitància amb els contes de fades clàssics, on el príncep blau desperta la princesa amb un petó, és més que evident (recordem que Aurora era el nom de la Bella Dorment), en una escena que s’ha associat tradicionalment amb la violació.

Jim dubta durant uns dies, però finalment claudica i canvia el curs de la vida d’Aurora pel sol fet de despertar-la. S’enamoren (és que algú ho dubtava?) i l’idil·li progressa adequadament, fins que es destapa el pastís. Ella s’emprenya i li fa el buit, però després d’algunes heroïcitats i sacrificis, el perdona. Perquè són Jennifer Lawrence i Chris Pratt, i fan molt bona parella, i això és una comèdia romàntica. Si el personatge de Jim Preston l’interpretés un actor obès de mitjana edat, segurament la repugnància del fet de descongelar Aurora se’ns faria molt més palès, però és evident que aquí ningú no ha volgut entrar a fons en disquisicions ètiques.

El guió és un model de decisions arbitràries que només afavoreixen el desenvolupament predeterminat de la trama. Per què Jim és capaç d’entrar a tots els racons de la nau, però no a la sala on jeu la tripulació? Per què es pot colar a la suite de primera classe, però no pot prendre més cafè que el d’ínfima qualitat? Menció especial mereix l’aparició de Lawrence Fishburne, en un dels casos més flagrants de «deus ex machina» que mai he presenciat, la intervenció del qual possibilita la viabilitat del desenllaç. A més, com es negre, trigarà poc a desaparèixer. Molt més intrigant és el pla de cinc segons on es pot veure a Andy Garcia. Ni tan sols obre la boca o sigui que crec que jo els hauria sortit immensament més barat.

Salvaré del desastre la fotografia de Rodrigo Prieto, la banda sonora de Thomas Newman, el disseny (especialment el de l’enoooorme nau helicoïdal Avalon), Pratt a la dutxa, Lawrence en una piscina de gravetat zero, i l’androide idiosincràtic i molt britànic que compon Michael Sheen. Però francament, no val la pena. A evitar.

10 comentaris:

  1. Respostes
    1. Sí, Júlia, coses que passen quan dones carta blanca als mascles de l'estudi.

      Elimina
  2. Chris Pratt em cau bé gràcies a Guardianes de la Galàxia, i la Jennifer Lawrence no es que em caigui bé, però està molt bona (vull dir que no m’importaria quedar-me tot sol atrapat en una nau amb ella). Tot el que sigui ciència ficció també m’atrau, però està clar que entre les crítiques que ja havia i llegit i el que tu en dius seria un error veure aquesta peli.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, la pots contemplar sense so i recrear-te amb la Lawrence (però ensenya més en Pratt).

      Elimina
  3. M'has ajudat a descartar-ne una de la llista que tinc per a avui. I no entenc la fal·lera masculina per la Lawrence com a femella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Enric, hi ha títols millors amb els que perdre el temps. I a mi la Lawrence, sense restar-li mèrits, em deixa bastant fred.

      Elimina
  4. Vaig veure el tràiler i vaig pensar ... uf! no, gràcies.

    Avui tinc la sensació que em repeteixo :P

    ResponElimina
  5. És un dels tràilers més enganyosos que he vist. Potser gràcies al tràiler, el que hem vaig trobar després no em va desagradar tant com a tu:vaig fruir amb l'estètica freda i blanca i amb el cambrer, que semblava tret d'un episodi de Star Trek -la nova generació - però lamentablement sense tantes qüestions metafísiques.

    ResponElimina