dimarts, 17 de gener de 2017

La nostàlgia feta postal (o Detox, el musical)

Si una cosa ens ha quedat clara gràcies a «La La Land» és que al seu director Damien Chazelle li entusiasmen els musicals dels anys 50 i 60; un gènere que fa temps que no s’ha dignat a oferir, no tan sols cap obra mestra, sinó que ens ha colat com a tal una frivolitat de to tan discutible com és «Moulin Rouge». Ara amb aquesta pel·lícula, potser perquè ja ningú fa coses així (i ho enyoràvem una mica), s’està emportant la majoria de premis de la temporada. Ja veurem com s’en surt als Oscar, però els pronòstics són bons.

La història que explica «La La Land» és prima com el paper de fumar i, per altra banda, molt característica del gènere per la seva aparent (i real) lleugeresa. En un Los Angeles que és pura estilització es creuen Mia (Emma Stone) i Sebastian (Ryan Gosling). Ella és una cambrera que aspira a triomfar com a actriu, ell un pianista amant del jazz clàssic que somia convertir-se en l’amo d’un mític club. La seva relació segueix les etapes habituals del «boy meets girl»: primer es cauen malament, després no tant, hi ha malentesos i cops de sort, un temps d’idil·li solucionat amb un muntatge musical i una crisi (problemes d’agenda professional), que podria ser (o no) final. Predomina una castedat digna de la Debbie Reynolds de la dècada dels 50 i fins i tot el to agredolç del desenllaç, que podria semblar l’únic toc de modernitat, prové dels melodrames de Jacques Demy dels 60 («Les parapluies de Cherbourg» i «Les demoiselles de Rochefort»).

No se li pot negar a Chazelle, si no originalitat, almenys una saludable ambició formal. Contra la tendència actual a solucionar els números musicals a la sala de muntatge, tot traslladant el ritme de la dansa més a la contraposició d’imatges que als propis ballarins, opta per preses llargues (com el sensacional «tour de force» que obre la pel·lícula) que mostren sense possibilitat de trampes el cos sencer dels dansaires.

Visualment el film és com un gran magatzem de llaminadures que satisfà els instints més bàsics de l’espectador, començant per un vestuari de Mary Zophres que ressuscita els colors primaris de la vella moda parxís. La fotografia de Linus Sandgren imagina un Los Angeles que alterna el sol més brillant de l’estiu amb uns crepuscles violacis i eterns: segurament mai abans heu vist aquesta ciutat sota una òptica tan afavoridora. Tinc les meves reserves amb la música de Justin Hurwitz, que és passadora però rarament memorable (i que no lliga gaire bé amb la dèria pel jazz que sent el noi).

Seguint la tendència actual («Mamma Mia», «Sweeney Todd», «Chicago», «Nine») a emprar en els musicals artistes no especialment adeptes a cantar i ballar, Stone i Gosling resulten cantants suportables i balladors justets. El que no es pot negar és la seva qualitat d’estrelles de la gran pantalla, amb un carisma que supleix qualsevol carència i fa passar bou per bèstia grossa amb aquella felicitat. En el cas d’Emma Stone cal afegir una expressivitat prodigiosa, que ja fa anys que em té el cor robat, i que em sembla la millor porta d’entrada al film.

«La La Land», com va passar amb «The Artist» fa unes temporades, juga unes cartes ben conegudes en una versió que no és capaç de superar els originals. Els puristes emprenyats us recomanaran que eviteu Chazelle i begueu de les fonts, de Jacques Demy, de Stanley Donen, de Gene Kelly… Per a la resta, per poc que us agradi moure cap i peus al mateix ritme, us tonificarà el dia, que d’això es tractava.

9 comentaris:

  1. Encara vaig trobar més gràcia a The Artist, però, vaja,per passar l'estona. D'acord amb els que menciones menys amb Demy, que no el puc veure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser no el pots veure, però hauràs de reconèixer que alguna cosa de Demy té.

      Elimina
  2. sí, i potser d'aquí plora la criatura, he, he

    ResponElimina
  3. JO TAMBE LI TROBO UB ALTRE "HOMENATGE","NEW YORK NEW YORK",AQUELLA D' EL DE NIRO I LA LIZA.DE DEMY POTSER L'ESTICA?.PERO RES D'ALTRE MON,PER ELS "GATS VELLS".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Oliva, "New York, New York" també és una influència clara.

      Elimina
  4. Fan com sóc dels musicals dels 50's veig que serà obligada, sense complexes.

    ResponElimina
  5. És volgudament minsa i encantadora. No m'ha recordat Demy que sempre he trobat un pèl cursi i sí li he trobat un toc Allen el conjunt de la factura.
    Si l'hagués pogut veure amb la innocència dels vint anys hauria dansat a través de les estrelles com els magnífics protagonistes. Stone és prodigiosament expressiva i, Gosling, que mai m'havia acabat de fer feliç, m'ha semblat molt atractiu -bon actor ja sabia que ho era-. Fas, com sempre, una crònica molt ajustada a les meves percepcions excepte pel què fa a l'autor de "Les parapluies..." que, malgrat la música bonica de les seves pel·lícules, em carrega une barbarité, tu vois...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Chère Glòria, encara m'obligaràs a escriure-us (a la Júlia Costa i a tu) una defensa fonamentada d'"Une Chambre en ville", menys cursi del que pensàveu.

      Elimina