Hi ha un home a Hollywood que ho fa tot

Estic parlant d’un actor de llarg recorregut, que rarament ha gaudit d’un paper protagonista (o de res que se li assembli), però que ha estat ocupant les nostres ficcions preferides durant els darrers cinquanta anys. El vam descobrir a principis dels 80 a un serial de metges de TV3 que es deia «A cor obert» («Saint Elsewhere» en format original). Potser aquell doctor Victor Ehrlich va ser el paper de la seva vida (crec que no n’ha fet cap altra de tan protagonista amb un total acumulat de 137 episodis). El seu nom és Ed Begley Jr., fill d’Ed Begley (1901-1970) actor de carrera possiblement més limitada.

En Begley Junior va néixer a Los Angeles l’any 1949. Ros, alt i de nàpia considerable; un perfecte rostre inoblidable, ideal per a un actor secundari i de caràcter. Sense exagerar, l’he vist en un paper o un altre a les quinze últimes sèries americanes que he seguit i en moltes altres d’anys anteriors. Si consulto el memorial que m’ofereix la Viquipèdia, l’Ed Begley petit ha actuat des de l’any 1967 en gairebé tres-centes referències visuals (292 entre les de les pel·lícules (109) i les televisives (183)).

Com veiem ha treballat més a la televisió que al cinema i en aquest segon format rarament ha participat en obres mestres. La seva carrera cinematogràfica té però algunes peculiaritats, i no és la menor que la iniciés l’any 1969 amb una adaptació del celebèrrim conte «The Lottery» de la Shirley Jackson. A continuació va actuar en cinc produccions per a la Disney, on el seu rostre caricaturesc i afable s’adapta com un guant. El 1978 va fer «Blue Collar» amb el sempre interessant Paul Schrader; hi va repetir a «Hardcore» i a «Cat People»).

Hi era de forma indetectable a èxits de l’època com «Oficial y caballero», «Aquí un amigo» (Billy Wilder), «Aeroport 79», «Carrers de foc» (Walter Hill), «Batman Forever», o «El turista accidental» (Lawrence Kasdan). Però també a curiositats de culte com «Going South», un western dirigit per Jack Nicholson, la farsa negra «Eating Raoul» de Paul Bartel, o «Even Cowgirls Get the Blues» de Gus Van Sant. L’any 1984, amb el mític fals documental «This Is Spinal Tap», que va dirigir i coescriure Rob Reiner, va incorporar-se a la satírica «troupe» itinerant de Christopher Guest (vindrien a continuació «Best in Show», «A Mighty Wind», «For Your Consideration» i «Mascots»).

Podria continuar. Hi ha un Woody Allen («Whatever Works» (2009)), el «Ghostbusters» femení de 2016, el film pòstum de Harry Dean Stanton («Lucky» (2017)) i el club de lectura de Jane Fonda (2018). Però la veritat és que gairebé cap d’aquestes pel·lícules es veu prestigiada per la intervenció d’Ed Begley Jr. Els seus dos papers fílmics protagonistes —«Private Lessons» (1981), comèdia sexual amb Sylvia Kristel, i «Dark Horse» (1992), drama juvenil amb cavall— no han assolit de cap de les maneres ni el nivell del prestigi crític, ni el nivell del culte injustificat que calia esperar. Sospito que són un parell de gasòfies infumables.

Segurament el regne de l’afable Begley pertany més aviat a la televisió. Abans d’aterrar al seu moment triomfal a l’hospital de Sant Eligi (1982 - 1988), va fer tots els papers de l’auca amb eficàcia i brevetat. Busqueu-lo i trobeu-lo en papers d’un sol episodi a productes tan diversos com «El Show de Bill Cosby», «Mannix», «Ironside», «Baretta», «Starsky & Hutch», «Columbo», «M*A*S*H» i «Els àngels de Charlie».

Després de Sant Eligi va prosseguir la seva ratxa d’intervencions episòdiques en altres sèries clàssiques com «The Love Boat», «Saturday Night Live», «Roseanne», «The Larry Sanders Show», «Star Trek Voyager», «Sabrina the Teenage Witch», «Rugrats», «Ellen», «The Simpsons» (dos episodis, fent d’ell mateix). Ja en el segle XXI, i en plena Segona Edat Daurada de la Televisió, el vam poder veure a «The West Wing», «Six Feet Under» (8 episodis), «Scrubs», «Arrested Development» (11 episodis d'alopècia integral!), «Boston Legal», «Veronica Mars», «Hanna Montana», «Monk», «The Office», «Better Call Saul» (6 episodis), «Lady Dynamite», «Grace and Frankie», «Curb Your Enthusiasm» i «Love».

Per si això no fos suficient, el bo de l’Ed és un actiu activista en la protecció del medi ambient i en causes contra el racisme. Ed Begley Jr. possiblement no és l’actor preferit de ningú, però estic segur que ha de ser una persona encantadora; no endebades és del tot cert que mai no li faltarà la feina.

Converses al parc

La madrilenya trasplantada a Sevilla Sara Mesa ha sigut durant anys una de les favorites de la crítica. Possiblement amb la unànimement celebrada «Cara de pan» (Anagrama, 2018) farà el salt definitiu cap a l’èxit lector. A més en clau literària, coses molt pitjors podrien passar.

Aquesta sucosa novel·la breu va d’una preadolescent que, per motius que ja explicarà el propi text, fa campana a l’escola i es refugia durant setmanes darrera de les bardisses d’un parc municipal. Allà la troba un senyor més gran que ella, una mica excèntric i intrigant, d’aparença inofensiva; però ves a saber, que els temps no conviden a refiar-se. Entre els dos personatges s’estableix un diàleg amable, farcit de suggestions d’amenaça subliminar.

Abans de continuar, aclariré que el text és força ambigu en els seus significants; que evita la localització geogràfica (és el Parque Amate de Sevilla, segons confessió de l’autora); i que els noms assignats als dos personatges principals els marquen a perpetuïtat per la seva abstracció. Ell és «El Viejo», no recordo si té 52 o 54 anys, però aquesta apel·lació tan injusta i feridora mostra de forma activa qui dels dos és el que escriu i domina el relat. És «El Viejo» qui revela un vell greuge de malaltia mental i discriminació, mentre introdueix els motius entrellaçats de l’ornitologia i la carrera rebel de l’artista Nina Simone.

Mentrestant la proscrita «Casi» s’ha de conformar en un trist paper de preadolescent de «quasi» catorze anys, eterna promesa de meravelles que no sembla que arribaran mai. De moment, víctima d’assetjament, i amb la motxilla buida, es lliura (i es deslliura) de l’única persona que intenta comprendre-la. Perquè en aquesta societat nostra, moralment controlada, la relació col·loquial d’una nena amb un home madur activa sempre tots els senyals d’alarma.

Mesa n’és molt conscient i juga a fons amb els prejudicis del lector, com si volgués advertir-nos que les relacions entre humans són molt més complicades del que pressuposen els neopuritans de la correcció política. És una postura ambivalent que tant poden defensar escèptics de mirada lúcida com reaccionaris nostàlgics de l’antiga màniga ampla. En tot cas es tracta d’una ambigüitat moral que enriqueix les lectures de l’obra, un signe de la seva potent categoria literària.

A «Cara de pan» només li puc fer un retret, petit i estúpid, però retret al cap i a la fi. I és que un dels seus dos personatges principals, Casi, es digui igual que un adverbi castellà d’ús molt comú. No sabeu com m’ha entorpit la lectura aquesta confusió lèxica. Comproveu-ho amb uns exemples:

Casi los ve al llegar, recién llegados ellos también, y evita mirarlos a la cara cuando se cruzan.

Casi comprende que su situación pende de un hilo…

Casi le preguntó a su padre si conocía a Nina Simone, …

Casi no cree ni en leyendas ni en mitos…

«Cara de pan» va ser l’objecte de la nostra darrera dissecció al club de lectura autogestionat. En vam quedar força satisfetes i la recomanem vivament per a clubs de lectura de similar moral ampla: dóna força joc dialèctic. També recomanat per a qui vagi de lector lliure, faltaria més.

Usos d’un club de lectura

«The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society» (2008) fou primer una novel·la d’exit, escrita principalment per Mary Ann Shaffer i completada per la seva neboda Annie Barrows. Ara és també un film de Mike Newell que s’ha titulat igualment «La societat literària de Guernsey i el pastís de pell de patata. Desconec la seva versió llibresca i per tant ignoro les distàncies que s’han pres a l’adaptació, però el que he pogut veure a la pantalla és una obra agradable, entretinguda i previsible.

L’any 1946 en plena postguerra londinenca l’escriptora d’èxit Juliet Ashton (Lily James) està buscant idees per a un nou llibre quan li arriba la carta d’un home de l’illa de Guernsey que posseeix un llibre d’assajos de Charles Lamb amb el nom d’ella escrit a la primera pàgina. Aviat establiran una relació epistolar i ella s’assabentarà de l’existència del club de lectura titular, nascut durant la guerra per causes fortuïtes però aviat imprescindibles. Juliet hi entreveu la possibilitat d’un reportatge i a Guernsey s’en va per conèixer els membres del club i les històries que li puguin contar. Per descomptat allà es trobarà un misteri impregnat de les seqüeles de la guerra i per descomptat també hi trobarà l’amor.

Potser el més interessant d’aquest film de títol irrepetible és la rememoració de l’ocupació alemanya de les illes del Canal de la Mànega, un fet històric que jo no tenia gens present. I també resulta curiós el funcionament poc ortodox (amb despertador inclòs) i les funcions d’aquest club literari, nascut per ocultar el rostiment clandestí d’un porc, i esdevingut en eina de confraternització i resistència en temps d’ocupació enemiga. Què meravelloses, ingènues i apassionades són les seves sessions on salten espurnes, mentre es defensa a Jane Austen, Kypling o les Brönte!

Com cal esperar sempre en un film britànic, l’ambientació i els intèrprets són de primera divisió. Els profans descobrirem una illa de paisatges de somni i poblets de contes de fades només enlletgits per les esvàstiques. Lily James és una actriu adorable, faci «Guerra i pau» o «Mamma Mia». Diuen que no té gaire química amb el porquer que interpreta Michiel Huisman («Treme», «Game of Thrones»), però jo ja en tinc prou veient-lo a la pantalla en tot el seu esplendor pagerol. Molt bé també els mestres Penelope Wilton i Tom Courtenay; tampoc molesten dos homes tan guapos com Matthew Goode i Glen Powell.

Potser dues hores és un metratge excessiu per aquest tipus d’història —la revelació de la seva intriga secreta es podria haver enllestit de forma menys escalonada—; però la combinació de marc històric, afició per la lectura, vilatans pintorescos i pulsions amoroses resulta irresistible. En la meva vocació present de jubilada honorària no demanaria cap altra cosa per una tarda de diumenge plujós.

Un món de metros: Khàrkiv

Khàrkiv a Ucraïna en els meus anys escolars l'anomenàvem Khàrkov, ja veieu que tot canvia per a bé. El metro el van inaugurar l'any 1975 i té tres línies, 29 estacions i 37 quilòmetres de vies. El mapa és un dels més horribles que han passat per aquesta digna casa, especialment per la seva manca de llegibilitat i pel to ranci del logo i les tipografies. Només em toca la fibra els colors escollits per identificar els barris, certament tintinians.

Enamorar-se

El cicle clàssic anava així: noi coneix noia, noi s’enamora de noia, noi perd noia, noi la recupera. Sota aquest esquema s’han escrit un fotimer de comèdies romàntiques de final felicíssim i gran èxit comercial. La sèrie «Love» de Netflix, creada per Judd Apatow, Lesley Arfin i Paul Rust, va emprar tres temporades (ara ja és liquidada i morta) i 34 capítols d’entre 26 i 45 minuts per descriure els dos primers estats d’aquest cicle, els que aboquen a un enamorament que se les promet molt felices. Encara que es va emetre entre el 2016 i el 2018, els fets que retratava succeïen en a penes un grapat de mesos. Cas curiós en el qual la ficció explicada transcorre en un temps més breu que el temps real en el qual es va emetre.

La parella protagonista, tots dos amb la trentena ja superada, viuen a Los Angeles, ciutat del cinema. Ell és en Gus (Paul Rust, també productor) i treballa durant els rodatges com a mestre de primària d’una actriu pre-adolescent que protagonitza una sèrie sobre bruixes (sí, aquestes feines de merda existeixen a la ciutat dels àngels). Paul respon a les característiques físiques i mentals d’un jueu de Nova York i per això encara fa més gràcia que sigui catòlic i oriünd de Nebraska, la Zamora americana. Com no podria ser d’altra manera, Paul aspira a ser guionista, encara que només sigui de sèries de televisió, i distreu les seves hores d’esbarjo improvisant amb els seus col·legues cançons («main themes») per a pel·lícules que no en tenien, com ara «Forrest Gump» o «Apollo XIII». [Tot això de les cançons idiotes que van inventant-se tota la colla és gairebé el millor que fa la sèrie].

Ella és Mickey (Gillian Jacobs), una actriu molt guapa a qui li perdonarem allò tan execrable que va fer al film «Ibiza» (també de Netflix). Treballa de productora d’un programa de sexe a una emissora de ràdio alternativa i compta amb un ric passat d’addiccions diverses. A totes les sèries americanes contemporànies sempre hi ha un personatge que assisteix a una reunió de possibles ex-addictes anònims (siguin sexuals, farmacològics, o abusius), cosa que Europa ens resulta bastant estrany.

Hi ha encara una parella addicional formada per Bertie (Claudia O’Doherty), una australiana ingènua que comparteix la casa amb Mickey, i Chris (Chris Witaske), un grandàs sense ofici conegut. Amb «Love» i amb els seus personatges passa una mica com amb «Girls», que no saps si tanta immaduresa i tanta beneiteria és un defecte generacional o ja els hi ve de sèrie als personatges. Almenys aquesta colla d’«angelenos» són una mica més diversos que Hanna i la seva colla d’amigues consentides de Brooklyn.

Com passa amb totes aquestes sèries d’última fornada, hi ha un munt d’actors convidats que et sonen moltíssim de cara i que no penso repassar un a un. Citaré (perquè diria que no es prodiga tant) la guapa Mädchen Amick de «Twin Peaks» i (perquè no hi ha actor més pròdig) Ed Begley Jr. Com a curiositat afegida, el líder de la banda «Eels» Mark Oliver Everett té un petit paper amb actuació musical inclosa.

«Love» evita els drames excessius i la seva comèdia és lleugera, te la pots prendre com una reunió amena i distesa d’amics al voltant d’unes pizzes, unes cerveses i uns porros (i algun bolet al·lucinogen). Peca de ser molt heterosexual i molt blanca de pell. El pitjor que té són alguns moments de les protagonistes femenines en els quals les escanyaries per la seva afectació. En canvi, el nivell de hipsterisme és totalment assumible. No m’he enamorat, però m’ho he passat força bé amb ella.

El matí a Bukharà (2)

Ara fem marrada per un basar, espectacle sempre agradable a la mirada. Els mercats d'Uzbekistan habiten edificis immaculats i espaiosos, les diverses zones molt ben delimitades i l'exposició dels productes amb una traça especial per l'atractiu estètic. La veritat és que inspiren confiança i conviden al consum, cosa que es pot fer d'immediat amb els abundants fruits secs, les galetes o els pans rodons i plans acabats de sortir del forn.

Després arribarem al mausoleu de Chashma Ayub, un altre edifici ben singular, en aquest cas del segle XII. Se'l coneix com "La font de Job", perquè, segons la llegenda, el profeta bíblic personificació de la paciència va plantar aquí la seva vara i va causar el naixement d'una deu d'aigua. A l'interior, apart del túmul mortuori, hi ha un petit museu sobre l'ús de l'aigua a la ciutat i sobre la dessecació (més o menys accidental) del mar d'Aral. Resulta més interessant del que podria semblar d'entrada. També hi ha unes aixetes on els peregrins poden beure gots d'aigua miraculosa. En la mitja hora que ha durat la visita no hem presenciat cap miracle.

Davant d'un estany rectangular hi ha la mesquita Bolo-Hauz (1718), lloc de pregària oficial de l'emir. L'interior extremadament renovat no val gaire la pena; el que té de millor és l'alt pòrtic amb sostre policromat i esveltes columnes de fusta tallada. A prop hi ha un minaret rabassut i un torre de les aigües de 33 metres (ara en desús) construïda pels russos l'any 1927.

Kindertotenlieder

Com tants altres insignes directors de cinema, Paul Greengrass (la saga Bourne, «United 93», «Captain Phillips») ha hagut de refugiar la seva darrera estrena «22 July» sota el paraigua de la plataforma Netflix. Per estranys motius, que deuen tenir a veure amb la seva eventual participació a la cursa cap als Oscar, també s’ha estrenat als cinemes de forma restringida. En termes pràctics això vol dir que als Verdi de Gràcia es va poder contemplar el film un grapat de dies en sessió única de les 18:45.

«22 July» s’ocupa d’aquesta data de l’any 2011, en la qual moriren 77 persones durant l’atac terrorista esdevingut al centre d’Oslo i també a l’illa d’Utoya en un campament de joves emparat per un partit polític d’esquerres. Rodada amb actors escandinaus que parlen en anglès, la pel·lícula té un to auster i desapassionat que descriu els fets sense sensacionalismes ni sentimentalismes afegits. De fet el relat de la massacre queda enllestit en els primers vint minuts d’unes generoses dues hores i mitja de durada total. La resta del metratge s’ocupa de les conseqüències de l’atemptat centrades en una de les seves víctimes Viljar Hanssen (Jonas Strand Gravli), que en va sortir malferit i que patí una complicada recuperació tant física com mental.

Paral·lelament es descriuen els procediments estatals per gestionar l’atemptat des de punts de vista policials, jurídics, polítics i de protecció de les víctimes. L’agressor Anders Behring Breivik (Anders Danielsen Lie) apareix com un psicòpata convençut del seu paper redemptor (com no podria ser de cap altra manera), però la repulsió que provoca entra en els nivells del que és assumible. Més interessant resulta el paper del seu advocat Geir Lippestad (Jon Øigarden) obligat a defensar d’ofici unes idees i uns actes que no comparteix. Tota aquesta part brilla pel simple fet de mostrar com funciona un estat de dret, una democràcia de debò, un indret gairebé impensable per a nosaltres, en el qual hom pot confiar en les intervencions de la policia ni les de la justícia.

El propi Greengrass firma el modèlic guió, els actors són poc coneguts (però molt eficients), la fotografia aspra com de documental, la banda sonora electrònica i discreta. No hi ha cap element que destaqui, però tot funciona a la perfecció amb tensió pròpia de thriller i deixa al darrere la dosi justa de reflexió i sentiments. Molt recomanable.

Kitsch presidencial (i 3)

La part més important d'aquest recull, la més reveladora, ha de ser la de les obres aprovades personalment pel protagonista del retrat. Tot aquell que aspira a ostentar poder ha d'acudir en un moment o altre al pintor de la cort. I en anys on no disposem d'un Velázquez, un Goya, un Holbein, o un Rigaud, cal sortir del pas amb Ralph Wolfe Cowan. Aquest pintor de Virginia, traspassat el recent 4 de setembre als 86 anys, afirmava que havia pintat més testes coronades i caps d'estat que qualsevol altre artista de la història. A la seva agenda pot presumir d'haver tingut com a models el Sultà de Brunei, el rei Fahd, el rei Hassan II, la família reial de Mònaco, Mikhail Gorbachev i els presidents americans Reagan, Carter, Johnson i Kennedy.

Quan va retratar Trump, l'objecte d'estudi era un triomfador relativament jove, atractiu i barroer, que es delia per fer el tifa en clubs de golf on potser encara no l'havien convidat a fer-se soci. La pintura que en resultà és tan kitsch que gairebé sembla mormona. No sé què és pitjor, si la trempera diagonal als pantalons immaculats, o la llufa que engega un Déu-Totpoderós des dels núvols (vegeu-la a la banda dreta).

Més intrigant em sembla aquesta pintura d'Andy Thomas, habitual captor de cowboys, aquí convertit en bavós admirador de republicans. El present president, envoltat de virginal llum blanca, es veu acompanyat d'una colla de presidents republicans anteriors. L'inicial Lincoln ens gira l'esquena. D'entre la resta podem descobrir els Bush (pare i fill), Ronald Reagan, Gerald Ford recolzat a una columna vermellosa, Richard Nixon de rialla tòxica, Dwight Eisenhower en vestit molt "casual" i fins i tot l'antediluvià Teddy Roosevelt.

Les fotografies ho demostren, Donald Trump té aquest cagarro pictòric penjat a la seva Casa Blanca particular.

Com que Internet és el que és, ens ha faltat temps per convertir aquest quadre en "meme". Amb una simple manipulació de photoshop per part del piulaire Nooruddean, els convidats al voltant de la taula esdevenien mascles assetjadors sospitosos del "#metoo". A la cita hi foren convocats Kevin Spacey, Bill Cosby, Louis C. K., Harvey Weinstein, Terry Richardson, Bill O'Reilly i Woody Allen, possiblement el de culpa més discutible.

Davant de tota gran dona...

Aquest any no hi haurà Premi Nobel de Literatura a causa d’un escàndol sexual en el que estava implicat un membre del comitè que decidia qui en seria el guanyador. Per tant resulta molt oportú que s’estreni en aquestes dates «The Wife» («La buena esposa») del suec Björn Runge, que s’ambienta precisament entorn de la cerimònia de lliurament d’aquest premi a partir d’una novel·la de Meg Wolitzer.

L’escriptor fictici guardonat és l’americà Joe Castleman (Jonathan Pryce) sempre assistit per la seva molt devota esposa Joan (Glenn Close). Durant l’estada a Estocolm en un ambient de llagoteria generalitzada que Joe vivirà com el moment culminant de la seva vida, la impecable façana de Joan començarà a esquerdar-se. Només caldrà que un periodista manipulador (Christian Slater) posi en dubte l’autoria dels llibres del guardonat perquè la crisi conjugal esclati.

Es tracta d’un guió previsible i explicat de la forma més convencional i ensopida possible. L’acció se situa als anys 90 del segle XX, però encara així costa d’entendre que en temps tan recents una esposa estigués disposada a esborrar-se de tal manera per mor d’un marit tan propens a enganyar-se a si mateix. Els clixés abunden (el marit que sedueix les cangurs, el fill escriptor que el pare no vol reconèixer) i la vida del novel·lista es retrata de la forma més superficial possible. És cert que resulta gairebé impossible representar de forma creïble els escriptors al cinema, però aquest de «The Wife» és particularment feble. Afegiu-hi uns «flashbacks» explicatius molt matussers, on la filla de Glenn Close fa d’ella de jove, per arrodonir la mediocritat del resultat.

L’única raó per anar a veure el film és la interpretació de Glenn Close, una d’aquelles actrius que dominaria la pantalla encara que presentés el «tele-cupón». Aquí ho té força malament, perquè el personatge és impossible de defensar i els intèrprets que l’envolten tampoc ajuden (Price en particular és tota una decepció). Però encara així ella, en moments sovint muts, va elaborant un magistral «crescendo» dramàtic, que esclata puntualment sense perdre mai el control.

Close —que juntament amb Thelma Ritter i Deborah Kerr, ha estat nominada a l’Oscar sis vegades sense haver-lo guanyat mai— mereixeria per aquest paper el premi de l’Acadèmia. Jo no el protestaria.

Un món de metros: Karlsruhe

Com totes les grans ciutats alemanyes, Karlsruhe gaudeix d'una extensa xarxa de trams i metros lleugers (S-Bahn i U-Bahn respectivament) i, segons llegeixo, conforma el sistema més gran del món. Són 13 línies, 262 quilòmetres de vies i 190 estacions.

Sempre que em toca descriure una xarxa alemanya he de repetir adjectius similars —eficient, fiable, clara... i poc imaginativa— el que tendeix perillosament cap als tòpics de la cap-quadratura. En contrast aquesta de Karlsruhe és el primer sistema germànic on predominen les corbes (bastant voluptuoses per cert). De fet, trobareu molt poques corbes als mapes dels metros del món. Serà per això que m'agraden.

Kitsch presidencial (2)

Serà sobrer informar que la majoria dels creuaments entre l'art clàssic i la figura de Donald Trump tenen un objectiu satíric. Com a exemple d'actualitat aquesta caricatura de Steve Bell a "The Guardian" sobre l'assassinat i esquarterament del periodista àrab Jamal Khashoggi. Espero que també sigui sobrer dir-vos en quin quadre s'inspira.

Els brètols de la revista MAD li van dedicar un número especial amb un Trump picassià a la coberta. En pàgines interiors, apart de la versió de Leutze ja vista abans d'ahir es pot contemplar una perversió sulfurosa del "Christina's World" d'Andrew Wyeth firmada per Mark Fredrickson.

O aquí un Donald Trump retratat impossiblement pel difunt Andy Warhol via l'artista pop Saint Hoax.

 

Però més que la sàtira, el que trobo més interessant són les nombroses atrocitats estètiques que hom pot trobar a la xarxa, perpetrades sovint amb les millors intencions per aficionats pro-Trump. O per professionals com el reincident Jon McNaughton aquí amb l'obra "Respect the Flag" (2018), on es pot veure el president amb aires compungits protegint una bandera americana esfilagarsada enmig d'un camp de futbol.

De tot aquest gavadal de formes artístiques aberrants destaca amb aclaparadora llum pròpia el quadre següent, pintat per l'Illma Gore. Es tracta d'un nu integral i certifica que en Trump té una tita minúscula. Això no té cap valor factual, però ha emprenyat l'actual president cosa de no dir, un fet que no estranyarà ningú. La Gore ha preferit exiliar-se al Regne Unit i estalviar-se part de la pluja d'insults que li han caigut al damunt, encara que en el nostre univers online és literalment impossible escapar de les conseqüències de les teves decisions.

Aniversari frustrat

Em pensava que el blog feia deu anys el disset d'octubre i resulta que els ha fet el catorze, o sigui que m'he passat de pistonada. Això és el que vaig escriure en sordina aquell dia inaugural, el 14 d'octubre de 2008:

D'entrada, millor no fer-se grans propòsits, així m'evito la vergonya de no complir-los. Tampoc sé sobre què escriuré: la meva vida no és una aventura permanent i els meus interessos són bastant normatius; per tant no puc fer promeses apassionants. Amb això ja revelo un tret del meu caràcter: sóc incapaç de vendre'm (vull dir que sóc la meva pitjor publicitat). Alguna cosa trobarem, però, per anar passant l'estona.

Bé, d'una manera o d'una altra he estat passant l'estona durant una dècada. Mes lleig és matar. O robar nens. Esteu convidats a Sugus de pinya mentre desfileu cap a la sortida.

Kitsch presidencial (1)

No passa dia que no em faci creus que al capdavant d'un país tan influent com són els Estats Units hi hagi un personatge tan gamarús com és Donald Trump. Tot i que representa una amenaça per la supervivència del planeta, no negaré que ens ha ofert també moltes tardes de rialles amb les seves atzagaiades, les seves rebequeries de bebè consentit i altres puerilitats. Una de les facetes més inesperades de la seva presidència és el seu paper com a fèrtil font d'inspiració artística. Prenguem com a punt de partida la cèlebre pintura d'Emanuel Leutze "Washington creuant el Delaware", que reprodueix un episodi decisiu de la Guerra d'Independència Americana, un quadre coral tan emblemàtic que ha esdevingut motiu d'innombrables versions (fenomen que també vam observar fa un temps amb "Le radeau de La Méduse").

Doncs bé, un pintor de sinceres intencions republicanes, Jon McNaughton, ha recreat la pintura sota el títol "Creuant el pantà" i l'ha acompanyat del lema "Mai no et rendeixis. Mai no abaixis el llum. Mai no t'aturis fins que el pantà no sigui sec". En la imatge presenta l'actual president i el seu equip navegant per uns aiguamolls infestats de cocodrils i entre arbres moribunds. Al fons es distingeix una fantasmagòrica Casa Blanca. Entre els ocupants de la barca es reconeixen Melania i Ivanka Trump, el vicepresident Mike Pence, l'ambaixadora davant de les Nacions Unides Nikki Haley (ha anunciat que dimitirà al final d'aquest any), el secretari de defensa Jim Mattis, el secretari de desenvolupament urbà Ben Carson, el fiscal general Jeff Sessions, el secretari d'estat Mike Pompeo, la secretària de premsa Sarah Sanders, el conseller de seguretat nacional John Bolton, la consellera Kellyanne Conway i el cap de gabinet de la Casa Blanca John Kelly. No cal ni dir que el quadre és un horror i que, si me'l dediquessin, em sentiria francament ofès.

Aquí, un altre artista (?) que no he pogut identificar, clarament favorable al president fa les delícies dels acòlits venent  aquest pòster per 24,95$.

Com caldria esperar però, la majoria d'interpretacions són satíriques, com aquesta dels trinxeraires de MAD (obra de Richard Williams), en la qual la barca presidencial amb els seus tripulants es dirigeix sense vacil·lacions cap a l'abisme.


Una altra caricatura, ara obra de Rod Emmerson, amb un Trump enganxat al seu mòbil, com si no hi hagués un endemà.

I, per si calia, un homenatge a Victor Hugo via la comèdia musical. S'ha de reconèixer que el photoshop de les cares és força destraler.

Un acudit de B. Rich que no he entès. El toro de la dreta vesteix una armilla salvavides, això sí que ho he vist.

Aquí tal com s'ho va imaginar "The Daily Show". Donald continua fascinat per Twitter. I jo continuo fascinat per Donald. O sigui que demà més. O demà passat (jo ja m'entenc).

El matí a Bukharà (1)

Madrassa Abdulla Khan

Bukharà és una ciutat plena d’edificis extraordinaris i sense cap vocació de divisme (al contrari del que passa amb el Taj Mahal o la Torre de Pisa, dues víctimes no tan recents del turisme intrusiu rabiós). Després del palau «art nouveau» de primera hora del matí, ens traslladem al vessant occidental de la ciutat i el guia ens envia a explorar (sense escorta) dues madrasses encarades. Com ja havia dit abans, aquestes escoles islàmiques (antigament pujants) en el present alberguen botigues de records adotzenats o interiors decrèpits. La madrassa de l’oest, la madrassa Abdulla Khan, presenta al seu favor uns mosaics sensacionals i plenament geomètrics/musulmans.

La madrassa oriental, la Modari Khan, és més accessible i per tant més avorrida. En un dels seus racons hi ha un taller de motocicletes baix de sostre i un mussol enorme que vola espantat entre les quatre parets. No em veig capaç de fotografiar-lo amb precisió; però fa una mica de pena aquest animalot nocturn atrapat aquí dins.

Lleopard estult (versió en guix)

Camells i cameller (versió en guix)

Després el guia ens condueix a través d'un ampli parc d'atraccions fortuïtes. Hi ha un inexacte tir al blanc de barraca de fira, figures de guix de lleopards i camells, i una construcció perfecta al final, feta tota de maons. És el mausoleu d'Ismail Samani, fundador de la dinastia samànida, completat l'any 905 i un dels edificis més antics i perfectes de tota la ciutat. Al seu interior, mentre un guia intenta vendre'ns una versió reduïda de la llegenda, tal com la va dibuixar Pilarín Bayés, observo com la llum penetra entre els maons.

Infants en fuita

Professo una admiració sense esquerdes per les quatre novel·les que ha publicat aquí aquest barceloní de Jalisco que es diu Juan Pablo Villalobos (Guadalajara, 1973). En el seu llibre més recent, «Yo tuve un sueño. El viaje de los niños centroamericanos a Estados Unidos» (Anagrama, 2018), l’autor canvia de registre i salta a la crònica del present més lacerant sense perdre per això la seva excel·lència literària.

L’obra sorgeix de l’encàrrec d’entrevistar diversos menors en centres de detenció de Los Angeles i Nova York l’any 2016, tots ells entre deu i disset anys, tots ells immigrants provinents del triangle de països refotudament conflictius que conformen Guatemala, Hondures i El Salvador. Tots ells fugint de situacions de violència extrema i a la recerca dels parents que havien emprès prèviament aquest camí.

Els deu relats, tots en rigorosa primera persona, retraten amb detall circumstàncies diverses del seu viatge migratori fins a fer-nos-les properes i viscudes com no ho aconseguirien mai les notícies de premsa per molt acurada i dramàtica que sigui la seva redacció.

Algunes de les històries se centren en el motiu de la fugida: el deteriorament social en els països d’origen, causat per la violència endèmica, i la por que se’n resulta. Nosaltres de tot això, de la mortaldat extrema per homicidi que es produeix a ciutats com San Pedro Sula o San Salvador, poc en sabem; com no sabem que pots perdre la vida per viure al barri equivocat, per tenir la família equivocada o per voler fer la mena de vida equivocada. Escriu Alberto Arce en el breu però informat epíleg i a propòsit del nombre de víctimes mortals de la regió, que superen els de qualsevol país oficialment en guerra, i que per la desena part d’aquesta xifra la OMS ja n’hauria declarat una epidèmia.

En altres d’aquestes històries es subratllen els perills del viatge, el que a l’hora de la veritat es tradueix a l’odissea de travessar Mèxic de punta a punta. Extorsions per part de la policia («mordidas»), agressions sexuals o fins i tot assassinats són els preus a pagar per unes fugides que tenen sobretot el regust del fracàs, tant personal com nacional. A la presentació a Barcelona l’autor reconeixia que, com a mascle i mexicà, s’adonava que no podia suposar una figura simbòlica més diabòlica en l’argument d’aquests relats. I ja està bé que se n’adoni i que ho digui amb humilitat.

L’ultim tram de l’epopeia, el que transcorre als Estats Units, també té un regust desagradable, però bàsicament burocràtic, o sigui que és més fàcil de pair. Com que sabem que les entrevistes que han originat aquests contes es van realitzar quan els interviuats ja tenien destí assignat, se’ls hi ha de suposar un final relativament feliç. Almenys sabem que els testimonis van sobreviure el seu èxode, que ja és molt.

«Yo tuve un sueño» no és crònica periodística; o no és només això. Villalobos respecta les imprecisions i errors del relat original, així com el llenguatge primari dels interlocutors; però retalla les redundàncies, evita carregar les tintes  (hi ha moments de reconfortant solidaritat) i assoleix l’emoció dramàtica a partir de la contenció. Utilitza en definitiva els recursos de la retòrica per apropar-nos a la veritat.

—¿Y con quién vivían allá en Guatemala? —preguntó el hombre. 

—Con mi tía —dijo la niña—, primero vivíamos con mi abuela, cuando mi mamá se fue a Estados Unidos, pero luego a mi abuelita la mataron los mareros porque ya no quiso seguir pagando el impuesto que nos cobraban. Como teníamos unas tiendas los mareros creían que teníamos dinero, ellos siguen los negocios que creen que hay dinero, siguen a los comercios, siguen a los que trabajan, y les piden dinero. Mi mamá dice que atacan a la familia por una venganza de los mareros, que como ella también había huido querían terminar con todos. Mi mamá nos mandaba dinero de Estados Unidos y parte de ese dinero mi abuela tenía que dárselo a los mareros. Mi mamá trabajaba para pagarle a los pandilleros y por eso mi abuela se cansó y ya no quiso pagar y la mataron. Y también mataron a mi tío. Por eso mejor nos venimos, Kevin decía siempre que prefería morirse en México a que lo mataran en Guatemala. Siempre me decía: Nicole, prefiero morirme en el camino.

Què bo que és Villalobos! Tant si escriu novel·la còmica absurdista com si fa crònica del present més incòmode, no perd mai de vista el nivell de qualitat literària que d'ell cal esperar. Absolutament recomanat.

Me'n recordo (LXIII)

El 22 de juliol de 2011, quan es va produir la massacre terrorista d'Utoya (Noruega), recordo que érem a Tartu (Estònia). L'endemà moria Amy Winehouse.

Un món de metros: Kaohsiung

Per si no ho sabíeu (jo no ho sabia), Kaohsiung és una ciutat de 2,7 milions d'habitants que es troba al sud de Taiwan. Des del 2008 disposa de metro lleuger, actualment amb tres línies, 52 estacions i 51 quilòmetres de recorregut; però hi ha moltes més línies planificades pel futur (observeu que la inacabada línia verda té vocació circular). El seu mapa entra de ple en la categoria de les mitjanies que no molesten.

El que sí que té és l'espectacular estació de Formosa Boulevard que exhibeix "La Cúpula de Llum" de l'italià Narcissus Quagliata, senzillament el vitrall més gran del món. No diré que m'agradi (mereixeria ser a Las Vegas), però com a vitrall impressiona.

I després hi ha l'estació de Central Park firmada per Sir Richard Rogers, que és una exageració, te la miris com te la miris. No sé si calia dissenyar una estació de metro així; però a Instagram ha de resultar molt agraïda.

Famèlics de poder

Una bona sèrie adulta de HBO és «Succession», creada per Jesse Armstrong i estrenada el juny passat. La primera temporada (n’hi haurà més) consta de 10 capítols de prop d’una hora. Tracta d’una família rica, però rica-riquíssima, d’aquelles que són propietàries de diaris, cadenes de televisió, parcs d’atraccions i estudis cinematogràfics, una mica a la manera d’un Ruppert Murdoch o similar.

Aquí el patriarca té orígens escocesos es diu Logan Roy i gasta el rostre ferreny de l’actor Brian Cox. En el primer capítol el magnat pateix un problema de salut que dispara l’ambició dels seus quatre fills, tots ben preocupats d’administrar l’herència. No cal dir que cap dels fills és un àngel i que cadascun d’ells és dolent a la seva particular manera, amb l’alcohol, les drogues i el sexe com les seves principals febleses.

«Succession» aprofita la natural tendència de l’espectador a gaudir de l’espectacle de gent fastigosament rica comportant-se com uns porcs en escenaris luxosament ambientats i als dos costats de l’Atlàntic. A més, gaudeix d’una sòlida plantilla d’actors, començant pels veterans Brian Cox, James Cromwell, Harriet Walter, Eric Bogossian, Griffin Dunne i Hiam Abbass. Però els joves també estan realment bé, especialment Jeremy Strong, que exerceix de protagonista virtual en una història bàsicament coral.

Per acabar-ho d’arrodonir: uns guions maliciosos i perfectament construïts, amb un subtext de comèdia negra i l’assumpció tàcita que s’adrecen a una audiència intel·ligent. En una època que la majoria de sèries semblen pensades per a la quitxalla, «Succession» no deixa de ser un exquisit regal perfumat amb verí.

Vida de rics (o com ho viu l'altra meitat)

Filigranes decoratives a les parets

La primera visita del matí ens durà a sis quilòmetres al nord de la ciutat de Bukharà, allà on el seu darrer emir, Alim Khan, es va fer construir el palau d'estiu de Sitorai Mohi Hosa entre 1912 i 1918. Es tracta d'un conjunt d'edificacions inicialment ostentoses però actualment deixades de la mà de déu. Delaten un conflicte inherent entre la rigidesa formal de l'estètica musulmana i les concessions sensuals a l'"art nouveau". 

Flors i tessel·les estrellades: el perquè de tot plegat

L'indret presenta alguns museus desastrosament dignes de roba i vaixella domèstica, paons badocs i decoratius, i llegendes furiosament creatives, com la de l'emir que llençava pomes des de la seva torra a la favorita que volia afavorir (més) la nit següent.

Contenidor de museus

Plataforma per llençar pomes a l'harem

O Orient i Occident servits en safata. Com diria el vell James Ivory si encara fos viu. Calla, que encara ho és: farà 91 anys el proper juny (si déu i la vacuna de la grip ho permeten).