«The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society» (2008) fou primer una novel·la d’exit, escrita principalment per Mary Ann Shaffer i completada per la seva neboda Annie Barrows. Ara és també un film de Mike Newell que s’ha titulat igualment «La societat literària de Guernsey i el pastís de pell de patata. Desconec la seva versió llibresca i per tant ignoro les distàncies que s’han pres a l’adaptació, però el que he pogut veure a la pantalla és una obra agradable, entretinguda i previsible.
L’any 1946 en plena postguerra londinenca l’escriptora d’èxit Juliet Ashton (Lily James) està buscant idees per a un nou llibre quan li arriba la carta d’un home de l’illa de Guernsey que posseeix un llibre d’assajos de Charles Lamb amb el nom d’ella escrit a la primera pàgina. Aviat establiran una relació epistolar i ella s’assabentarà de l’existència del club de lectura titular, nascut durant la guerra per causes fortuïtes però aviat imprescindibles. Juliet hi entreveu la possibilitat d’un reportatge i a Guernsey s’en va per conèixer els membres del club i les històries que li puguin contar. Per descomptat allà es trobarà un misteri impregnat de les seqüeles de la guerra i per descomptat també hi trobarà l’amor.
Potser el més interessant d’aquest film de títol irrepetible és la rememoració de l’ocupació alemanya de les illes del Canal de la Mànega, un fet històric que jo no tenia gens present. I també resulta curiós el funcionament poc ortodox (amb despertador inclòs) i les funcions d’aquest club literari, nascut per ocultar el rostiment clandestí d’un porc, i esdevingut en eina de confraternització i resistència en temps d’ocupació enemiga. Què meravelloses, ingènues i apassionades són les seves sessions on salten espurnes, mentre es defensa a Jane Austen, Kypling o les Brönte!
Com cal esperar sempre en un film britànic, l’ambientació i els intèrprets són de primera divisió. Els profans descobrirem una illa de paisatges de somni i poblets de contes de fades només enlletgits per les esvàstiques. Lily James és una actriu adorable, faci «Guerra i pau» o «Mamma Mia». Diuen que no té gaire química amb el porquer que interpreta Michiel Huisman («Treme», «Game of Thrones»), però jo ja en tinc prou veient-lo a la pantalla en tot el seu esplendor pagerol. Molt bé també els mestres Penelope Wilton i Tom Courtenay; tampoc molesten dos homes tan guapos com Matthew Goode i Glen Powell.
Potser dues hores és un metratge excessiu per aquest tipus d’història —la revelació de la seva intriga secreta es podria haver enllestit de forma menys escalonada—; però la combinació de marc històric, afició per la lectura, vilatans pintorescos i pulsions amoroses resulta irresistible. En la meva vocació present de jubilada honorària no demanaria cap altra cosa per una tarda de diumenge plujós.
L’any 1946 en plena postguerra londinenca l’escriptora d’èxit Juliet Ashton (Lily James) està buscant idees per a un nou llibre quan li arriba la carta d’un home de l’illa de Guernsey que posseeix un llibre d’assajos de Charles Lamb amb el nom d’ella escrit a la primera pàgina. Aviat establiran una relació epistolar i ella s’assabentarà de l’existència del club de lectura titular, nascut durant la guerra per causes fortuïtes però aviat imprescindibles. Juliet hi entreveu la possibilitat d’un reportatge i a Guernsey s’en va per conèixer els membres del club i les històries que li puguin contar. Per descomptat allà es trobarà un misteri impregnat de les seqüeles de la guerra i per descomptat també hi trobarà l’amor.
Potser el més interessant d’aquest film de títol irrepetible és la rememoració de l’ocupació alemanya de les illes del Canal de la Mànega, un fet històric que jo no tenia gens present. I també resulta curiós el funcionament poc ortodox (amb despertador inclòs) i les funcions d’aquest club literari, nascut per ocultar el rostiment clandestí d’un porc, i esdevingut en eina de confraternització i resistència en temps d’ocupació enemiga. Què meravelloses, ingènues i apassionades són les seves sessions on salten espurnes, mentre es defensa a Jane Austen, Kypling o les Brönte!
Com cal esperar sempre en un film britànic, l’ambientació i els intèrprets són de primera divisió. Els profans descobrirem una illa de paisatges de somni i poblets de contes de fades només enlletgits per les esvàstiques. Lily James és una actriu adorable, faci «Guerra i pau» o «Mamma Mia». Diuen que no té gaire química amb el porquer que interpreta Michiel Huisman («Treme», «Game of Thrones»), però jo ja en tinc prou veient-lo a la pantalla en tot el seu esplendor pagerol. Molt bé també els mestres Penelope Wilton i Tom Courtenay; tampoc molesten dos homes tan guapos com Matthew Goode i Glen Powell.
Potser dues hores és un metratge excessiu per aquest tipus d’història —la revelació de la seva intriga secreta es podria haver enllestit de forma menys escalonada—; però la combinació de marc històric, afició per la lectura, vilatans pintorescos i pulsions amoroses resulta irresistible. En la meva vocació present de jubilada honorària no demanaria cap altra cosa per una tarda de diumenge plujós.
La novel·la em va agradar força. Recordo que la vaig agafar amb certa prevenció perquè està escrita a base de cartes que els protagonistes es van enviant entre ells i a priori això no em feia gaire el pes, però justament aquesta relació epistolar és el que aconsegueix fer-te interessar en la lectura perquè després de llegir una carta tens ganes de continuar per trobar la resposta a la següent.
ResponEliminaEm sembla que també li donaré una oportunitat a la pel·lícula, ni que sigui per passar la tarda d'un diumenge plujós que no tingui res millor a fer.
Tot llegint la sinopsi que hi ha a la Wikipedia, em fa l'efecte que la novel·la ha de ser més complexa.
Elimina