dimarts, 23 d’octubre de 2018

Kindertotenlieder

Com tants altres insignes directors de cinema, Paul Greengrass (la saga Bourne, «United 93», «Captain Phillips») ha hagut de refugiar la seva darrera estrena «22 July» sota el paraigua de la plataforma Netflix. Per estranys motius, que deuen tenir a veure amb la seva eventual participació a la cursa cap als Oscar, també s’ha estrenat als cinemes de forma restringida. En termes pràctics això vol dir que als Verdi de Gràcia es va poder contemplar el film un grapat de dies en sessió única de les 18:45.

«22 July» s’ocupa d’aquesta data de l’any 2011, en la qual moriren 77 persones durant l’atac terrorista esdevingut al centre d’Oslo i també a l’illa d’Utoya en un campament de joves emparat per un partit polític d’esquerres. Rodada amb actors escandinaus que parlen en anglès, la pel·lícula té un to auster i desapassionat que descriu els fets sense sensacionalismes ni sentimentalismes afegits. De fet el relat de la massacre queda enllestit en els primers vint minuts d’unes generoses dues hores i mitja de durada total. La resta del metratge s’ocupa de les conseqüències de l’atemptat centrades en una de les seves víctimes Viljar Hanssen (Jonas Strand Gravli), que en va sortir malferit i que patí una complicada recuperació tant física com mental.

Paral·lelament es descriuen els procediments estatals per gestionar l’atemptat des de punts de vista policials, jurídics, polítics i de protecció de les víctimes. L’agressor Anders Behring Breivik (Anders Danielsen Lie) apareix com un psicòpata convençut del seu paper redemptor (com no podria ser de cap altra manera), però la repulsió que provoca entra en els nivells del que és assumible. Més interessant resulta el paper del seu advocat Geir Lippestad (Jon Øigarden) obligat a defensar d’ofici unes idees i uns actes que no comparteix. Tota aquesta part brilla pel simple fet de mostrar com funciona un estat de dret, una democràcia de debò, un indret gairebé impensable per a nosaltres, en el qual hom pot confiar en les intervencions de la policia ni les de la justícia.

El propi Greengrass firma el modèlic guió, els actors són poc coneguts (però molt eficients), la fotografia aspra com de documental, la banda sonora electrònica i discreta. No hi ha cap element que destaqui, però tot funciona a la perfecció amb tensió pròpia de thriller i deixa al darrere la dosi justa de reflexió i sentiments. Molt recomanable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada