El breu regnat de Jessica Harper

Phoenix sota la mirada del Fantasma del Paradís

L’altre dia, en escriure sobre Udo Kier i «Suspiria», vaig acabar rememorant la deliciosa actriu Jessica Harper (popular als anys 70 i 80) que segurament tots havíem oblidat; excepte jo, que ni oblido ni perdono. La vam conèixer a «Phantom of the Paradise» (1974), una relectura d’«El fantasma de l’òpera» en clau pop, que contenia cançons irresistibles de Paul Williams, i que fou el primer intent de cinema comercial de Brian de Palma. Harper feia de Phoenix, objecte amorós del deformat fantasma, i cantava amb veu greu i molt «sexy» els números «Special to Me» (ballable) i «Old Souls» (intens).

Amb Richard Dreyfuss a "Inserts"

A continuació va interpretar «Inserts» (1975) de John Byrum, popular a l’època perquè tocava una temàtica tan «risquée» com és el cinema pornogràfic. L’acompanyaven noms d’àmplia projecció com Richard Dreyfuss, Bob Hoskins o Veronica Cartwright.

Jessica Harper i Diane Keaton parodien "Persona" d'Ingmar Bergman

Després va conèixer Woody Allen i va fer amb ell aquella esbojarrada tragèdia russa que es digué «Love and Death» (1975) (o «La última noche de Boris Grushenko», si voleu ser creatius i hispànics).

Amb Woody Allen a "Stardust Memories"

Repetí amb ell a «Stardust Memories» (1980), una fantasia en blanc i negre, on Allen jugava a ser Fellini i Bergman alhora, mentre s’envoltava de les actrius més interessants del moment. Entre la neuròtica Charlotte Rampling i la maternal Marie-Christine Barrault, la possiblement lesbiana Harper podia semblar una bona elecció morbosa pel previsible mascle Allen.

Vermell a dojo, "Suspiria"

Entremig havia interpretat «Suspiria» (1977), un deliri entre «gore» i psicodèlic de Dario Argento, en el qual Harper (amb ulls de cérvol enlluernat) ocupava la majoria dels plans. Vista ara, la pel·lícula no hi ha per on agafar-la, si no és per la seva estètica de colors dramàtics, pel rescat de velles glòries (Alida Valli, Joan Bennett) i per la introducció de noves glòries dubtoses com ho és un joveníssim Miguel Bosé.

Amb Bernardette Peters i Steve Martin a "Pennies from Heaven"

Després vingué «Pennies from Heaven» (1981), un dels darrers grans musicals cinematogràfics de la història, on es barrejaven sense solució de continuïtat les estètiques de Busby Berkeley i Edward Hopper. Fred Astaire el va detestar sense pal·liatius. Dirigia l’indiferent Herbert Ross amb guió del gran Dennis Potter. Els protagonistes eren Steve Martin (en un paper inusualment dramàtic) i Bernardette Peters. Christopher Walken ens sorprenia amb un mercurial número de claqué; mentre que Harper esdevenia imatge inoblidable en aplicar-se pintallavis als mugrons.

Amb Mark Link-Baker a "El meu any favorit"

Encara hi hagué «My Favorite Year» (1982), el bastant reeixit debut a la direcció de l’actor Richard Benjamin, que serví d’eficaç vehicle per a Peter O’Toole en la forma d’una nominació als Oscar, i que presentava Jessica Harper com a segona en el cartell. Després, només «The Blue Iguana» (1988), una cinta d’aventures exòtiques i excèntriques menys intel·ligent del que es pensava.

Amb Dylan McDermott a "The Blue Iguana"

A partir de 1988 la seva estrella s’apaga. A les set pel·lícules on intervé des de llavors fins el present ja no farà cap paper ni remotament protagonista. Convindrà mencionar per la rellevància dels directors «Safe» (1995) de Todd Haynes i «Minority Report» (2002) de Steven Spielberg. I, esclar, el «remake» de «Suspiria» (2018) que ha fet Luca Guadagnino i on Harper tindrà previsiblement una aparició testimonial.

Llegeixo que fa quinze anys que pateix degeneració macular neovascular que li afecta la visió i per la qual rep tractament freqüent. Però no em sembla motiu suficient per justificar el seu eclipsi després de catorze anys gloriosos.