El cicle clàssic anava així: noi coneix noia, noi s’enamora de noia, noi perd noia, noi la recupera. Sota aquest esquema s’han escrit un fotimer de comèdies romàntiques de final felicíssim i gran èxit comercial. La sèrie «Love» de Netflix, creada per Judd Apatow, Lesley Arfin i Paul Rust, va emprar tres temporades (ara ja és liquidada i morta) i 34 capítols d’entre 26 i 45 minuts per descriure els dos primers estats d’aquest cicle, els que aboquen a un enamorament que se les promet molt felices. Encara que es va emetre entre el 2016 i el 2018, els fets que retratava succeïen en a penes un grapat de mesos. Cas curiós en el qual la ficció explicada transcorre en un temps més breu que el temps real en el qual es va emetre.
La parella protagonista, tots dos amb la trentena ja superada, viuen a Los Angeles, ciutat del cinema. Ell és en Gus (Paul Rust, també productor) i treballa durant els rodatges com a mestre de primària d’una actriu pre-adolescent que protagonitza una sèrie sobre bruixes (sí, aquestes feines de merda existeixen a la ciutat dels àngels). Paul respon a les característiques físiques i mentals d’un jueu de Nova York i per això encara fa més gràcia que sigui catòlic i oriünd de Nebraska, la Zamora americana. Com no podria ser d’altra manera, Paul aspira a ser guionista, encara que només sigui de sèries de televisió, i distreu les seves hores d’esbarjo improvisant amb els seus col·legues cançons («main themes») per a pel·lícules que no en tenien, com ara «Forrest Gump» o «Apollo XIII». [Tot això de les cançons idiotes que van inventant-se tota la colla és gairebé el millor que fa la sèrie].
Ella és Mickey (Gillian Jacobs), una actriu molt guapa a qui li perdonarem allò tan execrable que va fer al film «Ibiza» (també de Netflix). Treballa de productora d’un programa de sexe a una emissora de ràdio alternativa i compta amb un ric passat d’addiccions diverses. A totes les sèries americanes contemporànies sempre hi ha un personatge que assisteix a una reunió de possibles ex-addictes anònims (siguin sexuals, farmacològics, o abusius), cosa que Europa ens resulta bastant estrany.
Hi ha encara una parella addicional formada per Bertie (Claudia O’Doherty), una australiana ingènua que comparteix la casa amb Mickey, i Chris (Chris Witaske), un grandàs sense ofici conegut. Amb «Love» i amb els seus personatges passa una mica com amb «Girls», que no saps si tanta immaduresa i tanta beneiteria és un defecte generacional o ja els hi ve de sèrie als personatges. Almenys aquesta colla d’«angelenos» són una mica més diversos que Hanna i la seva colla d’amigues consentides de Brooklyn.
Com passa amb totes aquestes sèries d’última fornada, hi ha un munt d’actors convidats que et sonen moltíssim de cara i que no penso repassar un a un. Citaré (perquè diria que no es prodiga tant) la guapa Mädchen Amick de «Twin Peaks» i (perquè no hi ha actor més pròdig) Ed Begley Jr. Com a curiositat afegida, el líder de la banda «Eels» Mark Oliver Everett té un petit paper amb actuació musical inclosa.
«Love» evita els drames excessius i la seva comèdia és lleugera, te la pots prendre com una reunió amena i distesa d’amics al voltant d’unes pizzes, unes cerveses i uns porros (i algun bolet al·lucinogen). Peca de ser molt heterosexual i molt blanca de pell. El pitjor que té són alguns moments de les protagonistes femenines en els quals les escanyaries per la seva afectació. En canvi, el nivell de hipsterisme és totalment assumible. No m’he enamorat, però m’ho he passat força bé amb ella.
La parella protagonista, tots dos amb la trentena ja superada, viuen a Los Angeles, ciutat del cinema. Ell és en Gus (Paul Rust, també productor) i treballa durant els rodatges com a mestre de primària d’una actriu pre-adolescent que protagonitza una sèrie sobre bruixes (sí, aquestes feines de merda existeixen a la ciutat dels àngels). Paul respon a les característiques físiques i mentals d’un jueu de Nova York i per això encara fa més gràcia que sigui catòlic i oriünd de Nebraska, la Zamora americana. Com no podria ser d’altra manera, Paul aspira a ser guionista, encara que només sigui de sèries de televisió, i distreu les seves hores d’esbarjo improvisant amb els seus col·legues cançons («main themes») per a pel·lícules que no en tenien, com ara «Forrest Gump» o «Apollo XIII». [Tot això de les cançons idiotes que van inventant-se tota la colla és gairebé el millor que fa la sèrie].
Ella és Mickey (Gillian Jacobs), una actriu molt guapa a qui li perdonarem allò tan execrable que va fer al film «Ibiza» (també de Netflix). Treballa de productora d’un programa de sexe a una emissora de ràdio alternativa i compta amb un ric passat d’addiccions diverses. A totes les sèries americanes contemporànies sempre hi ha un personatge que assisteix a una reunió de possibles ex-addictes anònims (siguin sexuals, farmacològics, o abusius), cosa que Europa ens resulta bastant estrany.
Hi ha encara una parella addicional formada per Bertie (Claudia O’Doherty), una australiana ingènua que comparteix la casa amb Mickey, i Chris (Chris Witaske), un grandàs sense ofici conegut. Amb «Love» i amb els seus personatges passa una mica com amb «Girls», que no saps si tanta immaduresa i tanta beneiteria és un defecte generacional o ja els hi ve de sèrie als personatges. Almenys aquesta colla d’«angelenos» són una mica més diversos que Hanna i la seva colla d’amigues consentides de Brooklyn.
Com passa amb totes aquestes sèries d’última fornada, hi ha un munt d’actors convidats que et sonen moltíssim de cara i que no penso repassar un a un. Citaré (perquè diria que no es prodiga tant) la guapa Mädchen Amick de «Twin Peaks» i (perquè no hi ha actor més pròdig) Ed Begley Jr. Com a curiositat afegida, el líder de la banda «Eels» Mark Oliver Everett té un petit paper amb actuació musical inclosa.
«Love» evita els drames excessius i la seva comèdia és lleugera, te la pots prendre com una reunió amena i distesa d’amics al voltant d’unes pizzes, unes cerveses i uns porros (i algun bolet al·lucinogen). Peca de ser molt heterosexual i molt blanca de pell. El pitjor que té són alguns moments de les protagonistes femenines en els quals les escanyaries per la seva afectació. En canvi, el nivell de hipsterisme és totalment assumible. No m’he enamorat, però m’ho he passat força bé amb ella.
La priemra temporada m´ha agradat. Continuaré amb les altres. No és una obra mestra però molt més tolerable que Girls.
ResponEliminaEs manté amb força dignitat durant les tres temporades.
EliminaNo sé, no sé. És que a vegades, i sobretot en aquestes sèries, trobo que els americans són tan naïfs, tan infantiloides, que desesperen
ResponEliminaMira't un parell de capítols per decidir si els trobes inaguantables o no.
Elimina