dimarts, 2 d’octubre de 2018

Teràpia de jocs

Nova sèrie de Netflix anunciada fins a la sopa, bons ingredients, premissa prometedora i crítiques excel·lents; què podria fallar? L’ha creada el novel·lista Patrick Somerville a partir d’una minisèrie noruega, dirigeix Cary Joji Fukunaga (perfecte tant a «Jane Eyre» com a «True Detective») i la protagonitzen actors tan inoxidables com Emma Stone i Jonah Hill. Sí, m’estic referint a «Maniac». M’ha semblat un disbarat.

La sèrie la protagonitzen dos malalts mentals en una Nova York retrofuturista que és bastant semblant a la Nova York de fa vint anys. Annie Landsberg (Stone) és depressiva i de comportament erràtic, carrega amb la culpa de la mort de la seva germana petita. Owen Milgrim (Hill), fill d’una família de possibles, pateix una esquizofrènia que li omple el dia a dia de signes amenaçadors. Tots dos s’apuntaran a un programa experimental que garanteix guarir-los de les seves psicopaties en tres passos senzills. Tot això s’explica en dos capítols introductoris prolixos i tediosos.

A continuació, un cop els malalts s’han pres els psicotròpics, presenciarem diversos fragments de cinema de gènere on Annie i Owen són els protagonistes. Se suposa que estem veient les ficcions al·lucinades que genera el fàrmac: una intriga sofisticada de màgia i robatoris en un castell, el sanguinolent assetjament a una família mafiosa potser de Newark, un encontre a la tercera fase que acaba molt malament, o una passejada frustrada pels afores d’«El senyor dels anells». Superats els pentinats i les caracteritzacions que vesteixen Stone i Hill, la veritat és que els capítols no interessen gens ni mica. I si tenen cap relació amb el seu personatge, costa d’entendre-ho.

Paral·lelament hi ha el submón dels científics, quasi tots japonesos, que controlen la prova i que vénen amb la seva pròpia motxilla de traumes. Destaquen en aquest aspecte Sally Field (amb ulleres) i Justin Theroux (amb perruca), que porten la seva relació de mare i fill de la pitjor manera possible. I, encara que l’experiment és farmacològic, hi ha una computadora molt emocional que fa un gran paper a la manera de HAL 9000.

La cosa s’estira entre avorrida i incomprensible durant deu capítols —sembla que l'originalitat a ultrança a de passar per sobre de la paciència de l'espectador— i per fortuna acaba amb un beneit final feliç. Sempre fa goig veure treballar Emma Stone, encara que sigui dins d’aquest despropòsit; en canvi Jonah Hill es veu reduït a una única expressió d’apocament durant tot el metratge. No hi haurà més temporades. Gràcies siguin donades al cel.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada