Nova sèrie de Netflix anunciada fins a la sopa, bons ingredients, premissa prometedora i crítiques excel·lents; què podria fallar? L’ha creada el novel·lista Patrick Somerville a partir d’una minisèrie noruega, dirigeix Cary Joji Fukunaga (perfecte tant a «Jane Eyre» com a «True Detective») i la protagonitzen actors tan inoxidables com Emma Stone i Jonah Hill. Sí, m’estic referint a «Maniac». M’ha semblat un disbarat.
La sèrie la protagonitzen dos malalts mentals en una Nova York retrofuturista que és bastant semblant a la Nova York de fa vint anys. Annie Landsberg (Stone) és depressiva i de comportament erràtic, carrega amb la culpa de la mort de la seva germana petita. Owen Milgrim (Hill), fill d’una família de possibles, pateix una esquizofrènia que li omple el dia a dia de signes amenaçadors. Tots dos s’apuntaran a un programa experimental que garanteix guarir-los de les seves psicopaties en tres passos senzills. Tot això s’explica en dos capítols introductoris prolixos i tediosos.
A continuació, un cop els malalts s’han pres els psicotròpics, presenciarem diversos fragments de cinema de gènere on Annie i Owen són els protagonistes. Se suposa que estem veient les ficcions al·lucinades que genera el fàrmac: una intriga sofisticada de màgia i robatoris en un castell, el sanguinolent assetjament a una família mafiosa potser de Newark, un encontre a la tercera fase que acaba molt malament, o una passejada frustrada pels afores d’«El senyor dels anells». Superats els pentinats i les caracteritzacions que vesteixen Stone i Hill, la veritat és que els capítols no interessen gens ni mica. I si tenen cap relació amb el seu personatge, costa d’entendre-ho.
Paral·lelament hi ha el submón dels científics, quasi tots japonesos, que controlen la prova i que vénen amb la seva pròpia motxilla de traumes. Destaquen en aquest aspecte Sally Field (amb ulleres) i Justin Theroux (amb perruca), que porten la seva relació de mare i fill de la pitjor manera possible. I, encara que l’experiment és farmacològic, hi ha una computadora molt emocional que fa un gran paper a la manera de HAL 9000.
La cosa s’estira entre avorrida i incomprensible durant deu capítols —sembla que l'originalitat a ultrança a de passar per sobre de la paciència de l'espectador— i per fortuna acaba amb un beneit final feliç. Sempre fa goig veure treballar Emma Stone, encara que sigui dins d’aquest despropòsit; en canvi Jonah Hill es veu reduït a una única expressió d’apocament durant tot el metratge. No hi haurà més temporades. Gràcies siguin donades al cel.
La sèrie la protagonitzen dos malalts mentals en una Nova York retrofuturista que és bastant semblant a la Nova York de fa vint anys. Annie Landsberg (Stone) és depressiva i de comportament erràtic, carrega amb la culpa de la mort de la seva germana petita. Owen Milgrim (Hill), fill d’una família de possibles, pateix una esquizofrènia que li omple el dia a dia de signes amenaçadors. Tots dos s’apuntaran a un programa experimental que garanteix guarir-los de les seves psicopaties en tres passos senzills. Tot això s’explica en dos capítols introductoris prolixos i tediosos.
A continuació, un cop els malalts s’han pres els psicotròpics, presenciarem diversos fragments de cinema de gènere on Annie i Owen són els protagonistes. Se suposa que estem veient les ficcions al·lucinades que genera el fàrmac: una intriga sofisticada de màgia i robatoris en un castell, el sanguinolent assetjament a una família mafiosa potser de Newark, un encontre a la tercera fase que acaba molt malament, o una passejada frustrada pels afores d’«El senyor dels anells». Superats els pentinats i les caracteritzacions que vesteixen Stone i Hill, la veritat és que els capítols no interessen gens ni mica. I si tenen cap relació amb el seu personatge, costa d’entendre-ho.
Paral·lelament hi ha el submón dels científics, quasi tots japonesos, que controlen la prova i que vénen amb la seva pròpia motxilla de traumes. Destaquen en aquest aspecte Sally Field (amb ulleres) i Justin Theroux (amb perruca), que porten la seva relació de mare i fill de la pitjor manera possible. I, encara que l’experiment és farmacològic, hi ha una computadora molt emocional que fa un gran paper a la manera de HAL 9000.
La cosa s’estira entre avorrida i incomprensible durant deu capítols —sembla que l'originalitat a ultrança a de passar per sobre de la paciència de l'espectador— i per fortuna acaba amb un beneit final feliç. Sempre fa goig veure treballar Emma Stone, encara que sigui dins d’aquest despropòsit; en canvi Jonah Hill es veu reduït a una única expressió d’apocament durant tot el metratge. No hi haurà més temporades. Gràcies siguin donades al cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada