divendres, 5 d’octubre de 2018

Udo Kier

Bruixes torturades, el concepte
L’actor Udo Kier ha de ser un home extremadament afable i molt fidel als seus amics, si no no s’explica una carrera com la seva, tan duradora i prolífica en papers majoritàriament menors en pel·lícules de directors de culte. Aquest alemany de Colònia, collita de 1944, amb els seus ulls clars i unes faccions bellament inquietants, constitueix una presència inoblidable allà on apareix, encara que no crec que ningú l’hagi arribat a considerar mai un bon actor.

Carn per a Frankenstein
Els seus papers més importants (en termes de minuts a la pantalla) els trobareu en films d’horror de sèrie B o Z. Coses com «Hexen bis aufs Blut gequällt» («Bruixes torturades fins dessagnar-se») de 1970, o aquells experiments genèrics que dirigia Paul Morrissey i produïa Andy Warhol amb el massís Joe Dalessandro de coprotagonista («Flesh for Frankenstein» (1973) o «Blood for Dracula» (1974)). Com a coda d’aquesta tendència, diguem-ne clàssica, cal citar «Docteur Jekyll et les femmes» de l’erotòman polonès Walerian Borowczyk (1981), on es va reservar el rol titular.

Sang per a Dràcula
En l’apartat de deixalleria fílmica també li trobareu aquelles obres d’erotisme sofisticat i pretesament elegant, tan populars als anys 70 del segle XX. Kier era molt present a la fonamental «Histoire d’O» (Just Jaeckin, 1975), precedent de les moltes ombres de Gray, i al «softporn» de «Spermula» (1976), que amb el títol ja paga.

Història d'O: la vocal convertida en forat
L’entrada triomfal a la filmografia de culte la marca la seva intervenció a «Suspiria», una parida psicodèlica de Dario Argento, que ja té versió replicant a mans de l’esteta terminal Luca Guadagnino, properament a les nostres pantalles. Hi fa un paper relativament discret de seriós especialista en bruixeria que té una sola escena amb la deliciosa Jessica Harper. Res a veure amb els excessos que acompanyaran la seva futura carrera.

Udo Kier i l'imparable Jessica Harper
Poc després fa un «cameo» de cambrer a la «Lola» (1981) de Fassbinder i un paperet menor a la següent «Lili Marleen» (1981) del mateix director. Aquesta barreja d’irrellevància i excentricitat marquen les intencions professionals de l’Udo Kier adult, que travarà amistat eterna amb el temible Lars von Trier el 1987 a «Epidemic», la baula més desconeguda de la seva trilogia europea (on brillaren molt més «L’element del crim» (1984) i «Europa» (1991)). Insistirà amb von Trier a la citada «Europa», a «Breaking the Waves» (1996), a «Dancer in the Dark» (2000), a «Dogville» (2003), a «Manderlay» (2005) i a «Melancholia» (2011), on es conforma a fer de majordom, i a «Nymphomaniac» (2013), on repeteix de cambrer. Però la seva col·laboració amb von Trier més sonada en tots els sentits és a la sèrie «The Kingdom» (1994), on interpretava un nadó monstruós, grotesc i difícil de contemplar.

Bebè difícil de digerir

Un altre director de culte, Gus Van Sant, va comptar amb ell per a «My Own Private Idaho» (1991). River Phoenix i Keanu Reeves eren un parell d’amics «xaperos» i el bo de Kier era un dels seus clients. Repetiria amb el director a l’excèntrica «Even Cowgirls Get the Blues» (1993). I molt recentment a «Don’t Worry, He Won’t Get Far on Foot» (2018) al costat dels sovint infal·libles Joaquin Phoenix i Jonah Hill.

Udo Kier mossega una pantalla a "My Own Private Idaho".
Treballà amb Wim Wenders a la fallida «The End of Violence»; amb Claude Chabrol a «Betty» (1997), amb Werner Herzog a «Invincible» (2001) i de nou a «My Son, My Son, What Have You Done?» (2009); amb Fatih Akin a «Soul Kitchen» (2009); i amb Alexander Payne a «Downsizing» (2017). El programa doble que formaven «Planet Terror» de Robert Rodríguez i «Death Proof» de Quentin Tarantino venia acompanyat d’un seguit de tràilers de pel·lícules en general mai filmades. Kier, dirigit per Rob Zombie, figurava al de «Dona llop de les SS». I segurament no hi ha en l’actualitat director més furiosament personal que Guy Maddin; amb ell Udo Kier va fer un dels seus papers més extensos a «Keyhole» (2011), ben acompanyat per Jason Patric i Isabella Rossellini.


Però no us enganyaré, Kier també ha escampat les seves intervencions secundàries en moltes pel·lícules força o molt populars de la cinematografia recent. Heus ací un llistat modest: «Ace Ventura: Pet Detective» (1994), «Johnny Mnemonic» (1995), de nou amb Keanu Reeves, «Barb Wire» (1996) amb la «one and only» Pamela Anderson, o «Armaggeddon» amb el també únic Bruce Willis. A «Blade» (1998) comparteix cartell amb Wesley Snipes i a «End of Days» (1999) amb Arnold Schwarzenegger

L’únic que tinc clar és que, un cop vist una sola vegada, ja mai més oblidarem el paio. M’han agafat ganes de demanar-li amistat a Facebook.


2 comentaris: