dijous, 4 d’octubre de 2018

El dinar a Bukharà

Amb els seus 272.000 habitants Bukharà és la cinquena ciutat d’Uzbekistan, també és una ciutat-museu amb un extens centre històric força ben preservat de la presència soviètica, a diferència del que passa a Samarkanda. Ja hi haurà temps per entretenir-se amb els seus atractius culturals, perquè ja es fa tard per dinar i hem d’afanyar-nos per un barri de carrerons estrets fins a un restaurant que està en un primer pis i que potser és una casa particular. El menjador és ocupat per una taula llarga suficient per enquibir-nos el grup de quinze (comptant el xofer i el guia). La paret emblanquinada del fons presenta uns nínxols que contenen ceràmica diversa, un recurs decoratiu bastant freqüent aquí.

El dinar resulta francament bo, segurament el millor àpat de tot el viatge. Potser ja és hora de parlar una mica de la cuina de l’Àsia Central tal com jo l’he tastada. És un secret a veus que ningú no viatja fins aquí per la seva gastronomia, més aviat el contrari. Però la gent d’aquí també menja i s’alegra l’estómac tan bé com pot.

A la taula parada t’hi sols trobar un pa calent, pla i decoratiu, sempre deliciós. A continuació se serveixen petits plats d’amanida —fresca, especiada o amanida en vinagre—; per qüestions sanitàries se suposa que no t’hi has d’acostar. No vaig fer cas a les precaucions, vaig menjar les amanides amb entusiasme de kamikaze i vaig ser dels pocs que no va patir cap indisposició intestinal.

Després ve una sopa calenta, que l’escalf de l’estiu no convida. La trobareu en versió de bolets, en la de llenties, en la de carbassa i en el borsx, que ve de Rússia i és escarlata com la remolatxa. Són freqüents els plats de pasta, siguin simulacres de «gyoza» o de tallarines, que imiten molt malament la cuina italiana.

El plat nacional d’aquestes contrades és l’arròs pilaf, un germà beneitó de les nostres paelles, on es combinen les verdures fregides, les panses i l’ou dur amb resultats discutibles però suculents. També agraden molt les brotxetes, travessades per una espassa que podria ser de Toledo (Castilla - La Mancha), sobretot si l’espassa conté mandonguilles de carn picada.

Per a les postres cal conformar-se amb el meló i la síndria omnipresents. En algun moment del viatge hi van comparèixer també la pruna i l’albercoc, oriünds d’aquestes terres. Millor no mencionar els homicidis diabètics que proporcionen els seus dolços industrials.

Malgrat que la religió musulmana encara predomina després de dècades de domini soviètic, la consumició d’alcohol no presenta cap problema. La seva via d’ingesta més habitual és la cervesa (de gust una mica ensopit), sovint produïda amb la complicitat de la multinacional Carlsberg. Vaig tastar un parell de vins locals gens menyspreables (però una mica dolcencs) i algun glopet de vodka. Però per això últim caldrà saltar-se alguns capítols fins que arribem al Kyrgyzstan.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada