Imbècils online

L'inevitable programador asiàtic (pakistanès), el satanista expert en seguretat, l'idiota genial, el "freak" amb recursos i el paràsit prepotent entren en un bar...

Una de les «sitcoms» més particulars de la televisió contemporània, que després de cinc temporades continua funcionant força bé, la produeix HBO i tracta de joves immadurs amb vocació racional o almenys tecnològica. No, no parlo de «The Big Bang Theory», multimilionària comèdia tradicional amb rialles de llauna i relacions una mica adotzenades, sinó de la molt més esquerpa «Silicon Valley», una creació de Mike Judge, John Altschuler i Dave Krinsky, estrenada el 6 d’abril de 2014 i encara en moviment.

Els protagonistes viuen al cau mental i físic d’una anomenada incubadora tecnològica, o caseta dels suburbis amb piscina inclosa, similar a les moltes on es van gestar alguns dels invents més grans de la Vall del Silici. Són personatges emocionalment immadurs, obsessius fins a la mania en les poques àrees en les que es poden considerar experts, però maldestres en la majoria de les experiències que podríem considerar humanes. La seva vida sentimental i fins i tot sexual és pràcticament inexistent. No trobareu cap altra sèrie habitada per mascles considerats heterosexuals per defecte on hi hagi tants pocs personatges femenins; fins i tot a les sèries d’homes gais hi figuren més dones en papers rellevants que aquí.

«Silicon Valley» constitueix una gran sàtira de la bombolla informàtica en la qual tots estem instal·lats, amb beneficis o sense. Hi apareixen «startups» de vist i no vist, idees de bomber que reben injeccions inversores descomunals, explotació cínica de la barata mà d’obra de llocs com la Xina, grans gurús tecnològics esdevinguts en model de conducta moral, malversació de fons en capricis de nou ric o filantropies perversament mal encaminades.

Es tracta d’una d’aquelles sèries que cal veure amb continuïtat, perquè si només es mira un capítol aïllat se’t pot escapar què és el que està passant i et perdràs les bromes referides a capítols anteriors. El mecanisme de cada temporada pot resultar a la llarga una mica repetitiu, perquè l’esquema és sempre el mateix: Richard Hendricks (Thomas Hiddleditch) desenvolupa una nova aplicació; busca patrocinadors per implementar el projecte; una gran companyia li roba la idea; però l’acaba recuperant al capítol final de la temporada (o a l’inici de la temporada següent).

Tenint en compte que la majoria han de fer paper de «rarets», els actor estan força bé i hi ha prou varietat perquè cadascú esculli els seus favorits. El meu és en Zach Woods que fa de Donald «Jared» Dunn, el més vulnerable i empàtic de tot l’equip, però amb un munt de cops amagats a la cartera i un bagatge de recursos inesperats que salvaran la situació a l’últim minut. També em fa molta gràcia el personatge de Laurie Bream, que interpreta Suzanne Cryer, una executiva mancada tant de cor com de males intencions i gens conscient dels dos extrems.

No participo de cap manera en la cursa per la darrera novetat que ens assetja des de les petites i grans pantalles dels nostres aparells mig intel·ligents; però «Silicon Valley» em fa gràcia, potser perquè —sense ser una sèrie innovadora— fa llenya de tot plegat.