dimarts, 30 d’octubre de 2018

Converses al parc


La madrilenya trasplantada a Sevilla Sara Mesa ha sigut durant anys una de les favorites de la crítica. Possiblement amb la unànimement celebrada «Cara de pan» (Anagrama, 2018) farà el salt definitiu cap a l’èxit lector. A més en clau literària, coses molt pitjors podrien passar.

Aquesta sucosa novel·la breu va d’una preadolescent que, per motius que ja explicarà el propi text, fa campana a l’escola i es refugia durant setmanes darrera de les bardisses d’un parc municipal. Allà la troba un senyor més gran que ella, una mica excèntric i intrigant, d’aparença inofensiva; però ves a saber, que els temps no conviden a refiar-se. Entre els dos personatges s’estableix un diàleg amable, farcit de suggestions d’amenaça subliminar.

Abans de continuar, aclariré que el text és força ambigu en els seus significants; que evita la localització geogràfica (és el Parque Amate de Sevilla, segons confessió de l’autora); i que els noms assignats als dos personatges principals els marquen a perpetuïtat per la seva abstracció. Ell és «El Viejo», no recordo si té 52 o 54 anys, però aquesta apel·lació tan injusta i feridora mostra de forma activa qui dels dos és el que escriu i domina el relat. És «El Viejo» qui revela un vell greuge de malaltia mental i discriminació, mentre introdueix els motius entrellaçats de l’ornitologia i la carrera rebel de l’artista Nina Simone.

Mentrestant la proscrita «Casi» s’ha de conformar en un trist paper de preadolescent de «quasi» catorze anys, eterna promesa de meravelles que no sembla que arribaran mai. De moment, víctima d’assetjament, i amb la motxilla buida, es lliura (i es deslliura) de l’única persona que intenta comprendre-la. Perquè en aquesta societat nostra, moralment controlada, la relació col·loquial d’una nena amb un home madur activa sempre tots els senyals d’alarma.

Mesa n’és molt conscient i juga a fons amb els prejudicis del lector, com si volgués advertir-nos que les relacions entre humans són molt més complicades del que pressuposen els neopuritans de la correcció política. És una postura ambivalent que tant poden defensar escèptics de mirada lúcida com reaccionaris nostàlgics de l’antiga màniga ampla. En tot cas es tracta d’una ambigüitat moral que enriqueix les lectures de l’obra, un signe de la seva potent categoria literària.

A «Cara de pan» només li puc fer un retret, petit i estúpid, però retret al cap i a la fi. I és que un dels seus dos personatges principals, Casi, es digui igual que un adverbi castellà d’ús molt comú. No sabeu com m’ha entorpit la lectura aquesta confusió lèxica. Comproveu-ho amb uns exemples:
Casi los ve al llegar, recién llegados ellos también, y evita mirarlos a la cara cuando se cruzan.

Casi comprende que su situación pende de un hilo…

Casi le preguntó a su padre si conocía a Nina Simone, …

Casi no cree ni en leyendas ni en mitos…
«Cara de pan» va ser l’objecte de la nostra darrera dissecció al club de lectura autogestionat. En vam quedar força satisfetes i la recomanem vivament per a clubs de lectura de similar moral ampla: dóna força joc dialèctic. També recomanat per a qui vagi de lector lliure, faltaria més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada