Carroll al delta

Aquesta ofensiva no para de donar-me alegries en forma de complicitats, coincidències i serendípies diverses. Una de les més recents m'ha arribat de la mà de l'amic Girbén a través d'un missatge de correu. Deixo que sigui ell qui ho expliqui, que ho fa molt bé:

Salut Allau! Dinàvem a Deltebre, al restaurant El Garxal (i això és un art de pescar les esmunyedisses anguiles), i jo estava embadalit amb l'ABC del sucós dialecte deltaic -secció gastronòmica- que havien glaçat als vidres del local i que, des de la taula estant, havia de llegir a la revessa...

De sobte hi caic: Aquest llorrac és CARROLL!

I vaig córrer a documentar-ho del dret, sabedor de a qui li podria interessar

I acompanya el mail amb l'estupenda foto que reprodueixo abaix, on la paraula "Carroll" apareix lluminosament destacada i molt ben acompanyada d'altres delícies del vocabulari gastronòmic de les Terres de l'Ebre. No content amb això, en Girbén hi ha afegit l'entrada del Diccionari Català-Valencià-Balear on s'explica què és un "carroll" català.

Algun lector utilitza o coneixia aquest mot? Seria interessant saber-ho.

Hi ha alguna relació entre els carrolls de les vinyes i el nostre anglès favorit? Doncs podria ser que sí, perquè el reverend Dodgson va ser durant 9 anys el "curator" de la Sala de Professors de Christ Church. En aquells temps, i més a Oxford, les sales de professors no eren les habitacions espartanes amb màquina de cafè que coneixem, sinó que eren veritables clubs (amb majordoms inclosos) on s'oferien tota mena de comoditats. El càrrec de "curator" implicava ocupar-se de l'administració i de la intendència d'aquesta sala i, per tant, Dodgson era l'encarregat de tastar i escollir els vins, xampanys, madeires i oportos que es consumien a dojo entre aquelles venerables parets. Veieu com tot acaba lligant? De nou, moltes gràcies, Jordi!

Carta de l’editorial

Benvolgut senyor, ens hem llegit el seu manuscrit amb la màxima atenció i, encara que no solem mantenir correspondència amb els autors de textos rebutjats, fem en el seu cas una excepció, ateses les característiques inusuals de la seva obra.

El seu text ens ha interessat i ens ha semblat ple de possibilitats. No trobem sovint algú que s’expressi amb imatges tan insòlites, tan brillants i tan a contracorrent. La seva escriptura és poderosa i pot apel·lar a un ampli sector del públic. Permeti’m només que li faci alguns suggeriments per llimar certes asprors que no afavoreixen, crec, el seu discurs.

Prou sé que la brutalitat i la violència es ven força bé a l’actual mercat editorial, però vostè potser en fa un gra massa. Revisi alguns moments de la novel·la, hi ha excessos insuportables, només aptes per estómacs molt avesats. Si en pot matar un, no en mati mil, l’augment de la punició no afavoreix l’efecte dramàtic. Com va dir el teòleg Van der Rohe, “Menys és més”.

La trama del vell matrimoni sense fills que els aconsegueix gràcies a una concubina està bé la primera vegada. A la quinzena vegada fa venir basques.

Eviti les genealogies. Només interessen als implicats. I encara! Són tedioses, tedioses i més que tedioses. Aquests petits detalls són els que maten les possibilitats de l’èxit popular d’un llibre.

En quant al seu protagonista em sembla original i carismàtic, però no del tot satisfactori. No el podria fer una mica més empàtic? En l’actualitat els autoritarismes es contemplen amb recel i les seves reaccions podrien resultar incomprensibles per a qualsevol lector normalment constituït. Revisi també el seu nom, Jahvè és bastant impronunciable i es presta a jocs de paraules idiotes. Consideri canviar-lo per algun nom més eufònic, com ara Kriminor o Yuppigummi.

Espero que no s’hagi molestat per aquests consells que només pretenen millorar un text ple de promesa. No cal que li digui que, quan disposi d’una versió revisada segons les directrius que li he indicat, serem els primers interessats en llegir-la de cara a la seva eventual publicació. Li auguro un gran futur a la seva novel·la “Gènesi”.

Rebi una salutació ben cordial,

(signatura il·legible)

PS: li agrairíem que en les seves properes comunicacions amb nosaltres utilitzés un suport menys primitiu i més estàndard, com ara el Word (no importa la versió, les tenim totes).

Mòbil

foto Vlastula
T’adones que has oblidat el mòbil ja passat Martorell i fas el gest instintiu de frenar, com si volguessis sortir de l’autopista i girar cua. Però fas tard, que a Lleida t’esperen a les onze, hauràs de passar del mòbil. L’has deixat com sempre, l’estàs veient, sobre el moble baix del menjador i amb les presses t’has saltat el moviment mecànic d’agafar-lo i posar-te’l a la butxaca. I és que des del moment de llevar-te tens el cap ple d’idees, de projectes, de preocupacions, aquest és el problema. Preocupacions, les coses que t’ocupen abans que s’esdevinguin, moltes vegades més duradores en estat latent que quan realment s’esdevenen. Et preocupes i, en canvi, no poses el cap en el que fas, com ara agafar el mòbil.

Un cop assumit que estàs sense mòbil, penses si esperaves alguna trucada important aquest matí. Bé, les trucades importants són habitualment les que no t’esperes, així que segurament només t’estaràs perdent la reclamació d’algun client, les excuses d’un proveïdor, res que no es pugui deixar per més tard. I, és clar, les inevitables trucades del despatx, que sempre que ets fora un parell d’hores, sembla que el món caigui a trossos i t’ han de consultar fins el més mínim detall. Doncs avui s’hauran d’espavilar, que n’aprenguin de prendre decisions i assumir responsabilitats, que al departament són una mica encantats, amb això que sempre et tenen a tu per donar la cara...

I la dona, és fàcil que et truqui. Ho fa cada dia, dues i tres vegades, no li calen excuses; però ha dit que avui aprofitaria l’hora de dinar per mirar allò de l’ordinador de la nena i no s’estarà de comentar la jugada. No, no et molesta que et truqui la dona; representa un canvi entre tanta conversa de feina, et distreu i a més té el detall de no allargar-se. La pega és que, després, quan arribes a casa el vespre ja us ho teniu tot dit i cadascú va a la seva.

En resum, que no t’estàs perdent res d’imprescindible pel fet de no dur el mòbil al damunt. És només el vici... abans ens apanyàvem perfectament sense estar contínuament comunicats, no fa tant de temps de tot això, com ens ho fèiem? Ara rarament passen més de deu minuts sense un truc. De fet, ha estat el seu silenci durant més de 30 quilòmetres el que t’ha fet adonar que no el duies. Potser que truquis al despatx i els ho diguis, que aquells són capaços d’omplir-te a vessar la bústia de missatges. Sí, però des d’on els truques? Quedaran cabines telefòniques a les àrees de servei? Fa temps que no t’hi fixes, qui necessita avui dia un telèfon públic? Un pringat.

Però no vas sobrat de temps, un cop a Lleida li demanaràs al client que et deixi parlar un moment amb l’oficina. De totes maneres sabien que avui series fora i que no tornaries fins a mitja tarda, per tant no t’haurien de trucar ara que se suposa que estàs conduint; però aquestes coses no les pensen i després ets tu qui paga la multa. O igual se n’han oblidat, que és que no s’hi fixen. Saben que amb una trucada ho solucionen tant si ets a l’alçada de Cervera com si seus a l’habitació del costat.

Perquè això del mòbil de vegades sembla que serveixi exclusivament com a localitzador: sóc a l’autobús, sóc a Muntaner amb Diputació, sóc a tres carrers d’aquí, arribo en cinc minuts. Un localitzador no sempre fiable, de vegades pesques la gent dient flagrants mentides, però és un reflex automàtic, despenges i declares la teva posició en el mapa. I bé, ara no la podran saber, figura que vas camí de Lleida, però potser estàs fent ruta cap al sud i sense necessitat de dir cap mentida. És una sensació agradable, com si t’haguessis alliberat d’una xarxa, una teranyina que queda llunyana a la teva esquena. No et cal donar explicacions. Tampoc pots fer-ho.

Et sorprèn de sobte el paisatge àrid que anuncia la plana aragonesa. On ets? Allà s’anuncia la sortida d’Alcarràs. Embalat en els teus propis pensaments, per una carretera recta i sense tràfic, t’has distret i has deixat enrere el teu punt de destí. Ara sí que hauràs de recular, que ja passen deu minuts de les onze i el client potser estarà trucant-te al mòbil i tu no podràs respondre i llavors és possible que telefoni al despatx i..., la veritat, és que tant se val. Perquè, en el fons, saps que el client acabarà no fent-te la comanda, que és d’aquesta mena de persones que et mareja, et fa anar amunt i avall, et fa perdre una pila d’hores i al final tot queda en un no res.

El cel de novembre és net, com de vidre; deu fer fred, un fred estimulant, que incita a l’activitat. I aquest horitzó sec, obert de bat a bat, sempre t’ha fet pensar en l’oest americà, que només coneixes de les pel·lícules, però t’atrau, és com una invitació a tirar endavant, lleuger, cada vegada més lleuger, que l’asfalt promet no acabar mai, que cada carretera dóna lloc a una altra, tot connectat en el circuit del món. Ets la fletxa del temps, escapes, escapes sense rumb, sense recança ni pensament. Cels, núvols passatgers i l’horitzó inassolible sempre davant dels teus ulls. Et sents fantàstic, o més que fantàstic, et sents insuperable, com mai a la vida. Sembla mentida. I tot per un petit aparell de merda.

De sobte sona el telèfon. Aquell que havies oblidat a casa i que no tens a l’abast. Continua sonant, insistent, molest per les orelles. La seva absència et fereix i no el pots despenjar.

T’atures a la propera benzinera aragonesa i truques la dona.

Traduint “Through the Looking-Glass”

No repetiré amb la segona aventura d’Alícia el repartiment de bastonades de l’altre dia per la senzilla raó que les traduccions de Víctor Compta per Barcanova i d’Amadeu Viana per Quaderns Crema em semblen les dues força competents. Més aviat volia detenir-me en el fascinant procés de la traducció que, en no ser una ciència exacta, permet que diferents solucions siguin igualment correctes.

Si ens hi fixem, mentre Compta ens presenta “A través del mirall”, Viana (que és valencià) tradueix “A través de l’espill”. Res més lluny de les meves idees que invalidar una traducció pel fet que estigui escrita en un dialecte diferent al que jo parlo: “espill” i “mirall” pertanyen totes dues al paisatge de la meva llengua. Fins i tot, el fet que els valencianismes em poden sonar més “exòtics”, poden fer-me preferir aquesta versió com a correlat de l’ara llunyà llenguatge victorià. Però sé que alguns lectors no tenen tanta paciència amb els dialectes aliens, llavors s’imposa l’elecció entre els que estan familiaritzats amb “granera”, “parèixer” o “garranyigar” i els que ho estan amb “escombra”, “semblar” i “fer marrameus”.

Una qüestió que m’incomoda més en les traduccions de Carroll és la forma com són batejats certs personatges. Humpty-Dumpty o Tweedledee i Tweedledum pertanyen a la cultura popular anglesa i, per tant, per a nosaltres tenen tant de sentit com en Patufet per un britànic. Tot i això em costa veure’ls convertits en Closcot Rabassut i Tirolam/Tirolí (Compta) o Gep Boterut i Pataplim/Pataplam (Viana). Reconec que aquí hi intervé sobretot el meu esnobisme anglòfil, perquè ambdues traduccions em semblen impecables.

La prova de foc a l’hora de traduir Carroll són els jocs de paraules. De vegades la solució és impossible i no seré jo qui criminalitzi el traductor que passa per alt un “calembour”. En el capítol “Insectes del mirall” fem coneixença de cuques tan interessants com la “Rocking-horse-fly”, la “Snap-dragon-fly” o la “Bread-and-butter-fly”. [Aclariré aquí que “horse-fly” és un tàvec i “rocking-horse” un cavallet balancí de joguina, que “dragonfly” és una libèl·lula i “snapdragon” una flor i un joc nadalenc consistent en atrapar raïms flamejants amb la boca, i que “butterfly” és una papallona, però que "bread-and-butter" és pa amb mantega] Compta ens les presenta com “Mosca d’Estable-Balancí”, “Coca de Llum” i “Pa-amb-all-i-ou”. Tot i que la tercera solució és d’allò més forassenyada, s’agraeix l’esforç. Viana no perd el temps i ho deixa en “Tàvec del Cavall de Fusta”, “Espiadimonis de Berenar” i “Papallona de Pa amb Mantega”.

Cal que digui que, una vegada més, m'inclino davant del menystingut Compta?

Per acabar, comparem l’original de l’estrofa més famosa de “La Morsa i el Fuster” amb les tres versions que tinc al meu abast.

The time has come, the Walrus said,
to talk of many things:
of shoes—and ships—and sealing-wax—
of cabbages—and kings—
and why the sea is boiling hot—
and whether pigs have wings.

Féu en Fuster: “Ja és ben bé hora.”
“Parlem de lacres i segells,
de reietons i de sabates,
de col-i-flors i de vaixells,
de coses grans, del mar que bull,
i de les ales dels porcells.”
(Amadeu Viana)

Féu la Morsa: “Ara, com vells,
xerrarem profusament
de sabates…, de vaixells…
de per què és el mar calent,
si ales tenen els porcells,
de reis…, de lacre…, del vent.”
(Víctor Compta)

La Morsa diu és el moment
parlem de tot un poc
d’esclops, de lacre, de vaixells
de reis i col-i-flors
de perquè el mar està roent
de si volen els porcs
(Allau)

Tot i que la mètrica anglesa té poc a veure amb la catalana, en la meva versió vaig intentar respectar l’alternància de versos llargs (octosíl·labs) amb versos breus (hexasíl·labs), així com la rima (assonant) en els versos parells. Compta i Viana han optat per fer els versos uniformes (de 7 i 8 síl·labes respectivament). Viana fa rima consonant dels versos parells i Compta va més enllà, tot estenent la rima també als imparells. Tots aquests procediments són ben lícits a l’hora de traduir. Aquí la pífia més incomprensible la fa Viana, que menciona el Fuster, quan a l’original parla la Morsa. Per altra banda és divertit fixar-se en els afegitons “creatius” per fer quadrar els versos: “com vells”, “del vent”; “segells”, “de coses grans” són expressions que no estan implícites a l’original. Fa gràcia que les cols (“cabbages”) en català hagin de ser inevitablement col-i-flors, i que els porcs per esdevenir poètics s’hagin de dir porcells o que Allau converteixi les sabates en esclops.

Com que no gaudim del do de llengües, tots depenem en un moment o altre dels traductors i, a menys que el text grinyoli d’allò més, ens empassem la seva versió sense posar-la en dubte. Hem vist que no sempre estan a l’alçada de l’enorme acte de confiança amb que els investim (pensar que algú se’n pot anar a la tomba amb la falsa creença que el que va dir la Morsa ho deia el Fuster!), però quan ho fan bé, amb paciència i amor, representen per a mi una de les professions més dignes de veneració.

Imatges d’Alícia: una Alícia africana

L’Alícia d’avui, que m’ha arribat gràcies als bons oficis de l'escrivent Víctor García Tur, em fa una gràcia especial i no precisament per la seva bellesa. Les imatges provenen d’una edició en swahili d’Alícia en Terra de Meravelles (Elisi katika nchi ya ajabu) publicada a Londres per la Sheldon Press l’any 1940 i destinada evidentment a un públic africà. Si a nosaltres ja ens resulten molt llunyans certs costums i rituals victorians, no vull imaginar com es deuen contemplar des d’un ulls africans.

Potser per això l’anònim il·lustrador del llibre ha fet una tasca d’adaptació tan herètica com fascinant. Així, partint de les imatges de Tenniel i amb una tècnica del tot insuficient, les ha parafrasejat una a una canviant el que li convingués per acostar-les a una realitat més propera al seu continent. La primera mutació salta a la vista des de la mateixa portada: la rosseta Alícia ha esdevingut una nena negra embolicada en una mena de “pareo” estampat.

El conill blanc ha perdut la tradicional armilla i ara treu el seu rellotge de la butxaca d’una xil·lava. Potser en swahili no existeix la paraula armilla.

El te del Barretaire Foll ha sofert certes alteracions, començant pel seu propi capell, que ara s’assembla a un fes. També és tot un misteri que la Llebre de Març hagi esdevingut una tortuga (del lliró no goso identificar l'espècie).

En el joc de croquet de la Reina les pilotes-eriçons s’han convertit en pangolins. Una solució brillant!

El Grifó i la Falsa Tortuga han sofert un procés de normalització. Jo diria que ara són una cabra i una veritable tortuga marina.

En fi, la contemplació d’aquesta obra és un exercici fascinant de mestissatge realitzat molts anys abans que aquesta paraula es posés de moda. Podeu fer una ullada a una reimpressió del 1976 aquí en PDF.

This year's model

Després de gairebé un any d'italiana companyia, aprofito l'absència de Josep per fer alguns canvis en la decoració. Ara li toca al geni de Baltimore. Veurem quants mesos dura.

Vida i destí (etapa 8)

Finalment hem arribat a la crítica ofensiva del 19 de novembre de 1942, escena a la que semblava conduir tota la novel·la. Trobem aquí reflexions més aviat sentencioses sobre el geni de la guerra i l'escriptor, amb excessiva presunció, es fica dins del cap tant de Hitler com de Stalin.

El paper de la unitat de tancs de Novikov ha estat decisiu per vèncer la batalla que capgirarà la guerra. Tanmateix, el comissari Guetmantov envia un informe desfavorable perquè va retardar deliberadament l’atac durant vuit minuts.

Els col·legues de Víktor li fan el buit, tots insinuen que hauria de fer un acte de contrició públic (d’aquells que feia de tant en tant Shostakòvitx per continuar component), però ell no se sent culpable de res i es nega a doblegar-se davant de l’aparell estatal. Mentrestant Zhènia ha arribat a Moscou per lleialtat al seu ex, Krímov, que està empresonat a la Liublianka. Això pot posar en perill la seva relació amb Nòvikov.

A continuació ve un carrussel d’escenes curtes. Darensky es retroba amb el seu vell amic Nòvikov i amb el comissari Guétmantov; amb els seus tancs es dediquen a perseguir les derrotades tropes alemanyes. Anna Semiònovna, en la seva miseriosa vida a Kazan, rep cartes de les seves filles Liudmila i Zhènia i de la seva neta Vera. Les tres li demanen que acudeixi a ajudar-les. Mentrestant les tropes assetjades a Stalingrad cada vegada es troben en una situació més desesperada i Grossman ens les presenta des del punt de vista d’aquests soldats a la mercè de la voluntat ofuscada d’un Hitler.

Víktor ja no s’acosta per l’institut amb l’excusa que està malalt. Tothom l’evita i ell només espera rebre la clatellada definitiva. Però el que rep és una trucada de Stalin que el felicita i l’anima a continuar endavant amb el seu treball. De sobte sembla que el seu destí s’ha girat com un guant.

Pàgina 975.