dimarts, 4 de gener de 2011

Chihiro en terra de meravelles

Entre la prolífica descendència de l’Alícia de Carroll, potser no hi ha una hereva més distingida que la protagonista d’El viatge de Chihiro (2001), l’aclamada pel·lícula d’animació del mític Hayao Miyazaki. No faré aquí una apologia d’aquesta obra mestra que tots deveu conèixer (i, si no, què feu aquí llegint aquesta peça de prosa inútil? Abandoneu d’immediat aquesta prescindible lectura i correu a veure-la), sinó comentar un aspecte excepcional que comparteixen Alícia i Chihiro, i que pot passar desapercebut, tot i que és una de les claus del seu poder fascinant.

Recordaré breument la seva trama, o almenys el seu inici, ja que aviat manquen les paraules per descriure-la. Chihiro, una nena d’uns 10 anys, no està gens contenta en canviar de ciutat i perdre els seus amics d’escola. En camí cap a la seva nova llar, els seus pares s’aturen a un parc d’atraccions abandonat on troben una misteriosa parada plena de menges suculentes. Mentre Chihiro ho contempla tot amb aprensió, els pares aprofiten l’ocasió per afartar-se, fins a tal extrem que es converteixen en porcs (sí, literalment en porcs). La nena corre a buscar ajuda i es troba amb una casa de banys molt particular…

El que succeeix a continuació és ple de portents i d’estranyes presències en un món perfectament lògic pels seus habitants, però sobre el qual no se’ns ofereix cap explicació. Chihiro, assenyadament, intenta integrar-se sense fer preguntes i de mica en mica cartografia una part d’aquest univers miraculós. L’espectador comparteix amb la protagonista el sentiment de perplexitat i desconcert i aquesta manca d’arrels racionals és el que fa aquesta pel·lícula tan desassossegant i tan encisadora.

Bé, direu, no funcionen així tots els mons de fantasia passats i presents? No són plens tots ells de criatures extraordinàries que en el seu excés sobrepassen els límits de la realitat? No, no exactament, que ja des de les metamorfosis gregues, que Ovidi va heretar, fins les rondalles tradicionals fixades per Perrault o els Grimm, les narracions fantàstiques han partit d’un subtext mític compartit i han tingut sempre un important component moral que aviat s’explicita perquè ningú no s’enganyi. Pensem en la Ventafocs, en la Blancaneus o la Caputxeta. Pensem en exemples moderns, com “La història interminable” de Michael Ende, la saga de “Star Wars” de George Lucas, la trilogia dels anells de Tolkien o Harry Potter i tots els seus derivats. En tots aquests casos, tant en els antics com en els moderns, la ficció pot aparèixer farcida d’éssers miraculosos i de possibilitats impensades, però gairebé des del primer moment s’estableix un mapa moral del món on la línia que separa el Bé del Mal queda definitivament delimitada. Aquest colorejat en blanc i negre sol venir acompanyat d’un “pla d’acció”: cal matar el drac, cal recollir diversos objectes màgics, cal salvar la princesa i derrocar el dictador. Ningú no se sent realment “perdut” en aquest tipus de narracions.

No és així en el cas de Chihiro, en el qual mai no sabrem on rau exactament el Bé i el Mal (si és que aquestes simplificacions tenen sentit en el món que acaba de descobrir) i, per descomptat, no tindrem ni idea que és el que cal fer per escapar d’aquest malson. És clar que en el viatge de Chihiro, el nostre desconeixement de la tradició mítica del Japó pot conduir-nos a malinterpretar les intencions originals, però en cap moment no dubto que la confusió de la nena és genuïna. [Passo per alt voluntàriament altres interpretacions més psicoanalítiques del film de Miyazaki, que ara no em venen de gust].

El mateix passa amb Alícia que, ben mirat, és el perfecte negatiu de la seva rebesnéta japonesa. Si en l’afer Chihiro la imatgeria visual i l’estructura de la realitat són un fet insondable, per a Alícia la realitat es redueix al llenguatge verbal (oblidem per un moment la iconografia de Tenniel que li ha quedat per sempre associada), un llenguatge que, per aplicació extrema de les seves regles, condueix al ple absurd, a la deriva del nàufrag entre significats discordants. Tampoc hi ha en aquesta Terra de Meravelles cap mapa moral: la bondat o maldat de la Reina de Cors depèn tan sols de la col·locació d’una conjunció o d’un adverbi.

Potser per això em sembla tan trista l’Alícia de Burton: perquè oblida els seus orígens d’exploració de l’inconegut i violenta la protagonista dins d’una faula maniquea, un cantar de gesta absolutament tradicional, salpebrat de feminisme que no ve gens al cas.

Una de les lliçons més tristes del postmodernisme és la constatació que totes les “bones” històries ja han estat explicades i que l’única sortida és la combinació lúdica de les figures narratives arquetípiques. Davant d’aquest paisatge exhaust, ¿no són un regal en forma d’oasi totes aquelles ficcions davant de les quals ens sentim desemparats, incapaços de predir cap a on ens conduiran? Mèrit d’Alícia. Mèrit de Chihiro. I no pas un mèrit menor.

19 comentaris:

  1. Aquesta sí que la vaig veure, i estic d'acord amb tu que és necessària. Les semblances i aproximacions a l'Alícia hi són, però segurament com amb d'altres obres del gènere.
    Sobre la tesi postmoderna no sabria què dir: possiblement totes les històries estan explicades des de la Bíblia i l'Odissea (punt de vista de Borges), però això és una falàcia. L'art es va creant a sí mateix sense acabar mai.

    ResponElimina
  2. Lluís, totes les històries han estat explicades abans, per això ens agrada tant quan sembla que ens les expliquen per primera vegada.

    ResponElimina
  3. Aquest fenòmen del gust per la repetició es molt evident en els nens i no tant en els adults, però hi és. Contra els postmoderns també podem dir que cada nova versió aporta coses noves referides al present, i que algunes revisions superen de llarg l'original.

    ResponElimina
  4. Crec que dec haver vist unes 5 vegades "El viatge de Chichiro" amb les mves filles. Mentre anaves explicant m'han anat venint imatges al cap del bany, el tren i l'estació, l'aigua, la vella, el bebè golafre gegant...
    És un viatge fantàstic i coincideixo plenament en tot el què dius, també en la comparació amb Alicia.
    M'has fet venir ganes de tornar-la a veure alte cop.

    ResponElimina
  5. Hi estic d'acord amb tu però amb el viatge de Chirico vaig tenir la sensació de perdre'm la meitat del que s'explicava per falta de referents mitològics japonesos. Veient gravats ukiyo-e de temàtica mitològica vas reconeixent els personatges que surten a la pel·lícula i penses: ostres, són un foraster visual i conceptual!
    Vaig tenir una mica la mateixa sensació quan, ja fa uns anys, en una exposició sobre pintura barroca napolitana, uns japonesos que la veien feien cara de perplexitat!

    ResponElimina
  6. es l'autor de Totoro. Només he vist parts, tinc que aconseguir una copia i veure-la. Es una Alícia Manga.

    ResponElimina
  7. Primer estava d'acord amb tu (sobre el maniqueisme i el pla d'accions), i encara ho estic, però ara ho estic una mica més amb el Pisco. Potser hi ha una base sòlida d'etnocentrisme cultural que ens crea perplexitat davant del Chihiro. I no és la mateixa perplexitat lingüística que tenim davant Alícia, sinó una manca de pòsit cultural japonès. O potser aquests referents culturals que intuïm no existeixen a la cultura japonesa i tot és un pur joc. Ho desconec.

    ResponElimina
  8. Entre les coses que he après del meu fill una de no menor ha estat el món de la ficció animada japonesa. Després he hagut de destriar segons el meu criteri: les magnífiques pel·lícules del Hayao Miyazaki (no les sèries) al capdavant.
    Recordo la nit que vaig arribar a casa entusiasmat amb la música de Kenji Kawai per a l'excel·lent "Ghost in the shell"... El nano em va dir que havia descobert la sopa d'all, i em va posar al davant un grapat de CDs amb la pel·lícula, la sèrie i la mateixa banda sonora.

    ResponElimina
  9. Em va fascinar, és una pel.lícula sorprenent i imprescindible.

    És cert que en molts aspectes s'enmirallen l'Alícia i la Chihiro...i tot i amb això, la pel.lícula de Miyazaki com tu dius, no perd ni una gota d'originalitat ni deixa de sorprendre constantment al espectador.

    L'Alícia de Tim Burton, en canvi, em va semblar l'excusa perfecta per recrear l'estètica Burtoniana i fer una inversió força segura gràcies al segell del artista, però ben poca cosa més.

    ResponElimina
  10. Anava a escriure el mateix que Galderich, jo necessito primer entrar en la mitologia japonesa. Chihiro és molt més que manga. Visualment una meravella.

    ResponElimina
  11. Eulàlia, em pregunto com s'ho poden prendre un parell de nenes petites. No sé si els caldran moltes explicacions o ho acceptaran tot tal com raja.

    ResponElimina
  12. Galde, potser no hi reconeixem els referents iconogràfics, però jo diria que ni per un japonès la forma com interactuen els uns amb els altres és convencional.

    ResponElimina
  13. Aris, crec que és molt més que una Alícia Manga. Caldrà que la vegis sencera.

    ResponElimina
  14. Puig, com li deia a en Galde, penso que utilitza figures de la tradició japonesa, però ho fa de formes poc convencionals. Penso per exemple en aquell esperit del riu que en banyar-se deixa un pòsit de deixalles i contaminació...

    ResponElimina
  15. Girbén, en això de l'anime podem aprendre molt de la generació següent (tot i que en Miyazake ja té 68 anys).

    ResponElimina
  16. Carme, crec que l'Alícia del Burton li van encarregar perquè era un projecte que "feia per a ell"; però en el fons mai no hi va estar interessat.

    ResponElimina
  17. Kalamar, a risc de repetir-me, crec que fins i tot coneixent les fonts la pel·lícula destila un misteri del tot original. I bellíssim (ai aquell viatge en tren!)

    ResponElimina
  18. Allau,
    El viatge de Chihiro està farcit de personatges, detalls, escenes, paisatges tan inquietants que fins i tot fan por. En Alícia, els personatges són histriònics i fins i tot jutges, i també són inquietants, però no susciten por. En això difereixen. El viatge de Chihiro és sense dubte una de les meves pel·lícules preferides.

    ResponElimina
  19. És cert, Maite, que més enllà del desconcert els personatges de Chihiro fan una mica de por, cosa que no passa amb Alícia.

    ResponElimina