dimarts, 25 de gener de 2011

Morts a la vista

Fa poques setmanes era Javier Bardem qui entrava en comunicació amb els difunts a “Biutiful”; ara li toca el torn a Matt Damon a “Hereafter” (“Más allá de la vida”), l’últim lliurament de la prolífica vellesa de Clint Eastwood. Si bé el veterà director en la seva ja llarga carrera havia fet incursions en gèneres molt diversos, aquesta meditació en clau menor sobre els misteris del que hi ha després de la mort sembla una elecció que no li quadri gaire. I tanmateix, sembla que Eastwood va mostrar un genuí interès en dirigir-la, motiu pel qual cal esperar trobar-hi almenys el benefici de la sinceritat.

La pel·lícula narra tres històries paral·leles. A San Francisco, George (Matt Damon) és un home que té el do de poder connectar amb els morts. Durant un temps s’ha beneficiat econòmicament d’aquestes aptituds; però, cansat de viure diàriament en contacte amb la mort, es retira i es posa a treballar en una fàbrica. A París, Marie (Cécile de France), una periodista que va sobreviure al tsunami que va assolar l’Índic el 2004, viu obsedida per les visions que va tenir en el moment de creuar el llindar entre la vida i la mort. A Londres, Marcus (George McLaren), un nen de dotze anys, troba a faltar el seu germà bessó, desaparegut en accident, i busca entre professionals de la parapsicologia la manera de posar-se en contacte amb ell.

Durant tot el llarg període d’exposició, la pel·lícula no sembla que vagi enlloc, especialment pel que fa a l’episodi francès i l’americà. Es diria que són escenes pensades com a farciment, a l’espera que arribi el tercer acte. Els termes exactes del conflicte es deixen sovint en una nebulosa, potser perquè cap dels implicats vol ficar-se en conjectures massa agosarades sobre el que es pot trobar en el més enllà.

Com és d’esperar els tres fils narratius acaben confluint a la Fira del Llibre de Londres, per motius més artificiosos que plausibles (tot i que no deixa de fer-me gràcia que un d’aquests motius sigui l’adoració que sent el personatge de Damon per l’obra de Dickens). La pel·lícula conclou amb un dels anticlímaxs més desmaiats que jo recordi i evidentment Matt Damon i Cécile de France acaben junts per raons que se m’escapen. Bé, sí, acaben junts, perquè a les pel·lícules un home i una dona que es besen ha estat des de fa temps un final de reconeguda solvència.

Sorprèn que firmi aquest guió tan rebullit Peter Morgan, autor de docudrames polítics molt ben travats com “The Queen” o “Nixon/Frost”. Sembla que Morgan el va escriure com a reacció a la mort sobtada d’un amic seu. Va enviar un primer esborrany als productors i, en arribar a mans d’Eastwood, aquest entusiasmat va voler filmar-lo immediatament, encara que es trobés en estat embrionari.

Tot i que s’agraeix que la pel·lícula eviti els excessos sobrenaturals, denuncii de passada l’explotació del dolor aliè i citi suposades teories "científiques" sense entrar en detall, no deixa de ser una història poc treballada i sense nervi, d’aquelles que et fan preguntar si les dues hores esmerçades en la seva contemplació no es podrien haver aprofitat en activitats més satisfactòries. Que ja se sap que la vida són dos dies.

19 comentaris:

  1. Obviable seria la paraula que la definiria, no?

    ResponElimina
  2. Com sempre, les teues crítiques són brillants i per a mi canòniques; peò vaja, jo pensava anar a veure-la. El paràgraf final del post m'ho ha fet replantejar. Total, que m'he hagut de tornar a llegir l'avalanche d'avui per dir-me a mi mateix que tampoc és una crítica demoledora, i que al final acabes dient que la peli no és cap meravella però es deixa veure.
    To be or not to be, vaig o no vaig a veure-la? Em sembla que li acabaré passant la responsabilitat a la Carme, haw, haw!

    ResponElimina
  3. No puc estar més d'acord amb la teva crítica. La vaig veure i vaig pensar que Eastwood la devia haver dirigit mentres li administraven la extremaunció. Sinó, no s'entén tal pifia . I mira que m'agrada el Sr. Clint, però noi aquesta peli, com tu dius, no va enlloc... Em quedo amb els efectes especials del tsunami.

    ResponElimina
  4. Doncs a mi no em va desagradar. El mateix guió filmat per algú sense el talent d'Eastwood faria la pel·lícula infumable i, tanmateix, no només no ho és sinó que passa dolçament i mostrant-nos tres històries independents subtilment enllaçades i que hauran de confluir.
    Ja veus, Allau: La diferència està en la mirada.

    ResponElimina
  5. Aquest cop faré veure que no he llegit el teu apunt, i actuaré com un lliurepensador. Ja et pots imaginar que no puc evitar l'atracció per aquesta mena d'històries, i després hi ha la meva debilititat pel Clint, des que va fer "Por un puñado de dólares".
    De tota manera, un sisè sentit em diu que tens raó. Ho hauré de comprovar.

    ResponElimina
  6. No sé perquè però tinc la sensació que la necrofília s'ha fet la mestressa de les petites i grans pantalles. Malgrat que en Eastwood em sol agradar per allò de la subtilesa que diu la Glòria, el tema "més enllà" m'interessa ben poc, i només em faria gràcia un final "de petó" si la imatge fos d'unes cames i ella n'aixequés una, per allò de "canònic demodée". Vaja, que ara mateix sembla que entre zombis, esperits, enterramorts i tota la pesca, el "més ençà" està en hores baixes. Serà la crisi o el neo-barroquisme?

    ResponElimina
  7. Jo el dissabte havia decidit anar-la a veure, quan al parlar amb un amic que ja l'havia vist, aquest em va dir que no li havia agradat gens i que ell era fan del Estwood. Total que no la vaig anar a veure. m'assembla que vaig fer be.

    ResponElimina
  8. Ara, el comentari de la Gloria em fa dubtar... i si li dono el benefici del dubte?
    Clidi, a mi em sembla que exageres... el "més ençà" està molt més present en la quotidianitat que no pas el més enllà. De fet, vivim d'esquenes a la mort.

    ResponElimina
  9. Eulàlia, tens raó vivim d'esquena a la mort, a la de debò, i ens omplim el magí amb bestieses morboses que no ens "preparen" pel que ha de ser, sinó que ens omplen el cap de ... anava a dir pardals, però potser serà més propi dir voltors, o corbs. ;)

    ResponElimina
  10. Leb, la crítica no és demolidora perquè no en dóna motiu. Sàpigues només que en J. I jo vam sortir del cinema bastant desinflats.

    Sí, Llum, el tsunami és el que té de millor i lamentablement succeeix al principi.

    Glòria, ja sé que et va agradar, segurament tu saps veure més enllà que jo...

    Lluís, em sembla molt bé: res de més trist que predicar les ovelles.

    Clídice, el més ençà ofereix tan poques alegries que és lògic que girem la mirada cap a zombies, vampirs i companyia. Més seriosament cal reconèixer la valentia d’Eastwood per tocar un tema tan incòmode i universal com el de la mort.

    Aris, possiblement sí.

    Eulàlia, estic d’acord amb el que dius, per això m’interessava tant què explicaria l’Eastwood. No em queixo de les intencions sinó dels resultats. Com sempre, per tenir el teu propi criteri, caldrà que la vagis a veure.

    ResponElimina
  11. Pensava anar-la a veure, i encara ho penso, per poder-ne tenir una opinió; però pensem d'on és i per a quina industria treballa aquest senyor..., si fos europeu l’essència de la peli fora una altra. A Big Torino passa una mica el mateix, encara que a mi em va encantar no deixes de veure-li el rerefons americà, i, ei, que jo en sóc molt fan del cine americà eh? , no fotem, que una cosa no treu l'altra!

    ResponElimina
  12. Allau, crec que en Eatswood ha fet grans feines en la seva "prolífica vellesa". Per a mi, per exemple, "El gran Torino" és una gran pel·lícula.

    "Hereafter" té llums i ombres. De les tres històries paral·leles salvaria la que passa a Londres amb els bessons i la idea inicial de la que protagonitza en Matt Demon. Malauradament no li treu tot el suc. Hi ha molta teca. La història francesa és prescindible i el final està agafat amb pinces. Estem d'acord.

    (La vaig veure aquest divendres i em vaig recordar de tu amb les referències a Dickens... divertida la reacció del Demon en l'escriptori suposat de l'escriptor, oi?)

    ResponElimina
  13. Wanderlust, no és ben bé així; Peter Morgan, el guionista, és britànic i es nota. De fet la pel•lícula resulta molt poc “americana”: evita els plantejaments esquemàtics, està ambientada en altres països amb protagonistes que no són americans i fins i tot és parcialment parlada en francès.

    ResponElimina
  14. Tirant, a mi també em sol agradar Eastwood i procuro no perdre’m les seves pel•lícules. Veig que aquí coincidim. També em va fer molta gràcia els referents dickensians i l’aparició de Derek Jacobi.

    ResponElimina
  15. He tornat per buscar el nom del guionista, i trobo que el debat està engrescat... olé! Sol passar que quan algú viu la mort d'una persona molt propera passa un temps especulant amb l'altre món, o el més enllà. A mi em sembla tan terriblement humà que ens passi això, que no puc entendre com algú ho rebutja en nom del "realisme". No hi ha res més real -més humà- que demanar-se què fem i on anem i tot això. Si les fantasies esotèriques ens serveixen, és perquè pensem simbòlicament. I en tot cas, més val especular amb zombis i esperits que no pas amb pisos, petroli o accions de la borsa.

    ResponElimina
  16. Jo la vaig anar a veure ahir i la valoració global és que em va agradar i és recomanable veure-la, tal com he deixat dit al meu blog.
    El rerefons de la vida desprès de la mort del guió ens situa a un “mes ençà”, on hi conflueixen un munt de contrasentits: la precarietat laboral del personatge del vident que noi vol ser-ho que protagonitza en Matt Damon, el tracte post trauma que rep la periodista francesa, els bessons i l’entorn on viuen, el mercadeig amb els transcendentalismes i les religions... Eastwood ho tracta tot amb delicadesa i sensibilitat, amb un punt d’acidesa i algunes picades d’ullet a l’espectador, amb un “tempo” melangiós, pautat i mesurat. Es mostra respectuós i eclèctic amb la possibilitat de la vida desprès de la mort, i potser només és mulla quan es refereix, sense dir-ho a la doctora Kübler-Ros, i les seves tesis “pseudocientífiques”.
    El final és el que no em va agradar: un happy end de “chico encuentra chica” que desmereix la resta. Amb una mica d’esforç i mullant-se més, l’hagués pogut arrodonir.
    No està a l’alçada de “Mistic River” o “El gran Torino”, però em sembla un bon film, i més veient el que es pot veure avui dia a les cartelleres.

    ResponElimina
  17. El que he dit a Ca n'Alberich -la boia del port pelegrí, vaja-, que entre tots dos al final m'hi fareu anar... quan hi ha polèmica el millor és decidir un mateix...

    ResponElimina