dilluns, 3 de gener de 2011

Genealogies


A “La filla de l’amant” [Bromera, 2008 o “La hija de la amante”, Anagrama, 2008] l’escriptora A. M. Homes basteix un text autobiogràfic sobre alguns aspectes de la seva adopció. El relat s’inicia quan Homes, als 30 anys, rep notícies que la seva mare biològica vol posar-se en contacte amb ella. Després d’una explicable vacil·lació, accedeix a parlar-hi per telèfon; però posa com a condició conèixer també el seu pare biològic, un home casat i amb família. La mare resulta ser una dona sola, ferida per la culpa i necessitada de l’afecte de la filla a la que va abandonar en néixer. El pare, vanitós i egoista, la cita diverses vegades en bars d’hotel i li fa promeses que després no complirà. En resum, el retrobament és en ambdós casos un desastre, fet que sol ser bastant habitual. Aquestes primeres pàgines del llibre es llegeixen amb suspens, encara que només sigui per saber com es produirà el descarrilament. Lamentablement tot el que segueix m’ha produït un desassossec creixent, incapaç de compartir les vivències de l’autora.

Posat a mostrar-me empàtic, qui no ha fantasiejat alguna vegada a la vida amb la possibilitat de tenir una família diferent a la pròpia? Aquesta és una facultat a l’abast de les persones adoptades i em sembla plausible aprofitar-la, si es dóna l’ocasió. A partir d’aquí, però, em veig incapaç de compartir les reaccions de l’escriptora.

En el cas de la mare biològica, una dona patètica que cerca desesperadament una reconciliació, es pot comprendre que Homes vulgui mantenir les distàncies i limitar la comunicació. No és tan comprensible que, quan la mare mor pocs anys després, vulgui reconstruir la seva vida a partir dels seus objectes personals i basteixi al seu entorn una pura elucubració literària. Venen ganes de cridar-li: per què no vas aprofitar per fer les preguntes mentre encara era viva?

La posterior història amb el pare biològic és encara pitjor, perquè tot i que la relació és decebedora i completament insatisfactòria, quan aquest decideix tallar el contacte, Homes comença a assetjar-lo fins a límits obscens. Els motius de l’escriptora no són pecuniaris, ni busquen la legitimitat, l´únic que pretén és establir la seva genealogia (que bé podria remuntar-se als temps de la Revolució Americana). Dec valorar molt poc els lligams de sang, però per a mi, una persona (sigui o no adoptada) s’hauria de conformar amb el llinatge de la família que l’ha criat. Tot i que l’autora a penes parla de la seva família d’adopció, deixa entendre que és tan problemàticament “normal” com qualsevol de les nostres famílies. Per què llavors sortir a la recerca de parents alternatius, quan els pares biològics no han complert les seves expectatives?

En una part particularment tediosa del llibre, Homes comença a buscar a Google els cognoms dels seus quatre pares, contracta detectius i advocats, s’inscriu a diverses pàgines de genealogia, pretén fer-se membre de la molt carrinclona Associació de les Filles de la Revolució, i elabora ficcions sense fonament sobre familiars dubtosos. He intentat explicar aquest desfici obsessiu pel desig d’establir arrels, tan propi dels americans, però no puc evitar pensar que hi ha també un component neuròtic. No s’entén si no la malaltissa persecució a la que sotmet el pare, ni la decisió davant del seu mutisme d’escriure aquest llibre que actua com una revenja explícita.

Irònicament (o demencialment) a l’últim capítol, centrat en la seva estimada àvia d’adopció, la Homes ens revela que, malgrat la seva aversió a la maternitat, ha decidit esdevenir mare soltera per poder tenir un veritable lligam sanguini en el món. No vull saber com transmetrà a la seva preciosa filla totes les neures genealògiques que du al damunt.

La literatura del jo ens ha ofert una nodrida col·lecció de textos fascinants, però també ha propiciat algun deliri forassenyat com aquest “La filla de l’amant”. Potser no ha estat bona idea començar a conèixer la celebrada producció d’A. M. Homes per aquest llibre. No dubto que el seu desgavell mental sigui capaç de regalar-nos ficcions la mar d’interessants, però en el terreny autobiogràfic patina amb ganes.

8 comentaris:

  1. Jo diria que sense recórrer a la fantasia de l'adopció, la propia família ja et dóna prou sorpreses (i disgustos). Després de saber que tinc un avantpassat tinent coronel de l'exèrcit, destinat a les Filipines, ara provo de saber si la branca dels Albert (de Figueres) estan enllaçats amb la gran Caterina Albert. Si és que sí, ja ho explicaré.

    ResponElimina
  2. Ja et dic, Lluís, que amb una família (pròpia o adoptada) és més que suficient. Tinc un cosí de cognom Albert. Informa'm, que potser em toca de prop.

    ResponElimina
  3. Els Albert són de Figueres, i allà viuen encara. Per a dades més concretes ja caldria passar als correus privats, que diu la Matilde.

    ResponElimina
  4. De la Homes vaig llegir "Este libro te salvará la vida" i em va agradar prou. No esperava que ara es dedicara a l'autobiografia.

    Ha d'estar fotuda, la pobra, per dedicar-se a escriure sobre la pròpia vida... ;)

    Bon any, cavaller.

    ResponElimina
  5. Té mira, en Rasoir té tota la raó ^^

    ResponElimina
  6. Sí, Rasoir, quan un escriptor de ficció escriu autobiografia em fa pensar en els músics que fan un disc de versions.

    I, sí, bon any (espero que et tractéssim bé a BCN).

    ResponElimina
  7. Curiós, el meu apunt d'avui també parla del jo i de les autobiografies. Tot i que em penso que aquí s'acaben les semblances. No soc amant dels culebrots, però si al damunt ni tant sols son ficció...

    ResponElimina
  8. Sí, Brian, diria que els propòsits de la Homes i l'Argullol són gairebé oposats.

    ResponElimina