dijous, 13 de gener de 2011

El món com a presidi (1 de 2)


“Little Dorrit”, la novel·la seriada que Dickens publicà entre 1855 i 1857, competeix amb “Bleak House” en termes d’ambició globalitzadora i en nombre de pàgines i de personatges. És també una de les novel·les més modernes i apassionants de l’autor. El fet que ni Bloom, ni Nabokov, ni Chesterton l’hagin apreciat (tot i que era la favorita de Bernard-Shaw), l’han condemnada a una mena de llimbs literaris, especialment fora de l’àrea anglosaxona. No voldria equivocar-me, però crec que ni tan sols en castellà està ben representada (en català és simplement inexistent).

No afavoreix “Little Dorrit” ni les seves tonalitats pessimistes ni el seu caràcter centrífug. Allà on “Bleak House” (El Casalot) es construeix entorn de la figura centrípeta del Tribunal de la Cancelleria que li dóna unitat temàtica i d’atmosfera, aquesta novel·la afavoreix la digressió, per no parlar de la dispersió sense excuses. De fet, “Little Dorrit” és la llavor del que s’ha acabat anomenant “narració coral” (amb permís de Robert Altman, Alejandro González Iñarritu o “13, rue del Percebe”): un munt de fils argumentals que, a partir d'orígens inconnexes, acaben confluint en una certa forma de discurs articulat. El llibre comença inesperadament amb un dia de sol a Marsella i, en un moviment de travelling narratiu, s’introdueix dins d’una fosca presó (sí, es tracta curiosament d’una novel·la de llenguatge molt cinematogràfic). El gens xenòfob Dickens ens presenta el diàleg entre dos presidiaris, dos dels seus pocs personatges no britànics: el maligne i granguinyolesc Blandois i el trapella Cavalletto. En els molls de la mateixa ciutat coincideixen Arthur Clenman, dubtós i madur protagonista, desenganyat d’anys d’aventures colonials, els seus amigables i satisfetament burgesos Meagles, la seva encantadora filla Pet i l’adoptiva Tattycoram, mig senyoreta de companyia, mig niu de ressentiment.

A partir d’aquí el relat esclata en múltiples direccions, tot i que troba el seu centre en William Dorrit i la seva família. El senyor Dorrit fa anys que viu empresonat per deutes a la presó de Marshalsea i allí ha criat els seus tres fills: la frívola Fanny, el dropo Edward i l’abnegada Amy qui, amb les seves feines de costura manté a la resta de la parentela. No cal dir que Amy és la Little Dorrit a la que es refereix el títol i és l’única entre els seus que toca de peus a terra. Perquè el senyor Dorrit, després de tants anys de confinament, ha esdevingut el patriarca de Marshalsea i ha assumit amb orgull la seva preeminència dins d’aquest petit món. Aquest sentiment il·lusori d’importància esdevindrà fatal quan un gir inesperat del destí li retorni la llibertat i li faci descobrir que les veritables presons no estan fetes de maons ni de reixes, sinó que es construeixen dins del cap.

La novel·la es divideix en dues parts titulades “Pobresa” i “Riquesa” i, significativament, l’arribada de la fortuna serà la que marqui, no tan sols la disgregació dels Dorrit sinó també la ruïna d’altres personatges en una gran estafa d’estructura piramidal. Els diners són un dels grans protagonistes del llibre i la riquesa canvia sovint de mans en un ball foll de cobdícia i especulació, motiu que ja faria molt adequada la lectura per aquests temps presents. Tot llegint les opinions dels lectors a Amazon, més de dos i més de quatre citaven Bernie Madoff com una figura que podrien haver trobat entre les pàgines del llibre. Res de nou, com podeu veure...

6 comentaris:

  1. Sí, sembla que la cobdícia i l'especulació no són invents contemporanis, que ja tenen una certa "solera".
    En veure el títol del teu post al blogroll esperava trobar una cosa sobre els gravats del Piranesi o alguna cosa així i mira, l'he llegit tot. Bona nit!

    ResponElimina
  2. El plantejament és molt bo. Esperarem la segona part.

    Malgrat això, és curiós com moltes obres de primera qualitat poden quedar desplaçades si les patums sobre el tema les negligeixen...

    ResponElimina
  3. És una llàstima no poder-me llegir tot el Dickens que tan i tan bé ens transmets! He gaudit amb la teva crònica, again, Allau.

    ResponElimina
  4. Ja saps, Lluís, que una de les meves especialitats és enganyar-te amb els títols.

    ResponElimina
  5. Bé, Galderich, sempre s'estableix un rànquing inevitable, però la fortuna dels llibres és variable i sospito que actualment "Little Dorrit" torna a ser més apreciat que fa 50 anys.

    ResponElimina
  6. Glòria, si realment en tens ganes, ho pots fer (almenys en castellà).

    ResponElimina