dilluns, 17 de gener de 2011

Molts russos a Rússia

Sé que arribo tard, perquè tocava parlar d’aquest llibre fa un any, quan era una novetat i encara no havia rebut el Premi Ciutat de Barcelona ni el Premi de la Crítica; però no dono a l’abast i tot just he acabat la lectura dels “Contes russos” de Francesc Serés (Quaderns Crema, 2009). A aquestes alçades de la pel·lícula tothom sap que el llibre consisteix en una (falsa) antologia de cinc escriptors russos semidesconeguts (i inventats), traduïts al català per una tal Anastàssia Maxímovna (també fictícia), i amb algunes notes introductòries de Francesc Serés (l’únic ésser real de tot l’afer). Per acabar d’arrodonir l’invent, el llibre compta amb un prefaci de la traductora, les biografies dels antologats i unes imatges de realisme socialista que funcionen com a fotos carnet dels mateixos.

A les notes de la introducció escriu Serés: “Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats… Els contes que hem escollit parteixen d’una realitat que no té res a veure amb les distàncies que imposa la metaliteratura ni cap dels artefactes que han anat fent la viu-viu a aquesta banda del Mur i del segle passat”.

I sí, és cert que els contes són farcits de referents que associem a la Rússia del segle XX o encara a la Rússia “Eterna”: hi trobarem corrupció i purgues, isbes i mugics, astronautes i “belleses russes”, cogombrets i Revolució. I també és veritat que tots els escriptors seleccionats, malgrat les seves personalitats diferenciades, escriuen relats amb “argument, personatges que interactuen i pensen, i escenari, com en els contes de Maupassant, Txèkhov o Salinger”. O sigui que no trobarem en aquestes pàgines contes experimentals ni jocs metaliteraris.

Però per altra banda, des de la coberta del llibre se’ns anuncia que els “Contes russos” els ha escrit Francesc Serés, o sigui que l’artefacte no podria ser més postmodern ni més metaliterari. I aquí és on comencen els meus problemes. Quina és la intenció de l’obra? Me l’he de prendre únicament com un exercici d’estil? I per què precisament Rússia? L’autor explica al pròleg la seva curiositat infantil per tot allò que provingués de la Unió Soviètica, incloent-hi un intercanvi de correspondència amb la seva ambaixada. No deixa clar si aquesta fília es va prolongar en la vida adulta, ni tampoc el seu coneixement real del país, més enllà de la menció a una visita a Minsk (que no pertany tècnicament a “Rússia”). És clar que això té poca importància, perquè, degut a la natura de l’obra, totes aquestes confessions autobiogràfiques podrien ser inventades sense que això suposés cap diferència substancial.

I llavors es presenta la qüestió de com cal enfrontar-se a aquests contes. Si trobem el seu punt de vista massa lligat als tòpics, si la seva construcció no ens satisfà, a qui cal demanar responsabilitats? A Yevguènieva? A Kroptkin? A Vòlkov? O a Serés? I sí un gir de llenguatge ens sembla forçat o fins i tot fallit? Cal atribuir-ho a la traductora? Perquè dins de les regles del joc hi cap la possibilitat que Serés s’hagi empescat una traductora maldestra i uns escriptors menys brillants del que prometen.

I aquesta és la pega fonamental que hi trobo a aquesta mena d’artificis: el fet que se situïn més enllà de la crítica. Semblen néixer blindats, vacunats contra qualsevol retret, ja que és impossible discernir a qui exactament cal adreçar les reclamacions. Potser sóc massa primmirat, però aquest laberint d’autories m’ha produït un cert mal de cap.

El que queda finalment són els contes i és lícit preguntar-se si funcionen. Com que els cinc “autors” presenten estils diferents i els seus relats responen a diversos models i gèneres, hi trobareu mostres per a tots els gustos (i també per a tots els disgustos). La meva tria personal potser escolliria “La guerra contra els voromians” d’Aleksandr Vòlkov (una distòpia inacabada amb ecos de la guerra a Txetxènia), “La transparència del mal” de Véra-Margarita Abansèrev (un inquietant retorn a Txernobil) i, sobretot, “Enciclopèdia russa” de Vitali Kroptkin (una sàtira burocràtica amb un peu ben plantat a Gogol).   

En resum, l’experiència ha estat curiosa, però no gaire satisfactòria. Segurament pel camí entre ulls i cervell se m’ha escapat alguna cosa important sobre la transcendència d’aquesta maniobra literària. Si algú la sap, agrairé que me n’expliqui la “gràcia” per no quedar gairebé a les fosques.

14 comentaris:

  1. Vaig intentar explicar alguna cosa sobre aquesta peça del Serés, que a mi em va agradar molt. Penso que la impressió que t'ha deixat caldria parlar-a amb més espai i calma, i el blog no acaba de ser el millor lloc. Però per dir-ho molt breument, crec que Serés busca una resposta intel·ligent del lector, un debat que inclou perfectament això que tu dius. Potser ja no estem massa acostumats als escriptors que demanen esforços suplementaris al lector, però jo diria que el joc que proposa t'ha estimulat.

    ResponElimina
  2. Lluís, tenia molt present que tant tu com El Llibreter havieu parlat positivament del llibre (i cal afegir-hi els premis mencionats a l'apunt); però he estat incapaç de saber cap a on cal adreçar aquest esforç suplementari. Per això el meu prec final.

    ResponElimina
  3. Ja en parlarem... a mi la veritat és que em va ajudar a prendre idees i inspiració, justament perquè fa pensar. Part de les meves conyes sobre Perucho estan inspirades en aquest invent del Serés.

    ResponElimina
  4. A mi no em va emocionar tant com m'esperava després de llegir-ne tantes crítiques excelses. Hi ha contes bons i contes menys bons, com a tots els reculls. El joc metaliterari falla estrepitosament perquè jo no vaig ser capaç de diferenciar un "escriptor" rus de l'altre. Potser pels temes, però els estils no feien pensar que eren persones diferents. Està ben escrit, això sí, i s'agraeix.

    ResponElimina
  5. Lluís, a mi la metaliteratura m'estimula com a ningú, però aquest contes m'han deixat més aviat aplanat. O encara diria més: aplatanat.

    ResponElimina
  6. Gràcies, Salvador, reflecteixes molt bé el que jo penso. Estan ben escrits, sí, però per què no és en Serés qui ens parla d'assumptes que conegui millor que els samovars i els plans quinquenals?

    ResponElimina
  7. Yo tampoco doy abasto a leer todos los libros que tengo en recámara... claro que tengo la firme sospecha de que tus lecturas son bastante mas cultas que las mías :-)

    ResponElimina
  8. Amb aquestes crítiques creuades estic una mica desorientat.

    Haurem d'agafar-lo i tenir un criteri propi. Malgrat tot aquest caos d'autories m'agrada, potser perquè sóc caòtic!

    ResponElimina
  9. No creas, Sufur, será que mis lecturas menos presentables ni las menciono.

    ResponElimina
  10. Galde, si vols tenir un criteri propi val més que te’ls llegeixis: la feina no te l’estalviaré.

    ResponElimina
  11. En aquest tipus d'obres el principal interès pot raure en la capacitat de l'escriptor de fer-ho amb estils diferents. Si dieu que això no s'aconsegueix... mmmmm, no sé si val massa la pena el "divertimento".

    ResponElimina
  12. Fa mesos que el tinc "a la pila", afortunadament encara no l'he pogut llegir, així puc fer-ho sabent-ne la teva opinió i així, potser, treure'n algun trellat. Tot i que no sóc d'entusiasmar-me gaire últimament, i menys si em trobo l'autor enredant per tot arreu de l'obra.

    ResponElimina
  13. Tirant, aquesta és l’opinió d’en Salvador, jo sí que penso que els autors estan ben diferenciats.

    ResponElimina
  14. Clídice, no voldria que em fessis gaire cas: llegeix-te’l sense prejudicis.

    ResponElimina