dilluns, 31 de gener de 2011

El festeig ha acabat

L’un ho deixa estar, l’altre diu que es retira per temps indefinit, el tercer adverteix que la feina l’allunyarà del bloc durant una temporada i encara un quart fa temps que s’acomiada, tot i que amb dubtosa convicció. Aquest espectacle agònic no anima ningú: on estem anant a parar, nosaltres que tant ens havíem estimat?

Bé, aquest sembla ser el destí natural de totes les històries d’amor: de la il·lusió a la rutina i d’aquesta al desamor i el divorci. Els blocs, com a éssers vius, no en serien l’excepció. Neixen balbucejant, tot just estan aprenent a caminar i miren al seu voltant amb ulls meravellats. De mica en mica en van aprenent i, llevat d’alguns casos de desídia o de completa ineptitud, arriben a l’atractiva eclosió de la joventut. Qui, per molt malgirbat que sigui, no ha mostrat alguna gràcia als disset anys?

És una època bonica: els lectors t’estimen i tu estimes els lectors i, amb l’obsessivitat d’un primer amor, no fas altra cosa que pensar en ells i, de retruc, en el teu bloc. Tot de sobte se t’ha omplert la casa d’amics brillants que et prometen fidelitat i et juren que ets el millor. Aquest intercanvi de floretes et fa sentir el rei o la reina del món, almenys mentre dura l'idil·li. Després, lentament, la realitat s’imposa i descobreixes que aquella ronca i que aquest pateix d’aerofàgia i que, fins i tot és possible que tu mateix no siguis tan formidable com creies.

Quant de temps es triga a descobrir que hem caigut a les trampes de la vida quotidiana? Depèn. Els més entusiastes poden mantenir la flama durant anys, els més impacients, els més inquiets no admeten ni un dia d’avorriment. I, quan el pes de la rutina se’ns fa insuportable, no hi ha cap problema: divorciem-nos. Ara va dient l’església que el seu matrimoni és més seriós, perquè és més difícil d’anul·lar; però en el nostre cas, que ens hem compromès només de paraula o, com a molt, a través del Google Reader, ningú no podrà demanar-nos responsabilitats.

Res, que ens hem fet grans, que res no dura per sempre, i que la mort d’un bloc (o l’emmudiment, que ve a ser el mateix) no ha de ser cap tragèdia. No estem parlant de la desaparició d’una persona. Perquè qui deixa d’escriure en una pàgina digital, segurament ho farà perquè ha trobat un nou amor, i les seves dots que tant ens agradaven continuarà desplegant-les en un altre mitjà. Si tant ens interessava, de segur el sabrem retrobar.

I per a la resta, els que quedem aquí, perquè no hem trobat altre lloc on explicar certes coses, continuarem intentant fer-ho cada dia una mica més fi, una mica millor. El que sigui per mantenir l’interès de la parella.

I en el pitjor dels casos, sempre podrem acudir a la roba interior sexy. 

36 comentaris:

  1. En aquesta llista de baixes ja veig que ocupo la posició més estranya i (perquè no) la més patètica també. En aquest cas, era una excusa per a experimentar amb mi mateix amb la mort del meu blog i alhora per a parlar de la mort dels altres blogs. No em podia imaginar que la iniciativa coincidís tant amb la mort de blogs propers. Tinc les meves teories, i ara seria llarg i feixuc explicar-ho aquí. Molt resumidament, diria que:
    a) qualsevol cosa té una vida, i totes les vides s'acaben
    b) alguns blogs han volgut anar a trobar els límits del mitjà, i un cop trobats no saps massa bé què fer
    c) els blogs que mostren més salut són els que expliquen la vida i els pensaments quotidians, ja que potser ajusten més el canal i el missatge.

    En tot aquest univers, però, cal dir que el teu cas és una autèntica raresa, i algun dia (si vols en privat) m'espliques el secret.

    ResponElimina
  2. Bé, és normal, els blogs no són persones, només en són alguna faceta. I a tu no et cal patir, ni caldrà que et gastis el pressupost en roba interior ;)

    ResponElimina
  3. Lluís, ni puta idea. Pots viatjar al límit dels blocs i tornar-hi, jo què en sé! Has vist el tanga que duc posat?

    ResponElimina
  4. I ara m'ho dius, Clídice? Tot el dissabte de rebaixes, de cotilleria en cotilleria...

    ResponElimina
  5. Home, Allau, em costa una mica dir-ho en públic, però trobo que el tanga t'escau d'allò més. Celebri que et gastis uns euros en posar-te sexy. Sempre és més d'agrair, i ajuda a la lectura.

    ResponElimina
  6. Lluís, ets la prova que la literatura triomfa sempre sobre la carn (o no). Millor que no ho comentis.

    ResponElimina
  7. Home, tu diràs si la literatura triomfa sobre la carn... ja veus on som, tant tu com jo. I tranquil: no en diré ni una paraula (més).

    ResponElimina
  8. Allau,

    Estem davant una nova síndrome blocaire no específica? És greu doctor?

    PD. El tanga lleopard et queda d'allò més bé!

    ResponElimina
  9. Estimats, quina gran casualitat, justament els meus plans per aquesta setmana són comprar roba interior (per celebrar que hauré acabat exàmens) i escriure (pel mateix motiu). M'ha encantat aquest apunt. Jo continuo.

    ResponElimina
  10. Neixen, creixen, moren i en ocasions es reprodueixen, fins i tot ressusciten, com la vida real, efectivament.

    ResponElimina
  11. Jo soc un nou nat, menjo (blogueixo) i dormo, i poca cosa més. Tinc molta curiositat per la formula, i per veure qui i que resta de tot això. Aquesta pàgina m’ha agradat molt.

    ResponElimina
  12. Bé, ha arribat l'hora de la col amb patates i l'Aero-red. No passa res.
    Segons com, quasi que me n'alegro que la fase de l'enamorament adolescent hagi acabat, que no hi ha déu (ni cos) que l'aguanti, si dura gaire estona. Sí, una ja no es depila tan sovint, i algunes nits entra en escena aquell terrible (i sobtat) "maldecap". Ja són aquí la bata de buata i les espardenyes d'estar per casa. Tot i això, la cosa encara té la seva conya. O molta més. Em quedo.

    ResponElimina
  13. Ves, Allau, potser és allò que els meus pares en diuen "llei de vida".
    El desamor és entre blogaires i altres blogaires, entre el blogaire emissor i el mitjà?
    No ho sé, potser haig d'anar de compres com la Marta... ara mateix no sé si porto tanga o una faixa de iaia...

    ResponElimina
  14. Res, res... a mantenir la flama. Sempre hi ha motius d'il·lusió... i sempre hi ha temes fórmules per explotar en els blocs. Sempre trobarem la manera de "tangaritzar" els blocs! ;-)

    Que no senti jo que hi ha un altre bloc que plega!

    ResponElimina
  15. Galde, no crec que valgui la pena inventar-ne un nom, el fenomen és massa freqüent.

    PS: pell de serp, no de lleopard.

    ResponElimina
  16. Molt bé, Marta, ara que has fet 5 anys només faltaria que ho deixessis.

    ResponElimina
  17. Júlia, en el teu cas es reprodueixen molt bé, que en tens un fotimer.

    ResponElimina
  18. José Luís, arma’t de creativitat i d’autoconfiança per a quan arribi la crisi: tard o d’hora sempre arriba.

    ResponElimina
  19. Vale, Matilde, però els rulos no te’ls passo…

    ResponElimina
  20. Eulàlia, el desamor del que parlo val tant per a una cosa com per l’altra. Hi ha dies que potser millor vestir una burka.

    ResponElimina
  21. Tirant, em sembla molt bé això de “tangaritzar” els blocs, però no armem una tangana.

    ResponElimina
  22. Més val un tanga al cul que un tanc al carrer, ara no fem drames.

    ResponElimina
  23. Avui al metro, llegint "El Mar" de Banville: "Acabamos las cosas, mientras que para el creador de verdad... la obra nunca se acaba, sino que se abandona" Dos pàgines després parla d'un dibuix de Alicia de Teniel.

    La crisi ja la tinc cada matí, quan em desperto

    ResponElimina
  24. Al mon quasi tot funciona a base de cicles, tant els animals com les coses que fem els animals: aventures, família, projectes, empresses... Però, com bé dius, n'hi ha que demanen tota una vida i n'hi ha que només en demanen un trosset; els blocs pertanyen a aquesta última categoria.

    ResponElimina
  25. En Brian (tret de les seves recurrents errades ortogràfiques) té tota la raó.

    ResponElimina
  26. quin sustu, i amb el Werther! pensava que ho deixaves, Allau, ara que començava a ser-te fidel.

    ResponElimina
  27. molt millor pell de serp que de lleopard, on vas a parar

    ResponElimina
  28. José Luis, d'això se'n diu serendipitat (o similar).

    ResponElimina
  29. És cert, Brian, però la grandària d’aquest “trosset” algunes vegades pot ser considerable i fins i tot menjar-se la resta de la teva vida (però potser això ja és tota una altra història).

    ResponElimina
  30. Tranquil·la, Kalamar, de moment resistiré. Ah, i el del quadre és Chatterton.

    ResponElimina
  31. Ostres, Allau, convençuda que era ell. Ara que ho dius, ni sang ni pistola. Me'n vaig a la WP a conèixer al Chatterton, el quadre és romàntic en extrem. Gràcies per la presentació.

    ResponElimina
  32. Kalamar, si m'ho haguessin preguntat abans d'ahir jo hauria caigut en el mateix error. Segurament s'haurà utilitzat aquesta pintura a més d'una coberta de "Werther".

    ResponElimina
  33. Només un detall. Hi ha blocs que s'aturen en el temps, es fossilitzen... però que no moren si continuen acceptant lectors o, fins i tot, comentaris. N'hi ha d'altres, recordo el cas del Cau d'en Bau, que per efecte Werther o no, es suïciden i desapareixen del mapa de bits.

    ResponElimina
  34. Puigmalet, és la diferència entre qui renega de la seva pròpia obra i qui la deixa lliure perquè s’espavili per si mateixa.

    ResponElimina
  35. Hòstia, Lluís, de vegades et foteria una cossa al cul, tujuru.

    [La resta, dispenseu la franquesa]

    ResponElimina