dijous, 8 de març de 2012

Anormal


Quan la novel·lista Jeanette Winterson (Lancashire, 1959) li confessà a la seva mare als setze anys que estava enamorada d’una companya de classe, aquesta li etzibà: per què ser feliç, quan pots ser normal? La resposta apunta, però ni molt menys exhaureix, el particular tarannà de la mare, coprotagonista absoluta d’aquest relat autobiogràfic que es titula, com si no?, “¿Por que ser feliz cuando puedes ser normal?” i ha estat editat a Lumen amb traducció d’Álvaro Abella Villar.

Jeanette va néixer a prop de Manchester, a una de les regions pioneres de la Revolució Industrial, en un ambient que encara podríem qualificar de proletari. Quan tenia poques setmanes fou donada en adopció als Winterson, un matrimoni sense fills de característiques ben peculiars. El padrastre romania incomptables hores absent, acaparant diverses feines mal pagades i potser evitant la llar, on regnava la seva temible esposa. I és que, si les famílies infelices, ho són cadascuna a la seva manera, la dels Winterson era mereixedora d’un premi a l’excel·lència. La senyora Winterson, curiosa puritana que fumava d’amagat i tenia una pistola desada al calaix, només semblava delectar-se en ser contrariada pel món i en l’esperança d’una Apocal·lipsi propera. Per descomptat, considerava la seva fillastra inadequada, producte d’un bescanvi diabòlic, i no va mostrar per ella cap afecte convencional.

La situació que descriu la novel·lista, barreja de misèria física i moral, no convida a cap alegria, però malgrat tot reflecteix una comprensió pòstuma d’una figura malejada per unes condicions socials i religioses que es dirien impròpies dels anys 60 i 70 del segle passat (de fet, Constance Winterson és una de les tres dedicatàries del llibre). Sense cap progressió lineal, barrejant de forma circular el detall naturalista amb la reflexió, l’autora acaba mostrant una saludable actitud sorneguera que li permet esbossar un lleuger somriure sobre el seu passat a la vegada que en destil·la observacions perspicaces.
 
Així, es refereix a la inexperiència afectiva d’un infant de pocs anys, qui pot arribar a pensar que qualsevol anomalia que viu és completament “natural” i, per tant, conformar-se a la seva sort amb estoïcisme. O l’inesperat consol que, dins d’una situació enrarida, pot aportar una congregació religiosa, encara que sigui tan excèntrica com la dels pentecostals. I encara, la comunicació popular que existia amb la llengua de Shakespeare, gràcies a la Bíblia del rei Jaume (1611) i que es perdé amb la modernització del text religiós tan pròpia dels anys 60.
Cuando no puedes confiar en el amor y eres una niña, asumes que está en la naturaleza del amor —en su cualidad— no poder confiar en él. Los niños no encuentran defectos en sus padres hasta más adelante. Al principio el amor que recibes es el amor que cuenta.
Jeanette era una nena asocial, agressiva i esquerpa. Com sol passar amb algunes males estudiants, va trobar el seu refugi natural a la literatura i les biblioteques. Només per la seva elegia a aquests locals que teixeixenen el sentit de la comunitat i que cada dia semblen més obsolets (l’església, el pub, el mercat, la biblioteca) ja mereixeria que la Matilde es llegís el llibre.
—Cada vez que estoy preocupada —decía la bibliotecaria—, pienso en el sistema decimal de Dewey. 
—¿Y qué sucede? —preguntó el ayudante, bastante intimidado. 
—Comprendo que el problema se debe a que algo ha sido archivado en el lugar equivocado. Es la misma explicación que daba Jung. El caos de nuestro componente inconsciente lucha por encontrar el lugar correcto en el archivo de la conciencia.
Passats els dos terços de “¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?”, just en el moment que l’autora fuig definitivament de la casa materna en direcció a la universitat d’Oxford, es desentén dels esdeveniments immediats posteriors (potser reservats per a una altra ocasió) i s’embarca en una recerca de la seva mare biològica, destí que sembla freqüent entre els fills adoptius, especialment si la sort ha estat tan minsa com la de la Jeanette. Aquests retrobaments tardans solen ser desastrosos; no diré quin és aquí, després d’inacabables maniobres burocràtiques, el resultat.

“¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?”, escrit per Jeanette Winterson (des de fa anys excel·lent autora de ficció), m’ha emocionat i m’ha excitat les neurones. Em veig incapaç de recomanar-vos-el suficientment: és una joia!
Estaba confundida sobre el sexo y la sexualidad, y molesta por los problemas prácticos e inmediatos de dónde vivir, qué comer y como superar los exámenes. 
No tenía a nadie que me ayudara, pero T. S. Eliot me ayudó. 
Por eso cuando la gente dice que la poesía es un lujo, o una opción, o para las clases medias cultas, o que no se debería leer en el colegio porque es irrelevante, cualquiera de esas extrañas tonterías que se dicen sobre la poesía y el lugar que ocupa en nuestras vidas, sospecho que a la gente que las dice le ha ido bastante bien. Una vida dura necesita un lenguaje duro, y eso es la poesía. Eso es lo que nos ofrece la literatura: un idioma suficientemente poderoso para contar cómo son las cosas.  
No es un lugar donde esconderse. Es un lugar donde encontrar.

21 comentaris:

  1. Poques vegades manifestes tan clarament el teu entusiasme, Allau. M'ho prenc com una recomanació perquè el que expliques me'l fa molt atractiu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, entusiasme és la paraula que estava buscant. No te'n penediràs. N'estic segur al 97%.

      Elimina
  2. Aquest últim fragment m'ha agradat molt. Pinta bé aquest llibre, gràcies per la info!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Òscar, així d'entrada, no seria el primer llibre que et recomanaria; però no et conec prou i segurament em deixo dur pels prejudicis (més sobre tu que sobre la Winterson). O sigui que llegeix-lo i després m'ho expliques. A mi, ja veus, m'ha transportat.

      Elimina
    2. M'has deixat inquiet amb això dels prejudicis. No m'estaràs pas dient que aparento normalitat, oi?

      Elimina
    3. Tranquil, Òscar, més aviat aparentes felicitat.

      Elimina
    4. Doncs dec aparentar molt bé, o molt malament, segons com es miri.

      Elimina
  3. Ep, doncs a recomanar-nos els que creguis millors per 'iniciar-nos', que pinta molt bé l'autora.

    ResponElimina
  4. Respostes
    1. Júlia, només li havia llegit "Escrito en el cuerpo" i "La niña del faro", però és aquest títol que comento el que m'ha semblat més remarcable.

      Elimina
  5. Respostes
    1. D'això es tractava, Mati, corre a reservar-te'l.

      Elimina
    2. Només el té la biblioteca de Sant Cugat i en préstec fins el 10 d'abril, càsum la lectura pública!! Saps què et dic, cap a cal llibreter falta gent.

      Elimina
  6. Com coneixes les flaques dels bibliotecaris, lladre. Un altre llibre que hauré de posar a la pila! ;-)

    Algun dia t'explicaré una anècdota sobre la felicitat i la normalitat, una anècdota real i viscuda. No deixa de ser curiós que hi hagi persones que associïn felicitat i normalitat, però entenent la normalitat com ser allò que la societat vol que siguem, i no allò que realment som. Fingir que hom és el que no és, no és precisament el millor camí cap a la felicitat. I no entro en el discurs de què és la normalitat, que m'allargaria massa i acabaria embullant-me.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ferran, la madrastra de la Jeanette ho tenia molt clar, és clar que estava convençuda que hem vingut a aquest món a patir.

      Elimina
  7. "... pero T. S. Eliot me ayudó."
    No tan sols ho trobo sensacional sinó que en puc donar fe.
    Només cal veure el desgast dels meus Quartets (amb un Tàpies a la portada i pròleg del Gil de Biedma per a multiplicar els seus efectes tonificants).

    Gràcies per saber excitar-nos tan bé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, potser al fragment li falta context, però espero que s'hagi entès el que m'ha captivat. I mira que jo sóc ben poc de poesia.

      Elimina
  8. Allau, literatura que emociana. Poc més es pot demanar. Cert el que diu l'autora: un lloc on trobar. Però jo no renunció al que té d'úter.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, que cadascú busqui a la literatura el que pugui.

      Elimina
  9. La normalitat només és efectiva si la fas servir de pantalla per amagar la teva felicitat, no fos cas ^^ Ets el meu desastre econòmic, ho sabies? :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, era inevitable: hi ha llibres que es venen sols.

      Elimina