dilluns, 12 de març de 2012

El perfum corrupte del poder

George Clooney, apart de les seves virtuts més evidents, sovint és també interessant quan es posa darrera de la càmera, i encara millor si es situa a ambdós costats. Per això no ens podíem perdre aquests “The ides of March” que s’ha estrenat en dates molt pertinents. Basat en una obra teatral de Beau Willimon, el projecte va estar retingut durant un parell d’anys, perquè no era el moment per fer llenya del partit demòcrata just quan Barack Obama acabava de guanyar les eleccions. Arribat el 2011, les il·lusions inicials s’havien esvaït prou com per ressuscitar el rodatge de la pel·lícula.
 
Malgrat tot, el guió no apunta a un partit en concret, sinó que generalitza una situació endèmica: la del sacrifici dels ideals davant de la possibilitat d’accedir al poder. El centre de la història el personifica un brillant director de campanya (Ryan Gosling) que creu a ulls clucs en les virtuts del seu candidat (un carismàtic George Clooney). Ens trobem a les crucials eleccions primàries a l’estat d’Ohio, on possiblement es decidirà el candidat demòcrata a la presidència. El moment és tens i tot l’equip del governador Mike Morris (Clooney) s’afanya a presentar-lo sota la millor llum possible.
 
Cal dir que la primera part de la pel·lícula no és exactament excitant. Darrerament hem vist moltes eleccions primàries (les del PSOE, les del PP i ara la dels republicans d’USA), que no ens han interessat gens ni mica. Que els índexs de vot pugin o baixin ens deixen igualment indiferents. No és fins allà cap al minut trenta-vuit o quaranta, quan un gir inesperat (que té a veure amb una becària) trasbalsa el film. Perquè, com diu un dels cínics personatges, a un president del Estats Units se’l pot permetre que faci negocis a benefici propi, que envaeixi països impunement i que sigui la causa de la mort de milers de persones, però el que no se li perdonarà mai és que folli una becària.
 
A partir d’aquest punt, el film esdevé un tens thriller d’aliances canviants, on tothom sembla jugar amb més d’un as a la mànega. Per descomptat, el jove publicista perdrà pel camí part dels seus ideals i esdevindrà per tant una bèstia més ben adaptada a l’entorn on treballa. No és una història gaire original, però està ben escrita i entreté.
 
Clooney és un director correcte, que no es fica en gaires complicacions estètiques, però que tampoc resulta adotzenat i sap envoltar-se dels millors col·laboradors, començant per l’excel·lent músic Alexandre Desplat. El seu olfacte per buscar el repartiment adequat també és encomiable. El cada dia més interessant Ryan Gosling domina el film pràcticament a totes les seves escenes. Malgrat el seu aire de passerell, perfecte pel seu inicial candor idealista, pot tornar-se en uns segons una seriosa amenaça, com ja ens va demostrar a “Drive”. Clooney es reserva un paper més secundari que li escau molt bé: el de l’home d’aparença impecable que oculta un interior amb molta brutícia. Per una vegada, el seu indubtable carisma no impedeix que l’acabem detestant. O sigui que ho broda. L’Evan Rachel Wood és la trista becària i no  és que ho faci malament, però per contrast em va semblar una rossa intercanviable. És clar que té la pega de treballar al costat de les figures citades i d’una tríada d’excel·lents actors de caràcter: Marisa Tomei, Philip Seymour Hoffman i Paul Giamatti.
 
“The Ides of March”, cinema sòlid i entretingut, que no diu res de nou, però ho diu molt bé. 

14 comentaris:

  1. Potser no t'hauria de deixar cap comentari si tot plegat et diré que coincideixo del tot amb el que dius incluïnt la cara de passarell de Ryan Gosling que, per sort, té plans on li apareix un aspecte refinat de xicot que sap què vol.
    Un plaer veure el plantell de grans actors que ha sabut triar Clooney i contant-lo a ell. Un guió lineal, de bon entendre peerò ben escrit, interessant i etern.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, encara que estiguis plenament d'acord, sempre s'agraeix la companyia del teu comentari.

      Elimina
  2. Darrerament quasi tot sembla ja vist, em penso que passaré

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, d'això em sembla que se'n diu fer-se gran.

      Elimina
  3. Perquè ho dius tu, que no sé pas si, ara mateix, la temàtica m'incita gaire :( bon dilluns i tot aquest tipus de coses :)

    ResponElimina
  4. Bon dilluns i bona setmana, Clídice.

    ResponElimina
  5. Quan en vaig tindre noticia vaig decidir que l'havia de veure. La resenya que en fas diu moll del que ja he llegit, però, com sempre, ho dius molt ben dit. Bon dia, i bona sort

    ResponElimina
  6. El cartell és molt Obama-Shepard Fairey . M'ha agradat molt i els actors, el millor! Si puc faré apunt, encara que repetiria el 99% del que dius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, el cartell és totalment Obama. Sabia que t'agradaria.

      Elimina
  7. Acabar detestant el Clooney? Si no ho experimento no m'ho crec ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma Sara, li ho perdonarem tot a la seva propera pel·lícula. O molt abans.

      Elimina
  8. M'ha agradat més la interpretació que la història, el tema de l'embaràs becarià amb suïcidi em sembla molt tòpic en els nostres temps, l'excusa per accedir a la corrupció podia haver estat una mica més elaborada, grollerament m'ha recordat uns acudits del Jueves sobre sèries i pel·lícules i embarassos que feia 'tia que follan, tia que preñan'.Home, és clar que pot passar de tot en aquest món, però a aquestes alçades, la xicota no té amigues i conegudes que li donguin suport?

    Ara, he passat una bona estona, gràcies als actors, tot i que, com tu mateix comentes, a la pobra becària no li han donat oportunitats de lluïment seriós. No calia matar-la, li podien donar també una feineta, seria tot més realista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, jo també vaig pensar que no havia de ser tan difícil trobar 900 dòlars per a un avortament; sobretot per a una noia de casa bona com aquesta. La paraula becària va quedar irreparablement tocada per culpa de cert president dels Estats Units.

      Elimina