dijous, 15 de març de 2012

Quali-TV (1 de 2)

Joan Crawford i Ann Blyth, en blanc i negre, com ha de ser.

Tothom ho diu i ja no és profecia que estem vivint una era daurada de la ficció televisiva. Un àmbit que pocs anys enrere era el cementiri dels elefants de les estrelles en declivi, dels actors de segona i dels realitzadors menys imaginatius, ha esdevingut en poc temps motiu de desig de tot aquell que vol imposar un gir interessant a la seva carrera (i de passada, fer alguns calerons). No sé si el fet que els ulls de Hollywood s’hagin posat sobre les sèries televisives es pot considerar una benedicció; ja que, de moment, les obres més reeixides continuen sent aquelles que van néixer amb esperit trencador, dins del mitjà, i sense inclusió de grans noms que les recolzessin (¿repetirem una vegada més els títols de “The Sopranos”, “The Wire”, “Six feet under” o “Breaking bad”?)

La realitat és que, des de Steven Spielberg a James Cameron, des de Glenn Close a Dustin Hoffman, amb més o menys fortuna tothom ha plantat la grapa al negoci de les sèries. Potser narrativament no han aportat gran cosa al gènere, però cal reconèixer que els diners esmerçats es fan notar. Mai no havíem vist uns acabats tan exquisits en un producte destinat a l’entreteniment massiu. Correm el perill, doncs, que l’embolcall enlluernador faci oblidar la falta de substància? Pretenc presentar aquí uns exemples que podrien decantar el debat en un sentit o l’altre. Començaré per “Mildred Pierce”.

“Mildred Pierce” fou primer una novel·la de James M. Cain de l’any 1941 que Michael Curtiz convertí en film el 1945. Va ser un dels més grans èxits de la carrera de Joan Crawford (Oscar inclòs) i amb el temps ha esdevingut l’exemple ideal del que s’anomena “woman picture”: el retrat d’una dona de caràcter fort, disposada a superar amb una energia admirable els obstacles que el seu sexe pateix de sèrie. La trama és melodramàtica fins a dir prou i potser no feia cap falta ressuscitar-la en ple segle XXI.

Però, malgrat tot, Todd Haynes, que ja havia firmat un homenatge a Douglas Sirk amb el seu “Far from Heaven”, en feu una minisèrie de cinc capítols de més de cinc hores l’any passat. La trama continua sent la mateixa: la lluita de la senyora Pierce per estar sempre a l’alçada de les expectatives de la seva filla Veda (que més que una filla és un tumor cancerigen). L’argument potser no dóna per a tant i algunes de les parts s’allarguen innecessàriament; però aquest és un dels perills de la televisió de qualitat: que s’enamori d’ella mateixa.

Perquè la veritat és que tot en aquesta “Mildred Pierce” televisiva és impecable, des de l’ambientació a un Los Angeles als anys de la Depressió, que no sé on l’han anat a trobar (perquè d’això no en pot quedar), fins a la música del meu adorat Carter Burwell, o el vestuari d’Ann Roth. La fotografia d’Edward Lachman, sovint vista a través de vidres reflectants, esmerilats o granulosos és un prodigi de suggeriments.

I encara queda mencionar a Kate Winslet, l’actriu britànica i terrenal, que fa de Mildred de forma tan corpòria com convincent. Està acompanyada d’altres comediants, igualment solvents, com Guy Pearce (bon cul!), Evan Rachel Wood (bona bilis!), Brian F. O’Byrne (bona empatia!) o Melissa Leo (bona actriu!)

“Mildred Pierce” ens fa retrocedir als programes dobles dels cinemes de reestrena i a les novel·les de quiosc, però qui seria capaç de negar que això era el que havíem esperat tota la nostra vida?

10 comentaris:

  1. noi, un 10, no podria estat mes d'acord amb el que dius, el teu xicot ha de estar ben distret amb tu, tens una conya engrescadora

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Julianen! El xicot potser tindrà una altra opinió.

      Elimina
  2. Ara no sé si paga prou la pena ! Potser amb tanta pila com tinc millor em miro la V.O.? És que tantes hores ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, no conec la versió de la Crawford, però segur que té més rellevància històrica i més morbo sense diluir.

      Elimina
  3. La Winslet m'encanta, però la Crawford tenia molt més morbo. Passaré d'aquesta versió (no hi ha temps per a tot) i restaré fidel a Alma en suplicio.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi, tantes sèries i tan poc de temps!

      Elimina
  4. Coincidim plenament, Allau. Deliciosa la sèrie de TV; per la posada en escena, per l'ambientació, el ritme, el color, la fotografia... De la Winslet, què en puc dir? L'adoro, Allau; aquesta dona em té el cor robat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, també m'agrada molt la Winslet, a més sembla una dona molt "real".

      Elimina
  5. Jo també sóc fan de la gran Winslet però em quedo amb "Mildred Pierce" i la irrepetible Joan Crawford, tot un clàssic o, el què és el mateix, una lliçó de bon cinema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caldrà que rescati aquesta pel·lícula, Glòria, me la devia perdre quan TVE encara passava clàssics en horaris de màxima audiència.

      Elimina