dimecres, 21 de març de 2012

Guerra freda (1956) (1 de 2)

Primer lliurament de l'aventura (1954). La vista del castell no apareixerà a l'àlbum definitiu.

No tinc clar si “L’afer Tornassol” fou creat en les mateixes condicions d'estrès personal que els títols immediatament precedents, però respira tant d’enginy, tanta fluïdesa i tanta felicitat narrativa, que ho dubto molt. Hi ha en aquest àlbum una voluntat de realisme que s’aparella paradoxalment amb una inventiva descomunal i apunta al súmmum de la fórmula Tintín tal com Hergé l’havia concebut. El seu inici, que premonitòriament prefigura el de “Les joies de la Castafiore”, ens presenta un capità decidit a abandonar la seva vida aventurera per gaudir de la placidesa del seu refugi de Moulinsart. Aquests bons propòsits es veuen contrariats d’immediat per causes naturals (una tempesta), per causes inexplicables (el trencament espontani del vidre) i per altres causes més humanes.

A partir d’aquest títol apareixerà sovint la figura d’un Moulinsart assetjat per imprevisibles forces exteriors, on és impossible trobar la calma. No cal forçar gaire les motivacions psicològiques per llegir-hi un sentiment de l’autor, al cim de la seva popularitat, incapaç d’assumir les servituds que la fama comporta i desitjós d’eludir els seus compromisos per dedicar-se a allò que més li plau. No és casual que l’àlbum s’obri amb la trucada equivocada d’algú que demana per la carnisseria Sanzot: un fet irritant, però perfectament quotidià, que a través de la seva repetició, àlbum darrere àlbum, acabarà esdevenint un dels gags més inoblidables de la sèrie.

La presència nocturna d’intrusos al parc del castell es pot prendre com una amenaça externa que entra dins de la lògica de la trama. Sembla, en canvi, molt més significativa la gernació de badocs, que fa pinya davant de les reixes de la mansió, encuriosida pels estranys fenòmens que s’hi produeixen. Aquestes multituds invasives retornaran a “Stoc de Coc” i “Les joies de la Castafiore” per demostrar que no hi ha intimitat possible a una època on triomfen els grans mitjans de comunicació de masses.

Entre els badocs Hergé es retrata, paper i llapis a la mà, davant de la tenda de campanya.

I, és clar, en aquesta línia d’assetjament paranoic cal assenyalar l’aparició de Serafí Llantió, el temible agent de l’Asseguradora Mondass i última gran incorporació a l’elenc recorrent de les aventures de Tintín. Es tracta d’un personatge extremadament vulgar, més propi d’un sainet que d’una saga aventurera; però des del moment que truca a la porta una ominosa nit de tempesta, serà difícil evadir-se de la seva presència. Home que només s’escolta a si mateix, que es creu tan graciós com infal·lible, no accepta mai un no i abans que et puguis adonar ja està assegut al teu sofà bevent-se el teu whisky. Aquest corcó, que amb facilitat treu de polleguera el capità, serà un paràsit difícil d’eradicar. Al bell mig de l’aventura, quan els nostres herois fan una crida de socors per ràdio, no pas altre que Llantió (en qualitat de radioaficionat bromista) entorpirà la resolució dels esdeveniments i el final del llibre trobarà la nombrosa família Llantió literalment instal·lada a Moulinsart.

Primera aparició pública de Serafí Llantió, per servir-los.

L’àlbum s’inscriu en el context de la Guerra Freda amb la inclusió d’una arma potencialment letal, tot i que no atòmica sinó basada en els ultrasons (sobre els quals els nazis ja havien investigat), i dues potències enfrontades que es disputen la invenció de Tornassol. Sembla una mica incongruent que Sildàvia, un país fins ara amigable i al qual el professor havia proporcionat un lloc a la Història gràcies al viatge lunar, intenti ara segrestar-lo. En canvi, de Bordúria havíem après a no esperar-ne res de bo, i la primera visita que hi fan Tintín i el capità, tot i ser breu no decep.

Si a “El ceptre d’Ottokar” dels anys 30 s'intuïa que el país es trobava sota un règim feixista, els anys 50 revelen una Bordúria amb estètica del Pacte de Varsòvia i un dictador al seu capdavant promotor d’un exacerbat culte a la personalitat. El mariscal Plekszy-Gladz és tota una troballa còmica. Potser més inspirat en el mariscal Tito que en Stalin (que, quan es va iniciar l’elaboració de l’aventura, feia poc que havia mort), mai no el veurem en persona, però la seva efígie i els seus espectaculars bigotis són pertot arreu: a uniformes i banderes, a calendaris de paret i poms de porta i, per descomptat, als nombrosos circumflexos que ornen la llengua bordúria.

Primers contactes a Szohôd: compteu els bigotis. 

Continua...

6 comentaris:

  1. Una de ls coses que més em va xocar fou el vestit endiumenjat del capità, i com el canvia, quan comença pròpiament l'aventura, pel seu de mariner de tota la vida. però l'americana beig-marró i el xaleco a quadres li segueixen donant un to simpàtic, tot i el seu aspecte senyorial.
    El pitjor d'aquest deliciós àlbum és, per a mi, el triomf de la retolació en cursiva i força punxuda, en detriment de la clàssica. No sé de qui va ser decisió, però fa mal a la vista (encara que no tant com algunes de les actuals edicions de les aventures de Tintín en altres idiomes, que fan servir la... si, aquesta innominable i abominable tipografia; quan ho vaig veure quasi m'agafa un atac, i si no arriba a ser per la Carme que m'acompanyava, em converteixo en Piroleb, el patètic superheroi paladí de la justícia ètico-estètica)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, el capità ja ho fa això de vestir-se de senyor, quan planeja passar una temporada tranquil·la al seu castell: així ho fa a les 7 Boles o a les Joies...

      I no és aquesta la retolació clàssica? Jo no la sé distingir dels títols anteriors.

      Elimina
  2. Allau, la diferència és subtil, però hi és, i va a més en cada nou àlbum: la lletra s'inclina cada cop més i es torna més punxuda. Això s'observa especialment en les emes i enes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, no tinc tanta vista, per a mi tot és tipografia "Tintín".

      Elimina
  3. Devia ser un nen polititzat, perquè aquesta guerra freda tintinesca sempre ha estat un dels meus àlbums favorits, començant per l'estupenda portada (el meu clauer favorit era una reproducció de la coberta, però "algú" me'l va pispar...). Una de les meves dèries recurrents era imaginar amagatalls secrets en tots els cotxes on pujava.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Santi, amagatalls per les bosses del mareig.

      Elimina