dilluns, 19 de març de 2012

PIGS


No sóc un gran lector de novel·la policíaca, però de tant en tant alguna cau, encara que sigui com a desengreixant. No coneixia el comissari Kostas Jaritos del grec Petros Márkaris; però entenc que compta amb un bon nombre de seguidors al nostre país: d’octubre a desembre de 2011 aquesta “Con el agua al cuello” (Tusquets) que he llegit ja comptabilitzava cinc edicions. Jaritos forma part d’aquesta tradició de novel·la negra mediterrània, a la qual també pertanyen el Carballo de Vázquez Montalbán, el Brunetti de Donna Leon o el Montalbano de Camilleri, protagonistes d’aventures relaxadament travades, on no importa tant la resolució del misteri com la descripció d’una determinada societat a un nivell que els apropa de vegades a la crònica periodística.

De la Grècia contemporània poques notícies ens arriben, si no és des de les pàgines d’economia dels diaris, i només per això ja interessa llegir un llibre que ens l’apropa des de la realitat de la ficció, una realitat que no dista gaire de la que ens expliquen els noticiaris. A l’Atenes de “Con el agua al cuello” hi ha manifestacions d’indignats dia sí dia també, la gent s'arruïna i passa gana, i a comissaria tothom discuteix sobre quines pagues perdran. En aquest ambient de crisi econòmica galopant, l’aparició d’un assassí en sèrie que es dedica a eliminar banquers, cobradors de deutes i directors d’agències de qualificació no produeix, per dir-ho finament, una gran alarma social (i fins i tot el lector s’ho mira amb una certa complaença sàdica). Però bé, la policia té l’obligació d’investigar els crims i a més, com algunes de les víctimes són ciutadans comunitaris, han de demostrar davant dels seus col·legues europeus que no se les han amb un estament del Tercer Món.

La idea que hi ha darrera de la trama no és dolenta, però el desenvolupament de la investigació m’ha semblat d’una simplicitat risible. Per exemple, l’aparició d’uns pamflets convidant a no pagar els deutes als bancs de seguida s’atribueix (encertadament) a l’assassí, com si Atenes, enlloc de ser una gran ciutat, fos un poble de quatre gats, on només hi tingués cabuda un activista antisistema. Un policia compra a un mercat tres retalls de roba ètnica i aconsegueix encertar que una d’elles era la que vestia el sospitós. I de xambes com aquesta n’hi ha un munt i acaben conferint a l’aventura un aire una mica “amateur”.

Com que es tracta d’una sèrie que ja va pel seu sisè títol, m’imagino que molts dels personatges deuen ser coneguts del lector fidel. Presos en fred, no m’han semblat especialment entranyables. La novel·la, que està narrada en primera persona pel propi Jaritos, incideix en la vida familiar del comissari i s’inicia, per exemple, amb el casament de la seva filla. Aquests tocs costumistes sempre són d’agrair, perquè diuen molt sobre el dia a dia del país; en canvi, els enfrontaments amb els superiors, els ministres o el cap de la lluita antiterrorista, semblen més una tàctica dilatòria que una necessitat real del text.

La veu de Kostas Jaritos com a narrador no crec que tingui gran personalitat. Insinua això sí l’herència de la història recent, tant per la seva amistat amb un vell lluitador comunista a qui havia engarjolat durant la dictadura militar, com per la seva postura a la defensiva davant les acusacions de torturadors que planen contínuament sobre la policia grega. El tret més curiós del personatge és la seva consulta esporàdica de termes que tenen a veure amb la investigació al diccionari “Dimitrakos”, tot i que la traducció desvirtua inevitablement les seves reflexions filològiques.

D’agradable lectura per passar l’estona en companyia dels nostres cosins grecs i poca cosa més. De moment no reincidiré amb Petros Márkaris.

[No té res a veure, però deixeu-me enviar un petó molt gran a tots els Joseps i a un molt en especial.]

14 comentaris:

  1. Jo tampoc sóc un gran lector de novel·la policíaca. No conec aquest grec, però sí que m'he llegit els clàssics americans, l'Agatha Christie, algun Simenon, algun Carvalho... Darrerament els tres Larsson... Però el que volia és fer-te una recomanació. El proper cop prova Benjamin Black. I si has de triar, prova primer amb "El lèmur". Diferent; molt diferent.

    Si per casualitat tens algun Josep per aquí a prop, li fas un petó de part meva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, en Benjamin Black fa temps que em pica la curiositat, perquè sé qui hi ha al darrera. El buscaré.

      I sí, casualment hi ha un Josep a prop.

      Elimina
  2. Jo també en vaig llegir una i no vaig repetir, hi ha èxits que resulten realment sorprenents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, potser el gènere negre acull bastants lectors poc exigents, perquè em consta que aquests llibres tenen sortida.

      Elimina
  3. Yo le regalé una vez una novela de Markaris al osezno, por aquello de Grecia, pero no parece que le entusiasmara demasiado tampoco

    ResponElimina
  4. Això que et passa amb Markaris, em passa amb uns quants escriptors actuals de policiaca. Només he repetit amb Mankell. Però viure una investigació a la grega té l'encant d'allò familiar. Només he llegit Suïcidi perfecte i de la trama no recordo res i sí en canvi dels detalls locals i d'un mascle grec prototip, el Ianoutsos.

    Moltes felicitats a tots el Joseps, Fines i derivats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, potser per a tu deu de ser familiar... Però, no, la veritat és que, sense haver estat mai a Grècia, tot em va semblar tan reconeixible com si passés aquí a la cantonada.

      Elimina
  5. La novel·la m'ha semblat que es deixava llegir prou agradablement, sense crear grans expectatives per endevinar assassins, si no per familiaritzar-te amb en Jaritos que tot li surt be o malament per obra i gràcia de tot, excepte del seu enginy. Amb desenllaç atropellat i quasi infantil, el que més gratificant m'ha resultat és com d'antiheroi i humà és aquest comisari!
    Amb aquesta novel·la ens fan "anar fent boca" del que viurem en les nostres carns...

    Petons al Josep-especial-

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, no sé si em ve de gust familiaritzar-me amb aquestes previsions apocalíptiques...

      Gràcies pels petons.

      Elimina
  6. Després de llegir-lo la Carme J, em tocava a mi, però com que a ella no li va fer gaire el pes, i a tu encara menys, tot i la meua empatia a priori cap a la situació dels grecs amb l'aigua al coll, em sembla que me l'estalvio.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, d'això se'n diu una bona gestió del temps.

      Elimina
  7. De la sèrie Leblansky, jo si que llegeixo força novel·la policíaca, que és millor que el KH-7 per les neurones, però si no fa peça, doncs res, arri amunt, que per novel·les policíaques no serà.

    Petons pel Josep :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, la sèrie Leblansky és molt bona, però no la qualificaria de negra.

      Elimina