dimecres, 14 de març de 2012

Exterior nit (1954)

On es descobreix que l'enginyer Wolff també va intervenir al rescat del capità. Així s'escriu la història!

No negareu que el punt de partida de les aventures espacials de Tintín és bastant absurd: Tornassol, com a inventor del coet, s’atorga el privilegi de convidar els seus amics —un vell capità de la marina mercant, un galifardeu que diu ser periodista i el seu gos— perquè l’acompanyin a la primera expedició a la Lluna, talment com si es tractés d’una costellada a Les Planes o d’un acudit d’aquells de l’anglès, el francès i l’espanyol pujats a un avió. Bé, suspenguem la incredulitat i tirem endavant, que ara toca “Hem caminat damunt la Lluna”. I, si “Objectiu: la Lluna” em deixava més fred que calent, aquest títol el trobo força potent.

El canvi de colors de les barbes dels Dupondt funciona a gran velocitat a la versió per lliuraments.

El guió, per començar, és ple de girs sorprenents —l’aparició dels Dupondt com a polissons inusitats (i la seva recaiguda en les estranyes alteracions capil·lars, hereves del país de l’or negre), la irrupció de l’antic coronel Jorgen (ressuscitat des de “El ceptre d’Ottokar”), o la traïció de l’enginyer Wolff—, d’aquells que no t’esperaries en un viatge de la Terra a la Lluna d’òptica més verniana. Però hi ha altres moments igualment fecunds, com el passeig espacial del capità prop del meteorit Adonis, una seqüència especialment brillant, i on Haddock alliçona sense voler, i no per última vegada, sobre els perills de l’alcoholisme; o el descobriment de les grutes lunars amb el seu gel científicament tan contestat.




Episodi inèdit a l'àlbum, on Milú és a punt de ser llençat a l'espai exterior juntament amb la pelambrera dels Dupondt.


Els excessos d’exposició tècnica del títol anterior, aquí es moderen, i només hi ha sobredosi de text a les vinyetes claustrofòbiques on Wolff explica els motius de la seva traïció. De totes maneres, l’últim terç de l’àlbum, és una magistral escalada d’angoixós suspens: una cursa contra rellotge per evitar que s’exhaureixi l’oxigen abans de l’arribada a la Terra.

El lector infantil té l’oportunitat d’aprendre molts detalls interessants sobre la vida a l’espai gràcies a aquest àlbum: des del comportament del whisky en absència de gravetat, fins l’existència de circs i mars a la Lluna. Si el lector utilitza la versió castellana, descobrirà també el portentós verb “hollar”. En tot cas és una aventura d’aquelles que fascinen pels seus escenaris tan allunyats dels habituals de la sèrie i que exciten la imaginació d’una forma que ja t’acompanyarà per sempre.



Els Dupondt es tornen a perdre, ara a la Lluna. O una digressió perduda.

Potser una de les causes d’aquest record durador és la constant presència de la mort dins d’una sèrie que, sobretot als seus títols més tardans, evita sempre fer-la explícita. A la segona plana ja trobem Milú udolant a mort, mentre els seus companys de viatge jeuen inconscients. Durant el trajecte són freqüents els gags on Tornassol contempla amb distanciament científic la possibilitat que alguna cosa falli i tota la colla acabi feta miques. Hi ha, és clar, el tret accidental que acaba amb la vida de Jorgen; cas únic (crec) de traspàs davant la càmera de tot el canon Tintín (hi ha la imatge metafòrica dels malfactors conduïts a l’infern per uns simpàtics dimoniets a “L’orella escapçada”, però es tracta més d’humor que de tragèdia).

I després hi ha l’autoimmolació de Wolff. Aquestes coses, de nen, impressionen molt, perquè encara ningú no t’havia ensenyat que pots esdevenir un heroi tot cercant la mort. Menteixo, a classe de religió ja ens havien presentat la figura de Crist; però l’enginyer grassonet i curt de vista semblava jugar a una divisió completament diferent. Sembla ser que l’església catòlica va trobar inapropiada la seva nota de suïcidi i a la versió en àlbum s’invoca a un implícit miracle; però fins i tot un lector de set anys sap que un passeig espacial sense que ningú t’esperi a casa té poques possibilitats de supervivència.


El pas del serial a l’àlbum patí de múltiples alteracions (el canvi de color del mòdul lunar o les irisacions frenètiques del cabell dels Dupondt foren de les menors). Es perderen alguns episodis prescindibles, que apareixen a les il·lustracions de l’apunt; però, a canvi, s’ampliaren les vinyetes que contenien vistes generals del coet. Acostumo a queixar-me de les imatges que superen el quart de pàgina d’alçada (vegeu la meva opinió sobre “El cranc de les pinces d’or”); però en aquesta aventura tan monumental li escauen molt bé les representacions de l’icònic coet vermell i blanc sobre una àmplia negror que el fa respirar.

Acabo de descobrir que “Hem caminat damunt la Lluna” és una obra mestra adreçada a nens de set anys i a estetes de qualsevol edat.

13 comentaris:

  1. Nota cinèfila: a Frau im Mond (La dona sobre la lluna) de Fritz Lang (1929), també s'explica un viatge en coet amb un passatger clandestí. També hi ha un vell professor excèntric i qui organitza el viatge s'anomena Wolf (però amb una efa) i s'acaba sacrificant per falta d'oxigen. I es roben els plànols del vol i hi ha qui beu conyac a bord i se'n fan bombolles... D'altres aspectes són completament diferents però sembla una de les influències d'Hergé per aquesta història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Puigmalet, en direm inspiració per ser educats. Evidentment, a can Hergé no hi trobarem dones a la Lluna.

      Elimina
  2. I a mi que no em para de fer nosa la C en forma de lluna decreixent del títol? És que em molesta tant que no puc mirar-me la resta :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, quines manies tan estranyes que tens.

      Elimina
  3. Per aquella època (mitjans dels 50s) jo havia vist una pel·lícula d'un viatge a la Lluna amb un coet també en forma de cigar pur. En tinc un record molt difús, però se'm va quedar l'escena del passeig espacial a mig camí, en que un astronauta es deixa anar imprudentment de la corda de seguretat i ha de ser rescatat per un altre que es val d'una ampolla d'aire comprimit com a propulsor. El que no sé qui es va inspirar en qui, o si tant l'Hergé com el guionista son deutors d'un tercer...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brian, jo ho atribuiria a l'imaginari col·lectiu, tant actiu en el camp de la ciència-ficció durant els anys 50.

      Elimina
  4. Passen els anys i no disminueix gens la meva fascinació pel coet roig retallat al cel negre. Visualment és l'obra més bella i potent d'Hergé (el Tibet també m'encanta, però els paisatges nevats no tenen la mateixa rotunditat que els lunars).
    M'has picat l'interès per llegir la història original: ja tinc el web guardat a "favorits", ara només em falta trobar temps.
    (I també hauré de buscar la pel·li de Fritz Lang, gràcies Puigmalet!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi, el Tíbet podria ser la imatge en negatiu de la Lluna. O viceversa.

      Elimina
  5. Ho és d'obra mestra, per molta còpia que hi hagi, i el Tibet també, però són precisament els dos àlbums que m'han fet sentir angoixa i llàgrimes. Quin terror quedar sol al cosmos, pobret Wolff!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són d'aquelles coses que deixen petja, oi Kalamar?

      Elimina
  6. Tot i el meu tarannà de xiquet, em quedo amb l'estètica :)

    ResponElimina