dimecres, 7 de març de 2012

Coet (1953)


Pel tercer i últim díptic feia temps que Hergé tenia la idea d’enviar Tintín a l’espai i s’havia documentat curosament sobre astronàutica abans de posar fil a l’agulla l’any 1950. La gestació de l’aventura es veié obstruïda per tantes complicacions com era habitual durant aquells anys. Hergé, imbuït d’una relació d’amor-odi per la seva criatura, decidí passar de tot i deixà la història interrompuda a la pàgina 29 de l’Objectiu: la lluna que tots coneixem amb Tintín ajagut a un llit d’hospital. Al “journal” Tintin, on la doble aventura es publicà sota el títol unitari d’On a marché sur la lune, l’últim lliurament abans del daltabaix informava a peu de pàgina de la fi de la primera part.

Hergé havia decidit fer-se fonedís i la broma durà 18 mesos. Primer se’n va anar d’acampada amb un amic per reviure els vells temps dels boy-scouts; més endavant es refugià a Suïssa, vora del llac Leman, on travà amistat amb Leopold III, el monarca belga exiliat per haver-se quedat al país durant l’ocupació alemanya. Probablement compartiren experiències sobre la incomprensió que desvetllen certes actituds en temps complicats. Quan finalment el dibuixant retornà a l’activitat, decidí crear els Estudis Hergé, única manera d’alleugerir l’estrès que li produïa dur sobre les seves espatlles tota la responsabilitat de la feina. Objectiu: la lluna encara es pot considerar una obra exclusiva de qui la firma; no es podrà dir el mateix dels àlbums següents.

Un pròleg, inexistent a l'àlbum, informava de l'origen del viatge de Tintín i el capità, tot enllaçant aquesta aventura amb la precedent.

Al darrer apunt d’aquesta sèrie ja vaig expressar el meu relatiu afecte per aquest episodi, opinió que va ser vivament contestada per un parell de comentadors. Lamento dir-ho, però després de la pertinent relectura d’Objectiu: la lluna, em reafirmo en el seu caràcter menor. Potser és que a mi la tecnologia m’importa poc i que avançar-se als temps que corren, l’única justificació de Jules Verne segons alguns, em sembla lamentable des del punt de vista literari. Tampoc m’excita que Tintín trepitgés el nostre satèl·lit gairebé vint anys abans que ho fessin Armstrong, Aldrin i, com es deia l’altre? (Michael Collins!, gràcies Wikipedia).

Hergé a Objectiu: la lluna sembla voler demostrar la profunditat de la seva documentació i omple les vinyetes d’explicacions científiques, logorreïques i abissalment avorrides, pròpies d’una aventura de Blake i Mortimer (quan, en realitat, Edgar P. Jacobs ja corria lliure en aquell mateix moment). En realitat, a l’aventura hi passa ben poca cosa: tot esdevé un compàs d’espera mentre es construeix el coet. Els múltiples gags físics del capità i els Dupondt, l’amnèsia de Tornassol o els invisibles espies que amenacen el futur del projecte, semblen meres tècniques de dilació per completar les 62 pàgines requerides i passar al que realment importa: el viatge pròpiament dit.

El pas de la revista a l'àlbum implicà diversos canvis de compaginació (la imatge de la pila atòmica definitiva és més gran i detallada), de coloració (els vestits protectors esdevindran de color taronja) i de guió (el capità ensopega amb un rail, no amb una bombona de gas).

Me n’adono amb sorpresa que a la meva edició castellana del 1958 Tornassol esdevé el professor “Mariposa”. Afortunadament aquesta arbitrarietat desaparegué de les edicions posteriors.

També cal dir alguna cosa del sobtat salt qualitatiu de Sildàvia, reialme rurità a “El ceptre d’Ottokar”, que aquí gaudeix d’una tecnologia puntera. Les mines d’urani, recentment descobertes, no són justificació suficient i la composició de l’equip, amb Tornassol, l’enginyer Frank Wolff i el senyor Baxter, suggereix una col·laboració paneuropea amb poca participació sildava. Però, per altra banda, es parla d’uns instruments òptics que han d’arribar de Jena (Karl Zeiss?), el que revela relacions amb el bloc comunista. I què fer dels misteriosos antagonistes a l’ombra, dels quals només sabem que es troben a milers de quilòmetres d’allí? Com ja passava al Congo i a L’estel misteriós, de forma més o menys dissimulada es dibuixa la confrontació entre Europa i Estats Units, potser un dels motius de la poca popularitat de Tintín a aquest país.

Afortunadament, les últimes planes amb els seus majestuosos cels nocturns, on es destaca l’icònic coet vermell i blanc, prefiguren la bellesa del títol següent. La nau que s’eleva sobre els Balcans és certament inoblidable i clou Objectiu: la lluna en un to immillorable.

Més canvis: les granotes dels protagonistes acabarien tenint colors personalitzats, però ens perdrem la insòlita imatge d'un capità quadribarrat.

19 comentaris:

  1. Ostres, en Tintín encara em fa mandra -i no ho puc justificar de cap manera!- però llegint els teus apunts encara em passaré per la biblioteca a buscar-los.

    El capità quatribarrat segur que és carn del Bilbeny per dir que l'Hergé era català...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oitant si era català! Nascut entre Blanes i Calella de les Havaneres; juga-t'hi un musclo.

      Elimina
    2. No comencem, Mati, que sempre hi ha qui s'apunta.

      Elimina
  2. Galde, que et faci mandra, no t'ho perdonaré. Ni tampoc que et xivis al Bilbeny.

    ResponElimina
  3. Que en Galderich es reveli tan poc tintinià m'ha deprimit la nit del dimecres. Busca qui t'ha pegat!

    ResponElimina
  4. Ostres, no recordava això del professor Mariposa (la primera lectura va ser en castellà).

    Galderich, després t'agradarà o no, per sent com ets tu una persona informada i lletrada, tens l'obligació de lligir Tintín.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, devia de ser el primer títol que van traduir, perquè crec que no ho empren a cap títol més.

      Elimina
  5. Veieu com no pot ser seriós un còmic on a un senyor savi li diguin "Mariposa"? :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, van corregir a temps la pífia.

      Elimina
  6. De petit, quan més o menys ja havia situat Sildàvia als Balcans, vaig trobar que l'evident trajectòria balística del coet apuntava a la zona del Tatra als Carpats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Girbén, que la trajectòria no apunta ben bé als Balcans: és per afegir una mica més de confusió a la situació de Sildàvia.

      Elimina
  7. A mi el que em cridava l'atenció de petit és que en aquesta aventura sildava no hi sortís el rei per a res, ni per saludar en Tintín (a qui li devia la corona!). Després un acaba lligant caps, situant Sildàvia en l'òrbita comunista (potser ma non troppo, estil iugoslau) i amb el rei deposat fent negocis a la Riviera amb els reis de Bulgària i Romania.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi, jo també el vaig trobar a faltar. Però no tinc clar que a un país comunista convidessin un savi belga per col·laborar (i que els astronautes fossin un capità de la marina i un jove periodista, però d'això ja en parlarem).

      Elimina
  8. m'agraden molt els dos àlbums de la lluna, el primer per lo minuciós i tota l'enginyeria desplegada, per l'extraordinari coet que és una fita al món gràfic i els rotllos científics de les bafarades, (que no entenia un rave però que m'atraien molt)..el segon ja en parlarem, un albumàs!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, deu ser que a tu et va més que a mi el dibuix lineal. A mi tanta explicació em semblava un rotllo i ja tenia ganes que llencessin el coet.

      Elimina
  9. Allau, jo també estic una mica amb tu pel que fa a l'estructura argumental, però quan a la part gràfica, segueixo considerant-la una obra mestra pel que fa als fons i els decorats: me l'he mirada sempre intentant cercar una perspectiva mal acabada, una línia mal encaixada, una màquina de nyiguinyogui, i no. Sembla que els estudis Hergé tinguessin una legió de delineants contractats, i haguessin impulsat una estètica pròpia d'un taller d'arquitectura, que fa el cim a la pàgina 35, amb el croquis del coet, i a la 42 amb la vinyeta gegant -coet Verne, coet Metropolis, coet op art- que omple la pàgina. I si a això li afegeixes el toc retrofuturista dels vestits espacials, que semblen més aviat per fer escafandrisme a l'abisme de Maracot, doncs l'orgasme visual està servit :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, em sap greu discrepar, però el croquis del coet és de les vinyetes que més fred em deixen de tota l'obra d'Hergé. I és que sóc ben poc admirador de les màquines "per se".

      Elimina
  10. El coet s'ha acabat convertint en una de les icones d'Hergé. O sigui que a molts no ens deixa tan fred... :P

    Jo tinc una edició castellana del 83 (la 9a) i hi ha apareix alternança entre "profesor Mariposa" i "profesor Tornasol". En cómics posteriors es va optar pel segon, però no deixa de sobtar que en un mateix còmic hi hagi vacil·lació en el cognom d'una personatge! A la p. 12, per exemple, en dues vinyetes consecutives, en una és Mariposa i en l'altre Tornasol. Lleig!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Puigmalet, el coet no deixa d'inspirar-se en el disseny dels V2 alemanys, però els colors vermell i blanc són molt txulos.

      Sí que és lleig que l'any 83 encara no s'haguessin adonat de la incoherència.

      Elimina