dimecres, 16 de maig de 2012

“Aaaah! je ris” (1962) [1 de 2]

La típica vinyeta inèdita. Ben poc interessant en aquest cas.
Moi aussi.
Quina decepció pel lector de set anys aquell “Les joies de la Castafiore” de tan esquifit trellat. Va ser el primer títol de la sèrie que vaig llegir en el mateix moment de la seva creació i no li vaig trobar ni punt de comparació amb àlbums anteriors. Per començar, quin nom tan ensopit i poc suggeridor! Molt millor “Ciel! Mes bijoux!”, com havia proposat originalment Hergé. On havien anat a parar els viatges a països llunyans, les persecucions inacabables, els perills trepidants, els escenaris més enllà d’exòtics? Aquí l’aventura quedava totalment diluïda, si no directament negada la seva possibilitat, i la resolució del petit misteri no podia ser més quotidiana i banal. El llibre vaig relegar-lo al calaix dels fracassos; però no hagué de passar gaire temps perquè la meva opinió es girés com un guant (coses d’anar madurant com a lector) i acabés sent, junt amb “L’afer Tornassol”, un dels meus dos cims personals dins de la sèrie, encara que per motius del tot oposats.

Els nostres herois entren a Moulinsart, d'on potser no en sortiran.
Qualsevol lector mínimament perceptiu s’adona que “Les joies de la Castafiore” ha estat creat en unes circumstàncies particularment felices. Hergé ha deixat enrere les seves angoixes culpables, purificades per les neus perpètues del Tibet, i se’n va a viure en alegre pecat amb la jove Fanny. Vol gaudir de la vida i també de la seva feina, i ara el que li ve més de gust és jugar amb les convencions del gènere que l’ha fet famós i dinamitar-lo des de dins, tot defraudant les expectatives del lector habitual.

Per a qui vulgui trobar-los, els senyals són ben a la vista i comencen a la mateixa coberta, on Tintín es posa el dit índex als llavis i sol·licita la nostra somrient complicitat a través de la quarta paret. La teatralitat de l’escena és evident, i la presència de focus i càmeres la corroboren. De fet, l’heroi queda en penombra i tota la lluminària incideix en la diva, autèntic motor del relat, sigui per activa o per passiva.

El robí de la "O" es perd a la versió catalana i castellana de l'obra, que algú m'expliqui el perquè.
I ja que “Les joies de la Castafiore” és l’únic títol de la saga on un personatge femení té un paper coprotagonista, caldrà mencionar la poca presència de femelles a la sèrie, un fet que sempre ha incomodat els assagistes més políticament correctes. Cal dir que el gènere d’aventures, al qual s’adscriu l’obra d’Hergé, ha estat tradicionalment un món masculí, com prova la novel·lística de Jules Verne, amb el que ha estat sovint comparat. En els llibres d’aquest segon l’aparició de la dona, quan es produeix, és merament decorativa, una subtrama amorosa on s’hi posa paradoxalment molt poc de cor. No deixa de ser significatiu que els grans retrats femenins a les aventures de Tintín (l’eclosió tardana de Bianca Castafiore i l’aparició de Peggy Alcázar) es produeixen en el moment que Hergé, desencantat del gènere que ha estat practicant durant trenta anys, comença a experimentar amb els seus mecanismes.

El pinyol de les joies en quatre vinyetes: Antonioni i telèfons blancs.
I en quant a les acusacions de misogínia que si l’imputen al dibuixant, si partim de la base que, llevat de Tintín, tots els personatges d’Hergé presenten un defecte o altre, no crec que Bianca sigui menys adorable que Haddock (però sí menys entranyable), i junts formen una parella còmica irresistible, a l’altura de la de Katherine Hepburn i Cary Grant per exemple. Només cal que substituïu el lleopard per un lloro.
Moi non plus
Sí, estic parlant de “Bringing up baby” (o “La fiera de mi niña”), estic parlant de Howard Hawks, de la més alta expressió de la comèdia i de “Les joies de la Castafiore” també. Joies, per cert, que són més alegries que no pas gemmes. Demà o demà passat una mica més.

25 comentaris:

  1. Al meu nebot, de 5 anys, li molesta terriblement quan mira un Western que hi surtin històries amoroses. Sempre diu que a les aventures les dones no hi pinten res!

    Per cert, li agrada Tintín...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que no hi pinten res: començo a estar d'acord amb les opinions dels que tenen cinc anys.Finalment són el futur.

      Elimina
  2. La història més adulta i més intel·ligent de Tintín.

    Hi ha mons que són masculins i tancats. No passa res. Són convencions que recullen les grandeses i les misèries de l'home. Una cosa ben diferent és que es busqui la paròdia i la dona sigui el contrapunt que permet donar una imatge determinada, que sense ella no seria possible.

    Una història romàntica no hi pinta res en una d'aventures. A no ser que el que s'estigui explicant sigui... una història romàntica, amb la qual cosa el decorat és purament anecdòtic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entra la dona (Bianca) i s'acaba l'aventura, però no la diversió.

      Elimina
  3. de petita imaginava en Tintin enamorant-se de la gitaneta, però res de res..les dues dones, Bianca i la rulos Peggy són força irritants, no em molen les dones d'Hergè.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi Bianca sí que m'agrada, és com una tieta imprevisible, plena d'històries fantàstiques i una mica binguera.

      Elimina
  4. Serà cosa de gènere, però quan tenia 5 anys i potser ara també, encara que no pinti res en una història d'aventures una de romàntica, si s'intueix alguna clucada d'ull entre el/la protagonista i un possible "partenaire", a mi m'agrada, li dona un valor afegit que encara que no sigui imprescindible, no em molesta gens !!!

    Les històries d'aventures i romàntiques, no han de ser exigiblement oposades.....,

    Si remenes força estona, la barreja pot sortir més bona i el client deixes content....!
    Perdoneu se m'ha anat l'olla de bon matí !!! Coses de la Castafiore...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, d'acord, no fa cap mal; però només com a complement.

      Elimina
    2. Ha.ha, un punt de condiment, sense excedir-se, ho fa tot més gustós!

      Elimina
  5. El lema "no s'està enlloc com a casa" ja havia estat demolit per Hergé en històries anteriors, però mai amb tanta precisió i crueltat.
    Visca l'Hergé feliç!

    ResponElimina
  6. Santi, hi ha qui diu: no s'està enlloc com fora de casa.

    ResponElimina
  7. Les parelles masculines s'emporten la palma ja des dels antics Roberto Alcázar y Pedrín, Sherlok i Watson, Poirot i Hastings, Dupont i Dupond, Wolfe i Goodwin, i anar seguint. S'estimen, congenien, se sotmeten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Parelles castes, ben entès! El que en diuen "bromance".

      Elimina
  8. Que consti que no tinc res contra les parelles mixtes! Al contrari. Però, o anem a l'aventura o a fer manetes. Les dues coses juntes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha quedat clar, Enric, cada cosa té el seu moment.

      Elimina
  9. I què té a veure el gènere? dona-romanç? que jo matava un munt amb el meu colt 45 eh! mig món són dones, doncs perquè en el gènere d'aventures només hi surten tios?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, suposo que és per tradició, masclisme i mandra. Encara ara, compta quantes super-heroines hi ha davant del nombre de super-herois.

      Elimina
  10. Es veu que ja som grandets i s'ens escapa la Lara Croft, tot i que el 18 de febrer va celebrar el seu 44 aniversari. També cal dir que aquesta aventurera, única supervivent d'un accident aeri al Himàlaia (i de què ens sona això?), de femenina només en gasta la figura.
    I... Tots a cobert, que arriba la SuperClidi amb el seu colt 45!

    ResponElimina
  11. No se'ns escapa, Girbén, però una flor o dues no fan l'estiu, encara que s'hi afegeixi la SuperClidi.

    ResponElimina
  12. quina coincidència, a mi també va ser el primer Tintin que em van regalar i no em va agradar gens!. I ara considero del millor del que va fer Herge. Té un aire de novelle vague els periodistes que ni Godard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Aris, és molt anys 60 i també em fa pensar en Alain Resnais pels seus jocs formalistes.

      Elimina
  13. Per molts d'aquests motius, que podrien motivar llargs estudis, hi ha més tintinaires homes que no pas dones i el gènere femení del còmic ha estat llargament menystingut, com en tantes coses la igualtat ha tendit a la masculinització, en el gènere. Tradició,masclisme, mandra i oblit dels tebeos 'per a nenes' titllats de carrinclons de forma força injusta o, al menys, parcial. El consum i el col·leccionisme també l'han monopolitzat, fins fa quatre dies, els senyors, era difícil trobar reedicions o facsímils de 'tebeos' o historietes il·lustrades 'de noies'.

    ResponElimina
  14. Matar estava bé en molts tebeos però enamorar-se era una ximpleria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, afortunadament comença a haver una tradició important d'autores de còmic, tot i que és cert que rarament cultiven el gènere aventurer.

      Elimina