dimecres, 30 maig de 2012

Viatge al Centre del Món

En un dels seus habituals estirabots destinats a l’autopromoció, Salvador Dalí va emprendre un viatge triomfal entre Ceret i Perpinyà per acabar proclamant l’estació ferroviària d’aquesta segona vila com a Centre del Món. Per descomptat ningú no es va molestar a esbrinar si aquesta asseveració del geni de Figueres tenia cap fonament racional; però els perpinyanencs s’afanyaren a fer seu un eslògan tan afavoridor. De fet, la renovació de l’estació ha deixat el vell edifici sepultat sota els cubs multicolors d’un centre comercial que només es podia dir El Centre del Món. Les galeries funcionen encara a mig gas i és pertinent preguntar-se si han obert en el millor dels moments i si mai arribaran a funcionar amb el vent a les veles. En quant a l’hotel del mateix nom gasta aires retrofuturistes que fan pensar a Barbarella, però queda una mica apartat del centre urbà que sovint és molt més interessant que el centre del món.

Ho confesso, no havia visitat encara la capital del que nosaltres anomenem la Catalunya Nord i l’experiència m’ha revelat una ciutat agradable, però d’un encís molt limitat. Segurament el fet que el dilluns fos pràcticament festiu a causa de la Pentecosta (tot i que la FNAC a l’antiga seu modernista de l’Aux Dames de France era oberta) m’ha deixat la impressió d’una ciutat més somorta del que ho és en realitat. He trobat curiós que, només creuar l’ara invisible frontera, es percebin alguns trets que només es podrien qualificar de típicament francesos: la forma dels porticons, les mansardes, els plàtans que voregen els carrers, els bustos de Marianne… Tots ells encara llegibles com a símbols de civilitat laica i republicana.

Però, no us enganyo, el que realment estava buscant eren els signes escadussers que es poguessin interpretar com a indicis de catalanitat i les conclusions no poden ser més desoladores (o més dessaladores, si us agafa per plorar). És innegable que Perpinyà i la seva àrea d’influència s’ha enamorat de l’adjectiu “català” i l’empra a tort i a dret amb força alegria, encara que no pertanyi al vocabulari oficial de la República Francesa. L’autopista que passa per ací es diu “La Catalane”, el sucre que acompanya el cafè és “Le Catalan”, una residencia universitària o una perruqueria s’anomenen “La Catalogne”, el restaurant ofereix cuina “catalana” i la fleca pastisseria “catalana” (encara que sigui de filiacions desconegudes, i el que predomini siguin “tapas” i “pizze”). Fins i tot una companyia d’assegurances exclusivament francesa afirma ser la favorita dels “catalans”.

Segurament el popular equip de rugbi local ha fet més per la vigència de l’adjectiu “català” que les modestes subvencions sudistes pagades per la nostra Generalitat. A l’hora de la veritat, però, les úniques persones disposades a parlar en català són algunes senyoretes privilegiades de l’oficina de turisme (amb les ganes que teníem de fer pràctiques de francès!)

Una vegada més, els únics que parlen català aquí desacomplexadament són els gitanos. Potser ja és hora que rebin una Creu de Sant Jordi, suposant que aquesta mena de penjolls puguin tenir un destinatari col·lectiu. I, si no pot ser, ja farem canviar les normes, que de temps, ganes i motius en tenim de sobres.

18 comentaris:

  1. Els gitanos de Perpinyà com a medalla de Sant Jordi, gran proposta! Val a dir, que si no ho tinc mal entès, viuen cap al barri de Sant Galderic, el que seria un motiu més per rebre aquesta merescuda creu, una més per al poble gitano!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que ho dius, Galde, crec que l'encertes, tot i que els gitanos (una vegada més) no els podràs circumscriure mai a un sol barri.

      Elimina
  2. M'imagino una Perpinyà ensopida a causa de la Pasqua perquè en dates d'hivern, especialment en dissabtes, hi ha una notable animació. Pocs vestigis catalans però homenatges a l'origen que també trobaries a Montpeller, una ciutat més efervescent i amb un barri dissenyat pel senyor Bofill, Ricardo.
    Salutacions, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tampoc conec Montpeller, Glòria, però penso anar-hi aviat. L'ensopiment es pot deure al pont o a la calor, però certament hi és.

      Elimina
  3. Hi ha creus de Sant Jordi col·lectives. Som-hi?

    Vénen sovint sota casa a comprar roba a l'engròs.

    M'has fet recordar una vetllada molt agradable amb la que havia estat regidora de Cultura de l'Ajuntament de Perpinyà. Estirats sobre una catifa davant la llar de foc de casa seva, bevent vi de Banyuls. Parlant en català.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És això, Enric, ho fan exclusivament a la intimitat.

      Elimina
  4. Montpellier es una ciutat molt agradable, molt ben dissenyada, hi he estat sovinr atès i tinc familia, aixi com a Sete, Beziers o Nimes. Ara, a Perpignan hi havia anat anys ençà a veure pelis de senyores i prou. Et recomano Montpellier que a més a més està envoltat de petits poblets interessants de visitar, i té la platja a quatre passes a la GRANDE MOTTE.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, amb la platja no em temptaràs, però sí amb la resta: Montpeller caurà aviat.

      Elimina
  5. Per aquells verals des de temps remots ja diuen que parlar català fa gitano. Perpinyà va estar molt animat quan hi anàvem a veure cinema 'verd' o polític, després s'ha anat decandint.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, l'excitació hormonal es devia encomanar a la ciutat ;p

      Elimina
  6. Gairebé hi coincidim! Jo vaig ser-hi la setmana abans.
    A banda dels gitanos, i és molt recomanable passejar pels mercats setmanals per trobar les venedores gitanes exercint l'ofici en català, trobaràs català a la Llibreria Catalana i els seus clients, així com en alguns actes culturals puntuals. Poca cosa, certament!
    Perpinyà em té enamorat de fa molts anys. Des de la senzillesa dels mercats al glamour de les boutiques, és un lloc de contrastos. I d'alta gastronomia ("La route de Tanger" n'és un exemple).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Puig, venint del Sud la Llibreria Catalana em va semblar una mica tristoia.

      Elimina
  7. L'empremta dels reis de Mallorca fa que Perpinyà sigui 'universal'. M'apunto, voto, per demanar la Creu de Sant Jordi per als gitanos. A Tarragona també són els únics que conserven el català i amb expressions ben genuïnes.
    Ara bé, a les zones residencials de Perpinyà és on he vist més cagarades de gos a les voreres que en cap altra banda. Curiós. Però ja sabem que la comuna (amb perdó de la Comunne) ha estat fins fa ben poc l'única recambra expansiva per a tot un replà de pisos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coincideixo amb tu al 100x100, fins i tot en l'abundor de cagarades de gos!

      Elimina
  8. Al Castellet, on hi ha un museu de la vida quotidiana ( si no ho recordo malament), a nosaltres ens van parlar en català. I també recordo les noies de les oficines de turisme parlant-lo. De fet diria que fan una carrera a la Universitat de Perpinyà sobre economia i gestuó del turisme on es promou molt l'ús del català, però ho dic tot de memòria, eh.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eutrapèlia, té sentit que els que es dediquen al turisme el parlin. Faria gràcia que algú més ho fes de forma desinteressada.

      Elimina
  9. Mira, passat aquest estiu tenim planejat amb el grup d'amics anar a veure un partit de la USAP a Perpinyà. Jo mai hi he estat i, a més de veure l'ambient del partit, tinc ganes de fer una mica d'estudi etnogràfic com el que has fet tu en aquest excel·lent post.

    Ja intueixo, i tu m'ho confirmes, que la recerca de la catalanitat perduda em serà tan decebedora com ho fou en el seu dia a la Barceloneta de Sardenya...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisament l'USAP és un dels pocs bastions de la possible catalanitat perpinyanenca.

      Elimina