dilluns, 21 maig de 2012

Vostè és aquí


Res de més inquietant i provocador de curt-circuits mentals que la inscripció “Vostè és aquí” llegida sobre un mapa. El salt qualitatiu entre el Món i la seva representació convida tant a una reflexió sobre la funció dels mapes com a preguntar-se sobre el veritable sentit de la paraula “aquí”. Són cavil·lacions de baixa volada filosòfica, però d’alta reverberació emotiva, si hom s’aplica a la tasca amb fruïció.

No he trobat manera més poca-solta i adequada d’introduir “This must be the place” (o, amb perdó i traducció d’auto-ajuda, “Un lugar donde quedarse”), la darrera pel·lícula de Paolo Sorrentino, de qui només coneixia aquell esplèndid retrat d’Andreotti que es digué “Il Divo”. Presentada a Cannes ara farà un any, el film sembrà de perplexitats a bona part de la crítica, que no sabé com prendre-se-la. Encara així, va guanyar el Premi del Jurat Ecumènic (i ves a saber el que això significa en realitat). La veritat és que, d’entrada, “This must be the place” apareix com una marcianada total, objecte fílmic no identificat i de problemàtica classificació.

La cosa va d’un tal Cheyenne (Sean Penn), “rocker” d’uns cinquanta anys, retirat del món de l’espectacle des de fa dècades, que ara viu i mata els dies a la seva esplèndida mansió irlandesa en companyia de la seva molt enamorada esposa bombera (Frances McDormand). Cheyenne —amb un llapis d’ulls i un cardat similars als de Robert Smith—, aparenta tenir el cervell tan fregit com el seu pentinat i passa les seves hores mortes al centre comercial local amb una fan joveneta (Eve Hewson, coneguda universalment com “la filla de Bono”). I així ens estem mitja hora fins que a Nova York mor el pare de l’artista i, encara que fa molt de temps que no es tracten, el fill allà que se n’hi va en transatlàntic (!) Per no desvetllar més detalls de la trama, només diré que deriva cap a una peculiar “road movie” amb l’objectiu final de caçar un nazi que havia torturat el pare de Cheyenne durant la guerra.

Si el que he explicat fins ara sona estrany, és perquè ho és: la combinació de la recerca d’un pare absent, protagonitzada per un “idiot savant”, amb el tema de l’Holocaust sembla un projecte destinat al fracàs més estrepitós. Malgrat tot “This must be the place” se’n surt en gran part en virtut de la seva mirada original, d’una lògica tan implacable com esbiaixada, digna del pensament infantil. O digna del pensament de David Byrne, que actua com a musa inspiradora del film. No endebades Byrne li proporciona el títol (a través d’una cançó de “The Talking Heads”), firma la banda sonora, protagonitza un elaborat clip de la cançó titular i s’interpreta a si mateix en una breu escena. Com senyala el crític Jordi Costa (i no hi podria estar més d’acord), la pel·lícula de Sorrentino presenta una visió estranyada d’Amèrica que s’emparenta amb la de la magnífica “True Stories” de Byrne.

És innegable que, si la pel·lícula arriba a funcionar per alguns espectadors, un dels grans responsables és Sean Penn en una aposta arriscadíssima, amb la seva aguda veueta, el posat estupefacte i l’aspecte impossible, caminant sempre en el fil entre el personatge entranyable i la caricatura risible. Com a vertebrador del guió, la resposta de l’audiència a aquest personatge és el motiu essencial de l’èxit o el fracàs de la pel·lícula, i he de dir que per a mi la cosa xuta. Cal afegir que la fotografia de Luca Bigazzi fa goig de mirar amb els seus colors tan nets i emmidonats com un dia clar d’hivern; i que Sorrentino s’ocupa de moure la càmera i propiciar el muntatge de formes sempre interessants (i que mai no conviden al mareig). També cal aplaudir (fet inusual) les localitzacions, que vull creure totes reals i que tanmateix semblen increïbles.

Les dues pegues principals que li trobo al film són: 1) que, en demostrar tenir el seu cor tan ben posat, no veig cap necessitat de ser tan críptic en els seus propòsits; i 2) la criminal infrautilització de l’adorable Frances McDormand. No sabria dir a qui recomanaria aquesta estranya obra d'art, que ens ha semblat en tot moment captivadora (no és un plural majestàtic, aquí hi incloc Josep), i també puntualment emotiva des de l’angle que menys t’esperes. Una de les experiències cinematogràfiques més interessants dels darrers mesos i molt més entretinguda que altres peces voluntàriament escapistes que només ens resulten finalment insultants.

20 comentaris:

  1. Seria més inquietant llegir sobre un mapa "vostè no és aquí". Bé, a mi m'és igual en el fons perquè no entenc els mapes. Crec que aquesta pel·lícula la vull veure algun dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Òscar, jo també crec que la vols veure algun dia.

      Elimina
  2. Doncs bé, no sé, ja et diré alguna cosa un dia d'aquests.

    Moltes vegades, si no ho digués el mapa no m'acabaria de creure que sigui veritat que sóc allà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan vulguis, Enric, no hi ha pressa.

      Elimina
  3. No sé si em va agradar o no, estic amarada de perplexitats, com la crítica que comentes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, apostaria que no et va desagradar.

      Elimina
  4. te pinta de ser per tots els públics i amb això no li trec valor però fa l'efecte de ser una peli per passar l'estona

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, per a tots els públics potser sí, però per a passar una mica més que l'estona.

      Elimina
  5. Crec en els valors de la pel·lícula i m'agrada com la resums; però, com totes les altres, la veuré en versió televisada, o sigui, al sofà de casa. Potser el dia que el plànol de carrer indiqui: vostè va ser aquí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, per veure-la al sofà caldrà que esperis asseguda ;p

      Elimina
  6. Pots dir que me la recomanes a mi? Perquè sinó potser no l'aniré a veure i en tinc ganes :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, te la recomano vivíssimament.

      Elimina
  7. Toques un punt, el de "vostè està aquí", que sempre m'ha fet molta gràcia. Tinc un col·le de fotos que palesen com és d'habitual que aquests punts acabin esborrats dels plafons serigrafiats pel continuu fregadís dels índexs dels visitants.
    Ah, i "ecumènic" és un terme biogeogràfic que fa referència a les espècies presents arreu del globus terraqüi. D'ecumènics en són corbs i guilles i, també, els líquens geogràfics (que, sempre sobre substrats àcids, tant podem trobar al Montseny com a l'Antàrtida).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, crec que també són ecumènics els concilis i les rates.

      Elimina
    2. No entenc com afanyar-se a escapçar l'anunciada potència d'un mot pugui valdre gota la pena.... Ves que no sigui cosa de la nostra precoç vellúria.
      Si vols un concili potent ves al "Das Liebeskonzil" de l'Oscar Panizza. No imagino un dictamen més valent sobre una realitat que ens afecta a tots, i a alguns en especial més.

      Elimina
  8. Hola,
    la teva entrada m'ha fet reconsiderar les crítiques llegides. La torno a posar a la llista de "properas activitats". Gràcies, Allau !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cuinera, després no accepto reclamacions ;p

      Elimina
  9. Inevitable recordar aquella genial vinyeta de'n Quino; La del caminant perdut en la inmensitat del desert que davant d'un cartell informatiu, amb la llegenda "En este momento ud. se encuentra exactamente aquí" apareix únicament, el dibuix d'una gran fletxa apuntant a terra...

    Buf; Necessito urgentment, anar al cine...compro! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, crec que t'anirà bé veure-la. Estic acabant l'apunt de demà que també té a veure amb aquesta pel·lícula i una mica amb tu.

      Elimina
  10. L'episodi del nazi em va semblar passat de rosca i alguns aspectes concrets no em van agradar gens i estic força d'acord amb les crítiques negatives, però d'altres escenes em van encisar, ho admeto.

    ResponElimina