dijous, 10 maig de 2012

Si déu vol

Cuando era niño, mis padres y maestros me hablaban de un hombre muy fuerte. Me contaban que podía destruir el mundo. Me contaban que podía levantar montañas. Me contaban que podía abrir el mar. Era importante tener contento a ese hombre. Cuando hacíamos lo que el hombre había ordenado, el hombre estaba contento con nosotros. Estaba tan contento que mataba a todo aquel que nos era hostil. Pero cuando no hacíamos lo que nos ordenaba, entonces no estaba contento con nosotros. Nos odiaba. Había días en que nos odiaba tanto que nos mataba; otros días dejaba que fueran los demás quienes nos mataran. A esos días los llamábamos “festivos”. Durante el Purim, recordábamos que los persas habían intentado matarnos. Durante la Pascua, recordábamos que los egipcios habían intentado matarnos. Durante la Jánuca, recordábamos que los griegos habían intentado matarnos.
—Bendito sea el Señor, rezábamos.
Shalom Auslander va néixer l’any 1970 a una comunitat d’hebreus ultra-ortodoxes de l’estat de Nova York i va rebre una educació tan terrorífica com només una religió monoteista pot proporcionar. Des de llavors lluita endebades per alliberar-se d’aquestes devastadores doctrines i, vist el fracàs, en treu algun profit (en forma de prestigi i dòlars) fent-ne literatura. “Lamentaciones de un prepucio” (Blackie Books, 2010, traducció de Damià Alou) és la crònica personal d’aquesta lluita desigual entre una divinitat implacable i un creient reticent i atemorit.

El relat s’articula en dos temps: el present, on un Shalom auto-exiliat de l’ortodòxia contempla l’arribada imminent del seu primogènit i es pregunta si caldria circumcidar-lo, per no excitar (encara una mica més) la còlera de Jahvé; i el passat, on totes aquestes nefastes supersticions foren inoculades. L’infant Auslander, escolar modèlic, intenta aprendre les cinc classes d’aliments kosher i com identificar-les per no barrejar categories ni el tipus de vaixella amb el qual tractar-les. També es preocupa de les 39 activitats proscrites en un Sàbat (desfer un gelat equival a “cuinar”, prohibició setena; seure sobre la gespa humida pot implicar “tenyir” si la roba és massa clara, prohibició divuitena). Com que les temptacions són cada dia que passa més abundants (tant en forma de carn porcina, com en forma de carn femenina, amb perdó), el protagonista intenta desviar les seves transgressions i traspassar la culpa al seu colèric pare, amb resultats més hilarants que efectius.

El llibre és tan sincer com exagerat: Auslander crea una figura còmica i patètica a partir de les absurditats de l'ortodòxia i, sense buscar l’acudit, aconsegueix que brolli el somriure a partir d’elements ben seriosos.
—Esa Torá huele raro.
—Esa Torá sobrevivió al Holocausto.
—¿Y?
—Pues que le tengas un poco de respeto.
—Apesta.
—Me gustaría saber cómo olerías tú después de un Holocausto.
El judaisme deu de ser l’única religió que ha propiciat un tipus d’humor idiosincràtic. No sé si això és motiu suficient per justificar la seva existència; però aquestes “Lamentaciones de un prepucio” il·lustren de forma ben agradable (i fins i tot divertida) com la fe pot dur-nos pel camí de l’amargura. Recomanable equitativament per a creients i descreguts.

14 comentaris:

  1. Tempta, m'hauré de confessar ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, t'hauràs de confessar al llibreter.

      Elimina
  2. No crec que sigui la religió la que ha creat aquest tipus d'humor. Més aviat penso que són ells que amb humor s'han defensat i es defensen d'unes lleis que, sovint, ens fan posar les mans al cap de tan estrafolàries.
    Salut, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. glòria, encara que sigui com a reacció alguna cosa ha tingut a veure la religió amb la creació de l'humor jueu.

      Elimina
  3. Crec fervorosament que “la fe pot dur-nos pel camí de l’amargura”, i crec per tant que puc prescindir

    ResponElimina
  4. Una de les novel·les que tinc en cartera.

    Existeix un humor jueu idiosincràtic. Neix a l'Europa de l'Est, abans de la Xoà (o Shoah; encara no m'he decidit). Neix com a resposta a tanta misèria, a tanta matança i a tants anys de rendir-se a la tragèdia. Neix en llengua ídix (o jíddisch: encara no m'he decidit) i s'escampa a través de Praga (Kafka va quedar impressionat amb aquest humor, que ell desconeixia), es fa gran en els teatres del East End de Londres i arriba a Broadway des de Brooklyn: els germans Marx i Woody Allen són alguns dels seus hereus.

    [Glòria] Sens dubte que la religió hi té molt a veure. Tant si parlem de les tendències religioses més extremistes o del judaisme més cultural, el pensament jueu és concèntric, no lineal com el greco-cristià. D'aquí aquesta reflexió contínua sobre la Torà i el Talmud, sobre l'existència, el sentit de la vida, la tragèdia i l'humor. No es pot deslligar una cosa de l'altra.

    Podem prescindir de la fe (de les creences, ho dubto), però no de la religió com a part de la història del pensament o com a fenomen antropològic. Estem pillats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, malgrat les exageracions, no gosaria anomenar-ho novel·la: la versió original es subtitula "A memoir" i clarament està basada en experiències personals.

      Elimina
  5. Això dels jueus em sembla un d'aquells misteris de la història que realment et fan ballar el cap. Que un poble demogràficament reduit ens hagi marcat tant a tots nivells fa pensar que realment han estat escollits per l'atzar o pel destí (doncs això de Jehovà costa una mica més de creure). I quantes personalitats realment significatives no han estat d'origen jueu. Allò de l'Holocaust realment va marcar un abans i un després. I després, Israel, fent coses semblants als palestins, sent la principal causa que els extremistes islàmics tinguin ganes d'hostiar-nos, i que els hagi de defensar la Rahola, pobrets. Crec que l'humor d'origen jueu és una de les seves màximes aportacions, potser la que els redimirà al final dels temps, cas que això de Jehovà realment sigui una falsa alarma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que és un cas curiós, Òscar, que hagin fet tant de rebombori sent sempre una minoria. Que els hagi de defensar la Rahola sí que es pot considerar un càstig diví.

      Elimina
  6. ¡Le tengo un montón de ganas a ese libro! Otra vez te me has adelantado

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues te había dejado tiempo de margen. Ya ves que no es ninguna novedad.

      Elimina
  7. El millor de l'humor negre és que només el pot utilitzar qui ha estat en principi perjudicat. Sinó és políticament incorrecte.

    Sobre el que dius que el llibre pot pecar d'exagerat et puc assegurar, pel que fa al catolicisme, que ha creat autèntics traumes sobre el que és el pecat i el que no ho és!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, només nosaltres tenim dret a criticar la nostra pròpia família.

      Elimina