divendres, 18 maig de 2012

“Aaaah! je ris” (1962) [2 de 2]


Les meves dues aventures favorites de Tintín comencen igual, amb Haddock i el seu jove company fent una passejada campestre pels terrenys de Moulinsart i expressant l’anhel d’una mica de pau. A “L’afer Tornassol” la tranquil·litat la trenca un tro que anuncia tempesta, a “Les joies de la Castafiore” es tracta de la ferum d’un abocador de deixalles. Si a la primera, la pluja és el preludi d’una aventura que portarà Tintín i Haddock fins a Suïssa i Bordúria, a la segona l’encontre amb els gitanos prop de l’abocador marcarà l’últim instant que el capità es trobarà lluny de Moulinsart durant una bona temporada, ja que des d’aquest moment el castell atraurà amb força centrípeta tots els personatges sota la magistral mecànica d’un tema amb variacions.

“Les joies de la Castafiore” es presenta als ulls del lector com un relat detectivesc del tipus “whoddunit”. Si el títol no era prou explícit, la vella gitana que li llegeix la fortuna al capità a la pàgina 4 l’informa que el visitarà “una bella dama estrangera” a qui li desapareixeran les joies. L’arribada de Bianca és immediata, però la pèrdua de la maragda no es produeix fins a la pàgina 43, després de moltes falses alarmes de robatori. Mentrestant nombrosos personatges han presentat comportaments sospitosos (els gitanos, el pianista Wagner, els paparazzi infiltrats…), tot i que finalment la culpable resulta ser l’anticlimàtica garsa, gairebé com en un conte de Poe amb Auguste Dupin.

Per farcir aquestes pàgines, on sembla que no passi res i en realitat passa de tot, Hergé utilitza diverses trames que es van alternant. De vegades amb efecte còmic a través de la seva repetició, com passa amb els gags del graó trencat o l’alarma per les joies que finalment no han desaparegut; d’altres amb intenció més reflexiva, com tot el que es refereix als prejudicis amb els gitanos o els equívocs als mitjans de comunicació. Un altre motiu unificador bastant evident és el dels ocells, d’antiga tradició a can Hergé des del lloro delator de “L’Orella escapçada” fins als tèrbols germans Loiseau d’”El Secret de l’Unicorn”. Aquí hi trobem un mussol que causa esglais nocturns, un papagai que convida a psicoanalitzar Haddock i una garsa cleptòmana que, pel lector atent, ja apunta la seva culpabilitat a la primera vinyeta de l’àlbum. I, per descomptat, tenim el rossinyol milanès, la pròpia Bianca, la més “pàjara” de totes.

Gràcies a aquests trets formalistes “Les joies de la Castafiore” ha gaudit d’un èxit considerable dins de l’assaig acadèmic, especialment el de corrent estructuralista en llengua francesa. Contra el que es podria esperar, Benoît Peeters va fer a “Les Bijoux Ravis” una amena anàlisi temàtica de l’àlbum que repassava les seves vinyetes una a una. Llastimosament per qüestions de permisos, enlloc de les vinyetes originals el llibre està “il·lustrat” amb requadres de color gris.

Un joc amb la profunditat de camp. A l'esquerra l'elusiu senyor Boullu toca la trompeta (una mica trompa).
Un pla seqüència a la Sala Naval
Visualment, el relat exhibeix una gran maduresa i explora com mai en Hergé les possibilitats cinematogràfiques del llenguatge del còmic, sigui jugant amb diversitat de plans, amb la profunditat de camp o amb el pla seqüència. També hi ha una interessant experimentació amb la textura de la imatge a la demostració de la televisió en color que acaba amb una cèlebre vinyeta de visió subjectiva i borrosa.

O un momentani abandonament de la línia clara a les poètiques imatges nocturnes del bosc.

El fet que la solució de l’enigma es trobi en el títol d’una òpera de Rossini podria considerar-se impropi, ja que és sabut que Bianca només interpreta Gounod, però no bandejaré aquell compositor feliç, autor d’algunes de les partitures més vitalistes i excitants que es poden escoltar dalt d’un escenari, digne patró d’un àlbum que sempre ha tingut per a mi el "bouquet" d'un bon xampany.  

15 comentaris:

  1. Ho anava a dir ahir però l'ordinador em va sabotejar el missatge (és dels teus): molta forma i molta bellesa gràfica, però poc Tintin. No és una aventura digna d'ell. Un interludi, ben fet, això sí, però de poca substància. L'acció dona voltes sense anar enlloc, és bastant exasperant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt, Salvador, que surtis de l'armari i et declaris favorable als entreteniments barats.Al nivell superior ens hi trobarem.

      Elimina
    2. No he amagat mai la meva estima als entreteniments (ben fets, que no barats), ni als nivells superiors. Cada cosa al seu lloc i al seu moment. El Tintín no es mereixia una comèdia com aquesta. En un altre context potser sí que hagués funcionat...

      Elimina
    3. Parafrasejant els Stones, potser no és Tintín, but I like it!

      Elimina
    4. Ha ha! La millor resposta, certament. I like it too. Fins i tot un Tintín dolent és millor que moltes altres coses.

      Elimina
  2. Com ja apuntava l'altre dia, un àlbum per gaudir més enllà de l'entreteniment aventures de Tintín. El fet que pugui ser un interludi, com diu Salvador, dóna vida a Tintín més enllà de Tintín.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, serà un interludi perquè no tingué continuitat, però em sembla igualment una obra mestra.

      Elimina
  3. a mi el que més m'agrada de les Joies és tafanejar per les diferents estances del castell, dormitoris, salons, jardins, camps i entrar a les golfes. La cuina, però, per sempre serà un misteri. I l'escala de marbre, potser massa gran per la mida del palau, el centre de tot. Joies, vestits, pells, fotos: l'Hola! del Tintín, gràficament impecable i original.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Kalamar, és l'àlbum on més dades obtenim sobre la decoració del castell. D'un gust molt classicot, no trobes?

      Elimina
  4. De petit em va passar això que diu el Salva, vaig llegir l'album d'adalt a baix i em vaig desesperar perquè no hi havia ni un tret, ni lluites ni dolents-dolents.
    De gran em vaig donar compte que es el primer bande dessinee modern, es dir, l'story board d'una comèdia de Howard Hawks...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort, Aris, que alguns hem crescut ;p

      Elimina
  5. Condensar l'acció (i la falta d'acció) dins del castell és un gir narratiu fantàstic per a Tintín. Es nota, com dius, que Hergé passava per un bon moment i que va voler explotar la seva creativitat amb un guió molt original. Visca el Paris Flash!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I visca Tristan Bior (que sempre serà Tristan Bior).

      Elimina
  6. Jo vaig llegir els Tintins per primer cop de ben menut. Recordo que sempre estava delerós de les noves aventures cada cop que els pares ens regalaven un nou àlbum (i no passava tampoc tan sovint!). Quan em va caure a les mans aquest va ser com una gran decepció. No hi havia aventures, muntanyes, rius, pistoles, persecucions... Amb el temps, però, he anat valorant aquest gran album. Una delícia. Trenca amb els esquemes preestablerts de Tintins i això és mèrit d'Hergé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Porquet, sembla que aquesta mateixa experiència ens ha passat a tots.

      Elimina