diumenge, 6 de maig de 2012

Dies sense fum (2)

(20/4/2012) Vas pel carrer i l’aroma del tabac t’arriba pertot arreu. Abans, quan eres fumador, no el percebies, el núvol t’envoltava i t’aïllava d’altres sensacions olfactives. Ara, comences a olorar de nou subtileses com el perfum delicat de la tarongina i també la pudor d’un sofà de cuir entresuat. Has descobert que a la ciutat suren microclimes de nicotina que estaries disposat a seguir, com fa l’abella amb un vol de pol·len. Davant d’aquests exhibicionistes del vici (o exhivicionistes) no sabries si agrair-los el detall o denunciar-los per assetjament.

Abans, quan eres fumador, et senties minoria i creies descobrir mirades hostils al teu voltant; ara, per contra, s’han girat les tornes i sembla que el fumar (i el fumar-te) sense miraments siguin esports de masses.

(21/4/2012) Dissabte, dia que per definició no t’és laboral, tot sembla molt més complicat: disposes d’un excés d’hores per moure’t lliurement. Trobes a faltar alguna cosa, el complement -gairebé el premi- que segueix el gest de llevar-se, la monodosi en acabar el croissant de xocolata i abans de fer el primer glop de te, la satisfacció en sortir del restaurant o del cinema. L’aire lliure ja no té cap compensació.

(23/4/2012) Trobo a faltar les sortides al carrer durant la jornada laboral. Fins ara l’excusa era la de fumar una cigarreta. Ara que no la tinc, m’aferro al consell terapèutic de separar-se de la pantalla cada hora o dues per descansar la vista i desentumir les cames. Surto fora i per justificar-me em poso un xiclet a la boca. La masticació d’un tros de goma amb gust de pinya o de menta és una activitat d’una estupidesa equiparable a la de cremar tabac, o així la veig jo davant d’un mirall imaginari.

(26/4/2012) Porto més d’una setmana d’abstinència i encara no ho he comunicat a ningú. Em sorprèn que ni Josep ni la meva germana no ho hagin notat. No sé si prendre-m’ho com una inatenció per part seva o com un detall que, de tant assumit, ja ni es registra.

Avui, finalment per rebre una mica de recolzament públic (o simplement copets a l’esquena), li he dit a en Josep que ja no fumo. No s’ho ha acabat de creure. En el fons l’he fotut, perquè havíem quedat que deixaríem el tabac plegats i ara s’hi veurà obligat encara que no en tingui cap ganes.

10 comentaris:

  1. la meva experiència és que el pitjor és el primer més i després no acabes mai de acceptar-ho del tot pero t'hi vas acostumant, de totes maneres, no ets mai un exfumador, ets un fumador que ha deixat de fumar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'ho diu tothom, Francesc, espero almenys que a la cara no se'm noti ;p

      Elimina
  2. Tens tot el meu recolzament. Mí no poder ahora: estic digerint un penúltim període d'estrès i la infermera del CAP m'ha aconsellat que postposi el quitar-me fins després de la presentació del treball de final de carrera, al setembre. Però l'inici de bornquitis crònica em fot de no dir, sé que fumo per absorbir nicotina per, sobretot a l'inici del dia, mantenir-me desperta, i no cal dir que és un reconeixement difícil d'aguantar, de manera que quan em llevo dilato l'espera fins al primer cigarret tant com puc. Avui de moment estic a punt de liar-me el tercer tot i tenir un bon quilo de caramels sense sucre repartits per casa, despatxos i totes les butxaques d'americana. Però ho podré abandonar, com tu. De passet en passet...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que hi hagi sort, Mina. Veig que almenys t'estàs preparant a conciència.

      Elimina
  3. Es podria rescatar ele sistema dels antics venedors de llet, el que feien servir per aigualir-la quan la mesuraven: portaven sota l'aixella una pera (s'entén de goma, per qui no ho ha conegut) amb un tub que s'acabava a la mà i corria per dins de la camisa. Nomes amb una lleugera pressió de l'aixella, sortia un raig d'aigua cap al pot.
    Doncs bé, aquest raig d'aigua podria sortir cap al cigar que la dona del teu davant o de la cadira de bar sosté a la mà. El resultat depèn de la traça.
    Ara bé, si aneu en samarreta...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, no sé com prendrien aquestes bromes... Prefereixo estalviar-me embolics.

      Elimina
  4. El què diu Francesc, sempre ets un fumador. En el meu cas ex fumadora compulsiva. No estic gens en contra de qui segueix fumant si a mi el tabac m'ha fet gaudir de valent però no l'enyoro gens. És dolent i si et descuides, mata. Amb això en tinc prou.
    Força!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, no m'has de convéncer de la seva maldat. Ara, més que força necessito paciència.

      Elimina
  5. Ja em xocava que en Josep no estigués dins del tracte! Així ets més valent del que em pensava! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com pots imaginar-te, Clídice, a casa volen els ganivets.

      Elimina