dijous, 31 de maig de 2012

Costes de l’exili

Les successives estacions de la línia que va de Perpinyà fins a la frontera espanyola es confabulen per fer-nos evocar temps de desfeta i exili: Elna, amb la seva heroica maternitat; Argelers i el seu vergonyós camp de concentració; Cotlliure, repòs final per a Antonio Machado; Port-Bou, escena tràgica de la mort de Walter Benjamin. La invocació d’aquests noms pot infondre una certa gravetat que la realitat del diumenge assolellat desmenteix. Cotlliure és un formiguer de passavolants, molts d’ells visiblement jubilats. Galeries d’art amb el control de qualitat sota mínims, venedors de souvenirs afiliats a la Internacional Kitsch, restaurants “catalans” que ofereixen tapes, paella i “pain et tomate”…

Sense gaire convicció ens apropem al cementiri per presentar els nostres respectes als Machado, mare i fill. Recordo com els seus poemes, junt amb les proses d’Azorín, foren els primers indicis escolars de les possibilitats estètiques del text. Vam aprendre de memòria allò de: “Son de abril las aguas mil / sopla el viento achubascado / y entre nublado y nublado / hay trozos de cielo añil”. Acabava de forma esplèndida i melancòlica: “Hacia la sierra plomiza / van rodando en pelotones / nubes de guata y ceniza”. És curiós que encara me’n recordi d’aquests versos i no seria estrany que fossin de les darreres petges de la memòria que l’Alzheimer s’endugués pel davant.

El Machado atractiu i accessible, que tant pot seduir un escolar de nou anys com oferir material inspirador per les cançons de Joan Manuel Serrat, aviat fou substituït pel paradoxal i aforístic Juan de Mairena, heterònim del poeta que cal utilitzar en casos d’urgència. El repel·lent nen Allau es preguntava si una poesia que s’entenia tant i tant bé podia tenir algun valor literari (l’igualment repel·lent adult Allau respon definitivament que sí). Com a penitència extrema recordo que fa alguns quinquennis vaig fer lectura pública davant dels meus dos germans petits (i de la impassible Laguna Negra soriana) del llarg poema “Los hijos de Alvargonzález”. Crec que vaig enfonsar la reputació del poeta a nivell familiar, en reproduir les seves rimes fàcils, extretes dels seus pitjors moments.

El cementiri de Cotlliure, i més particularment la tomba de Machado, són punts interessants de l’Univers. Potser no del meu universet adaptable a petites dimensions; però sí de l’Univers transcendental. Tot això em ve ample, però ja hi trobarem solucions.

20 comentaris:

  1. Ha,ha... amb quina repelència has fet una passejada per l'Antonio Machado, mai abandonat a Cotlliure!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, la repel·lència s'adreçava al meu jo. Respecto molt Machado (Antonio).

      Elimina
  2. Per mi la poesia que "s'entèn" (aquest terme sempre és una mica relatiu, però és per entendre'ns), i que intenta dir coses sobre la condició humana, o sobre els pèsols, o sobre el que sigui, però que no només juga amb el llenguatge vilment amagada a l'hermetisme, és la que té més valor literari. Machado era un grandíssim poeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Òscar, ja veig que no ens barallarem; almenys en aquest apartat.

      Elimina
  3. Tinc tan bells records de Cotllioure! El record de Machado bo i bon poeta que es va casar amb una neneta de 15 anys, qui ho hauria de dir d'aquell home que ja en comptava trenta quatre? I el record de l'aire bohemi que tenia el lloc acabat de morir el dictador i la platja lluminosa i els exquisits restaurants. Guarda encara alguna cosa de tot això?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben poc en queda, Glòria, o així m'ho va semblar.

      Elimina
  4. No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
    un silenci amorós, per no interrompre
    el teu íntim diàleg amb la mort
    que fa tants anys que dura. Compartir-te
    ha estat deturar el temps, per retrobar-me
    més ingenu que mai i amb un sanglot
    a flor de pell, com una criatura.
    No t'he dut res, Antonio, però estimo
    més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
    i prop del qual confio de morir
    d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.

    Miquel Martí i Pol. Compliment a Antonio Machado.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, no tothom és tan silenciós: hi havia una colla de jubilats de Sants que li van cantar els Segadors desafinant a cor que vols.

      Elimina
  5. I jo que encara no hi he posat els peus a Cotlliure... és un tema que ja començar a tenir la seva urgència! Visita ja!
    Pel que fa a la poesia sembla que fer coses que no s'entenguin tingui molt més valor literari... de fet hi ha poetes i escriptors que d'això se'n vanaglorien (no fan una literatura fàcil, diuen). Bah! Què vols que et digui? Llegir una cosa i que et faci vibrar només de veure-la, sentir-la, llegir-la és un petit tresor. Per coses que no entenc ja tenim Bankia i els seus esbirros...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Porquet, no hi ha cap obligació d'anar-hi, ja veus el que he trigat jo.

      Elimina
  6. És emocionant arribar al petit cementiri veure la seva tomba plena de flors i banderes republicanes. El poblé és ben bonic i tanquil i es menja la mar de bé. Hi vull tornar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lamento dir-te que de tranquilitat poca. Almenys els diumenges de maig.

      Elimina
  7. De memòria em sé encara ara (aniria bé ficar una coma, crec) Retrato, Las moscas i Recuerdo infantil (i deu Coples de la muerte del pare de Jorge Manrique, i la del bajel i la de la vaca amb discapacitat visual, que es diu ara...) perquè les sores tenien la mania que la memòria s'havia d'exercitar. Adorava Machado (el primer poemari que he tingut en la vida me'l va pagar ma mare a petició meva: Poesías completas, Espasa Calpe, comprat el 28-12-1979) tot i que, de seguida que vaig començar a fumar i per exigències de la modernitat, el vaig canviar per Baudelaire. Ara ja fa massa temps que fumo i del que renego és de la impostura. De la meva, sobretot. M'agrada Machado.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Mati, amb això del fumar m'he fet un embolic. He de tornar a fumar? He de deixar Machado?

      Elimina
  8. Cada vegada que m'ha agradat un poeta perquè he entès el que deia a la primera, sempre hi ha hagut algú disposat a fer-me veure la meva simplicitat i la poca vàlua de l'autor. Doncs mira, tinc tirada a estimar qui entenc, i qui no s'entén penso que té algun problema, perquè al final s'escriu per ser comprès, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, a tu sí que se t'entén tot ;p

      Elimina
  9. Seguint aquest fil, la poesia és de qui la necessita, com deia "El cartero y Pablo Neruda", i qui necessita una poesia que no s'entén?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, Gemma, tot té la seva demanda; però no és la meva...

      Elimina
  10. Jo, que no sóc bon lector de poesia, tinc un racó molt íntim reservat a Machado. Tinc pendent el viatge a Cotlliure, però quan hi vagi faré els honors a la tomba.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, un cop a Cotlliure, la visita és inevitable i ben accessible.

      Elimina