dilluns, 23 de juliol de 2012

Batman contra els indignats

Sense necessitat de veure-la, podia fer-me una idea bastant aproximada del que em semblaria “The Dark Knight Rises”, perquè crec que començo a tenir Christopher Nolan ben apamat. Malgrat el seu innegable poder visual, el director britànic s’ha especialitzat a vestir productes vocacionalment genèrics amb maneres grandiloqüents i falsament profundes, que ofereixen una coartada per a aquell públic que s’avergonyeix d’anar a veure films de pur entreteniment. Per descomptat, les pel·lícules de Nolan són tan severes i feixugues, com mancades d’humor i subtilesa, TDKR no ha estat una excepció en aquest sentit.

Si l’he anada a veure ha estat per mor de completisme, ja que havia vist les dues primeres parts de la trilogia, i una mica també per solidaritat amb Josep, que a casa és el veritable aficionat als superherois. Per tant no hauria de ser jo qui ridiculitzés algunes de les situacions de la pel·lícula, perquè seria fer llenya d’un arbre que per a mi havia caigut de bon antuvi. Tot i això, algunes dades es podrien considerar objectives, com per exemple que 160 minuts de cine són molts minuts de cine i que, encara que en aquest cas no hi falti peripècia, una major concisió seria apreciada per tot aquell espectador que no sigui un fan furibund de Batman.

D’entre els múltiples fils de la trama, el més potent afecta el malvat Bane, una mena de mercenari mutant que, acompanyat d’un exèrcit de pàries, sembra el terror a Gotham City amb maneres que semblen copiades de la Revolució Francesa o com una tergiversació reaccionària del moviment “occupy Wall Street”. Almenys l’ocupació de la borsa o la persecució i linxament dels ciutadans més afluents sembla la visualització del malson d’una protesta “indignada” que ha descarrilat vergonyosament. Tampoc cal aprofundir gaire per aquesta via, segurament suggerida pels signes dels temps, ja que Nolan i el seu germà Jonathan (autors del guió) obren moltes portes, però només s’ocupen de tancar les més fàcils, les que gairebé es tanquen soles. De totes maneres, una de les espines que vertebren el personatge de Batman és el problemàtic enfrontament entre la llei i l’ordre establert i la figura del justicier solitari, un motiu moralment discutible, però amb molts adeptes entre el públic adolescent (o no). O sigui que millor no fer un cine-fòrum sobre el contingut d’aquest TDKR.

No negaré que algunes escenes d’acció són engrescadores, com l’assalt de l’avió a l’inici del film o les explosions al llarg de la ciutat durant el matx de futbol, però n’hi ha també de ridícules, i cap de pitjor que l’enfrontament a cops de puny de l’exèrcit de la policia amb el dels malfactors a un carrer que juraria que és sòsies de Wall Street a Gotham. Ja se sap que a can Nolan l’ambient és sempre gris i amb tendència a pluja, neu o depressió terminal. La piconadora musical signada per Hans Zimmer no alleugereix la sensació  generalitzada de funeral nihilista.

Per sort, els intèrprets estan en general molt en el seu lloc, encara que Christian Bale no sigui el meu Batman preferit (segurament, perquè no m’agrada el personatge de Batman, i punt). Habituals de la sèrie, com Michael Caine, Gary Oldman o Morgan Freeman (aquest darrer en un paperet que podria fer adormit i passar-lo a cobrar igualment adormit a finals de mes) aporten un alt nivell, que professionals com Mathew Modine, Tom Conti o Cillian Murphy recolzen. El recentment incorporat Joseph Gordon-Levitt, encara que de comportament improbable per culpa del guió, sembla plantar la llavor d’una seqüela impossible (o no?). El carismàtic Tom Hardy, a qui havíem vist recentment a “Inception” i “Tinker Tailor Soldier Spy”, s’ha de conformar demostrant que ha passat alguns mesos al gimnàs, musculant, mentre s’expressa amb una veu electrònicament alterada.

Christopher Nolan, i les seves fantasies musicals d’adolescent llargament sortit de comptes, deu de ser un dels directors menys preocupats pel paper de la dona a la civilització occidental del segle XXI. Com deia algun crític, cinematogràfic i perspicaç, les millors heroïnes de les pel·lícules de Nolan, les més estimades per tothom, són totes guapes, mudes i mortes. Objecte del desig, mort i enterrat. Per això, la sempre admirable Marion Cotillard, aquí fa un paper indigne i gris abans de passar a millor vida. I, si hi ha quelcom d’estupend a TDKR, s’anomena Anne Hathaway. És ella la que afegeix l’ingredient lleuger i picant, la Selina Kyle mai anomenada Catwoman, l’únic moment on aquest deliri per a onanistes transcendeix el seu estatus i assoleix un nivell guanyador, gràcies a l'únic somriure permès a tota la pel·lícula.


12 comentaris:

  1. No sé si hi estaré d'acord o no amb aquesta crítica que has fet, doncs encara no l'he vista. Però m'ha agradat molt! L'estil, els temes tocats i com els has tocat. Contudent! Clar i català!

    ResponElimina
    Respostes
    1. He de dir, Porquet, que a mi els superherois em deixen més aviat fred i han de ser ben poc convencionals per satisfer-me.

      Elimina
  2. Quan vagi a veure-la, estaré molt atent al deliri per onanistes, haw, haw!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, em temo que els que no tenen el mateix gust que jo passen per onanistes en expressió certament injusta.

      Elimina
  3. en anglès es deu suportar millor? Kalamarçó insisteix en què hi anem, bufa...
    si caic, ja em fixaré en els detalls que expliques, Allau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, no m'avergonyeix dir que la vam veure en castellà. En anglès, si més no, practiques idiomes.

      Elimina
  4. Clarament es la pitjor de la trilogia. La acció en si està bé, però l'argument no s'aguanta per enlloc. La policia de Gotham no podria actuar pitjor ni intentant-ho fer expressament... I el dolent només un sac de músculs, quina gràcia té? Per no parlar del tema del pou que no podria estar més fora de lloc. Tot i així no puc dir que m'hagi desagradat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Pons, la més fluixa de les tres. I no pot desagradar perquè actors i mitjans tècnics són bons, i encara...

      Elimina
  5. mmmmm, gràcies, una menys! quina mandra!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, t'estic deixant sense cinema a la vista, estaràs contenta!

      Elimina
  6. Poc que vaig al cinema, els superherois em sembla que no seran l'elecció.

    Nota al marge: ahir al migdia-tarda, massa tard per poder saludar-te, les meves filles em van dir que ens vam creuar a prop de l'Abacus. Parlant amb elles no et vaig veure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia, jo tampoc et vaig veure: devia anar amb el cap als núvols.

      Elimina