Cato

Cato Island és una illa que pertany a les illes del Mar de Corall situades a la zona exterior de la Gran Barrera australiana a uns 375 quilòmetres de les costes de Queensland. Ignoro si el seu nom té res a veure amb el del famós polític romà, encara que el context no podria ser menys adient. Dins del món de les illes, Cato és un exemplar poc memorable, petit i pla, amb un historial al seu darrera de baleners, naufragis i recol·lecció de guano, res gaire diferent del que ha succeït a totes les illes petites que pel mar s’escampen. En el seu territori hi ha una estació meteorològica automàtica, però cap resident permanent. Per a mi el més interessant de Cato és que exerceix les funcions de capital del Regne Gai i Lesbià de les Illes del Mar de Corall.

Aquesta micronació, exemple de nacionalisme “queer”, nasqué el 14 de juny de 2004 com a protesta davant del rebuig del govern australià a legalitzar el matrimoni homosexual. Un grup d’activistes de l’estat de Queensland noliejaren el vaixell Gayflower i es dirigiren a l’illa de Cato on declararen la seva secessió de la sobirania australiana i nomenaren “emperador” el seu líder Dale Anderson sota el nom de Dale I. No cal dir que el Regne Gai i Lesbià de les Illes del Mar de Corall no és reconegut oficialment per cap dels governs mundials. 

Els colonitzadors ocuparen l’estació meteorològica i la convertiren en oficina de correus amb la intenció d’obtenir beneficis de la venda de segells i moneda, bases de l’economia nacional, juntament amb el turisme i la pesca. Altres activitats no econòmiques aprovades pel govern són l’observació dels ocells, el submarinisme, el passeig per la platja i l’exploració de restes de naufragis. El juliol de 2006 veié l’emissió dels seus primers segells, sorprenentment denominats en euros, quan la moneda nacional és el dòlar rosa, com tothom hauria de saber.

L’única condició per aspirar a la ciutadania és ser gai o lesbiana, o declarar-se com a tal, que a l’hora de la veritat ve a ser el mateix. Algú trobarà aquest filtre en excés restrictiu, però cal tenir en compte que neix d’un rebot que ve de lluny. Alguns activistes de la causa GLTB han postulat l’existència d’una “nació gai”, mancada de territori, però amb una història i una literatura compartides a més d’uns enemics comuns. L’aparició d’internet ha afavorit l’enfortiment d’uns llaços de solidaritat (o, si més no, de complicitat) que estableixen una xarxa global que connecta els “tapats” del Emirats o de  Nàpols amb les boges més desacomplexades d’Hamburg o de Rio de Janeiro. Aquesta “performance” austral només pretén subratllar la volatilitat de l’origen de les nacions i l’arbitrarietat dels prejudicis de cadascú.

La bandera del regne és la de l’arc de Sant Martí i, per descomptat, l’himne nacional d’aquesta micronació és l’“I Am What I Am” en divina interpretació de Gloria Gaynor. Ja podem riure, ja, amb el nostre menyspreu de superioritat compartida, que aquesta cançó ha fet a la meva generació més per la felicitat humana que el 95% dels escrits bíblics i gairebé tot Aristòtil i Sant Agustí.

[Poc m’imaginava on em ficava, quan vaig iniciar aquest creuer per les illes del món.]