dijous, 19 de juliol de 2012

Vida i color

Recordo els meus temps de parvulari, molt anteriors a l’era de l’audiovisual, en els quals la senyoreta il·lustrava les seves explicacions a través d’esquemàtics dibuixos a la pissarra amb guixos que ni tan sols eren de colors. Una de les classes que més em va impactar va ser la que es dedicava a classificar la humanitat en races segons el color de la seva pell. Com si fos avui, puc repetir el catàleg de la lliçó: la raça blanca, la negra, la groga, l’olivàcia i la de color de coure (altrament dita pell-roja).


Per un infant de sis anys que havia après a relacionar-se amb l’escala cromàtica a través de les capses de llapis “Alpino”, aquestes denominacions suggerien tonalitats radicals mai contemplades en cap ésser humà viu. Així que vaig anar creixent, vaig descobrir que ni els suposats espècimens de la raça blanca eren literalment blancs, ni els de la negra eren negres (per no parlar dels vermells, grocs i verds, que eren impossibles ja per definició). Confio que totes aquestes barbaritats sobre la raça hauran desaparegut fa temps dels plans d’estudi.


Segurament aquesta teoria de la raça sorgeix naturalment com un mecanisme de defensa que t’assegura un lloc al món i un motiu per trobar aliats contra un enemic comú des del punt de vista de la tribu. Per poc que hi pensis, no s’aguanta per enlloc, i al planeta globalitzat on vivim avui dia encara menys: perd sentit cada segon que passa amb un mestissatge que ja és imparable.

Angelica Dass és una dissenyadora i fotògrafa brasilera (Rio de Janeiro, 1979) que fa anys que viu trasplantada a Espanya. Té un projecte en curs que es diu “Humanae”, consistent en les fotografies del rostre de diversos individus sobre un fons on la tonalitat s’ha obtingut a partir d’una mostra d‘11x11 píxels de la seva pell. Aquest escenari cromàtic ha estat classificat segons la guia Pantone® que tantes alegries ofereix als dissenyadors insegurs.


No sabria dir si això d’”Humanae” és més o menys o gens “art”, però sí sé que dóna una idea molt precisa i objectiva del color de l’epidermis humana, relativitza molt el paper de les races i demostra que ni negres, ni grocs, ni blancs, que tots compartim matisos infinits del color carn.

24 comentaris:

  1. Així és. Com tot (o gairebé) a la vida, els matisos omplen l'espectre cromàtic de la pell i de les creences. Però què hi farem, som una espècie curiosa que s'entreté a classificar tot el que és inclassificable. A vegades és divertit; a vegades no tant.

    ResponElimina
  2. Enric, som una espècie curiosa en tots els sentits. A l'època de Linneu encara era divertit. Ara millor no allunyar-se del Pantone.

    ResponElimina
  3. És una obra d'art de les més grans! És genial la idea del Pantone i a més la idea de fer el fons del color resultat dels píxels. Excel·lent, sense cap mena de dubte i amb contingut social, no només l'estètica per l'estètica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, davant del teu entusiasme, qui gosa discutir-te res?

      Elimina
  4. Doncs a mi també em sembla prou interessant. Pensat si més no. El curiós és com res és tan simple com sembla i les tonalitats són infinites. Només per a això ja pot valer la pena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una manera nova de contemplar velles qüestions.

      Elimina
  5. no se de que va aixó del Pantone, pero si recordo la lliçó aquesta de les races a escola i com tampoc ho entenia massa aixó de les diferències de color. Per aquelles époques la meva tieta monja ja era a l'Àfrica, i deia ma mare que em vaig posar pesat una bona temporada perquè jo volia ser negre.

    salut

    ResponElimina
  6. Ostres, acabo de recordar aquella baralla de cartes de l'Heraclio Fournier, Famílias de 7 países, crec que es deia. Sis cartes per família: avi, àvia, pare, mare, fill i filla (bantús, indis, esquimals, mexicans, tirolesos?, àrabs i xinesos). El món era així, llavors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Matilde, em sembla que es deia "El juego de las 7 familias" i es podien posar els membres de cada família un al costat de l'altre per formar una imatge contínua.

      Elimina
  7. Sense que serveixi de precedent, estic plenament d'acord amb les apreciacions d'en Galderich sobre el valor artístic d'aquest projecte, així com de les implicacions ètico-socials que se'n deriven.
    Per altra part, i recuperant la infància mai perduda completament, jo admirava la raça olivàcia, i esperava ansiós el dia que tindria l'ocasió de veure un home o una dona verds. Potser de la desil·lusió provocada pel desencís va néixer la meua passió per la ciència-ficció, on els marcians de debò, com tothom sap, són absolutament verds, i sense cap problema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, sembla que són verds per destacar sobre el planeta vermell.

      Elimina
  8. si una cosa aprens al parvulari es que els humans es pinten de color carbassa, de tota la vida!

    ResponElimina
  9. o mesclant el marró fluixet i el vermell fluixet :P M'agrada aquesta obra, fins i tot només per estètica. La vocació d'en Puigcarbó em sembla impagable :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, molt sofisticada la teva recepta, això ja era de batxillerat.

      Elimina
  10. Em temo que amb coses com les llengües també s'han fet aquesta mena de classificacions, però sense colors ni colorismes. Per cert, m'encantaven les guardioles-cap del Domund, una obra d'art. De tota manera les etiquetes i els cromos, en moltes coses, encara funcionen per tot arreu i 'lo que te rondaré, morena'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, crec que les guardioles-cap del Domund han tornat com a objecte decoratiu.

      Elimina
  11. original composición cromática, que Lucian Freud se pasaría probablemente por el arco de triunfo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Seguramente Freud (Lucian), por otros caminos, llegaría a una idéntica relatividad de las epidermis.

      Elimina
    2. nada más lejos de Freud (Lucian), que un pantone epidérmico, él, que necesitaba toda la gama cromática para pintar la piel de un solo ser humano.

      Elimina
  12. Un bon exercici, el problema és: quina mostra 11x11 agafa? PFP ho clava!
    Algún dia ens hauran d'explicar com es classifiquen els colors a les cartes Pantone, encara no ho entenc :(
    el meu color pell de pintar: taronja + rosa sense apretar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, no sé d'on agafa la mostra, però estic segur que té un mètode.

      Elimina