dimecres, 4 de juliol de 2012

Kerguelen


Si ahir escrivia sobre la mínima expressió d’una illa, avui amb l’arxipèlag de les Kerguelen ens trobem amb un model ben generós; perquè, si bé la majoria d’illes que el formen són de calibre menor, l’illa principal també anomenada Grande Terre és un exemplar de concurs, amb una mesura de 150 quilòmetres d’est a oest, 120 quilòmetres de nord a sud i una alçada màxima de 1850 metres. Presenta a més un contorn superbament extravagant amb un gavadal de fiords distribuïts radialment que són pura meravella cartogràfica.

Aquestes illes es troben a l’extrem sud de l’oceà Índic i disten 2.000 quilòmetres de res de l’Antàrtida, mentre que les illes de la Reunió queden 3.400 quilòmetres al nord. En principi foren batejades com illes de la Desolació i ja és curiós la quantitat d’accidents geogràfics que exhibeixen noms malastrucs per aquestes contrades. El nom actual prové del seu descobridor, un bretó anomenat Yves Joseph de Kerguelen de Trémarec que hi desembarcà l’any 1772, quatre anys abans que hi passés el famós capità Cook.  Per això l’arxipèlag pertany al districte de les terres australs i antàrtiques franceses, un petit calaix de sastre del qual potser encara rescataré algun altre exemplar. Per aquest mateix motiu, la seva moneda oficial és l’euro. En aquest context, bo serà dir que Grande Terre té una superfície equivalent a la de 3/4 de l’illa de Còrsega i que, malgrat el seu aire feréstec, es troba en una latitud gens antàrtica i molt similar a la de Normandia.

Per no crear equívocs m’afanyaré a dir que les Kerguelen no són illes desertes, sinó que estan habitades de forma permanent des del 1950, gràcies a una estació científica situada a Port-aux-Français que aplega entre 50 i 120 membres, segons l’època de l’any.

L’ecosistema, situat a la confluència de les aigües fredes antàrtiques i les càlides de l’Índic, privilegia la concurrència d’animals oceànics necessitats de terra ferma sobre la qual reproduir-se, com ara elefants marins, albatros o pingüins reials. Però també s’hi troben espècies introduïdes per l’home com són els rens, els gats silvestres, les rates i les ovelles.

De la poc espectacular vegetació local, que abunda en molses i líquens, destaca la col de les Kerguelen que, amb les seves altes dosis de vitamina C, salvà molts mariners de l’amenaça de l’escorbut (no endebades el seu nom oficial és “Pringlea antiscorbutica”).

Però, si he dut el nom de Kerguelen fins aquí, no és per una qüestió de verdures saludables, sinó per motius més literaris. Com ara que al capítol 14 de “The narrative of Arthur Gordon Pym”, l’única novel·la escrita pel visionari Edgar Allan Poe, el protagonista —a bord del vaixell “Jane Guy”— desembarca a Christmas Harbour en aquest mateix arxipèlag. El “Gordon Pym” és un llibre estranyíssim, que comença com una aventura marinera i realista, però que esdevé gradualment un malson mòrbid, on un viatge als confins de la Terra es llegeix com al·legoria, però també com a topografia dels espais de l’opi. Després de diverses topades amb balenes, naufragis i caníbals, el llibre navega per un mar mandrós de color de llet i s’interromp abruptament amb l’aparició d’una figura femenina i amortallada.


Jules Verne, un senyor simpàtic que queda sempre bé a les fotografies, s’entestà a prosseguir la narració al·lucinada i interrompuda de Poe. “Le Sphinx des glaces”, el producte d’aquest intent, retorna als llocs del crim i hi introdueix un grau de racionalisme que s’adiu poc amb la poesia de l’americà. Malgrat tot, aquesta esfinx que hem de considerar a la vegada terrorífica i austral no deixa de ser un espant més. I com convida a visitar la resta d’illes impossibles!

11 comentaris:

  1. M'ha agradat poder visitar aquesta illa però no quedar-m'hi! Tu ves continuant el viatge virtual mentres nosaltres ens ho mirem des de la barrera per veure on anem de viatge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo trobo, Galde, que aquesta illa té força possibilitats. No m'importaria passar-m'hi una temporada.

      Elimina
  2. tu relato me induce a buscar el Poe que comentas,y aquí me quedo contigo, que no me busquen tampoco a mi en las Kerguelen

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un libro que fascinó a monstruos tan diversos como fueron Borges o Lovecraft.

      Elimina
    2. una novela bien curiosa, dime, cómo/cuándo lo menciona Borges?

      Elimina
    3. Pilar, lo dice Paul Theroux a raíz de una visita a Borges en "The Old Patagonian Express":

      "Yes," said Borges a bit uncertainly. "I read it so long ago, before I lost my sight. It is Poe's greatest book."

      Elimina
    4. antes de perder la vista¡¡¡

      gracias allau

      Elimina
  3. Ai l'opi! quantes malvestats no pot fer en cervells teòricament racionals! Tot i que, en un lloc com aquest, no m'estranyaria gens acabar amb una perpètua torradora com un piano! O com un llum de ganxo :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, aquesta és l'encant que tenen aquests llocs: excuses per parar boig.

      Elimina
  4. vols parar d'inventar-te illes que ningú coneix?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si et senten els francesos, agafaran una bona emprenyada.

      Elimina