dilluns, 9 de juliol de 2012

Skelling Michael

Algunes illes desertes no sempre ho foren, encara que a primer cop d’ull es diria que no presenten condicions ideals d’habitabilitat. És el cas de Skelling Michael, una formació bastant inaccessible que es troba a dotze quilòmetres a l’oest de les costes del comtat de Kerry a Irlanda. L’illa té una superfície de 22 hectàrees i una alçada màxima de 218 metres i, efectivament, fa segles que no compta amb una població permanent. Però hi hagué un temps en el qual hi funcionà un monestir de monjos agustins sota l’advocació de Sant Miquel.

La data de la seva fundació és imprecisa —se situa en algun punt entre els segles VI i VIII— i pels vestigis que han quedat de les seves instal·lacions devia d’oferir unes condicions de vida molt precàries. Les cel·les dels monjos fan pensar en ruscs d’abelles o refugis de pastors i s’assenten sobre terrasses només accessibles per costerudes escales tallades a la pedra. En els moments de màxima afluència el monestir no devia de comptar amb més de dotze ocupants o sigui que no fou mai un destí popular entre el clergat més acomodatici. Alguns anys de meteorologia veritablement infecta, a més de canvis organitzatius a l’església irlandesa, contribuïren a la dissolució de la comunitat allà pels segles XII o XIII.


El destí posterior de Skelling Michael, illa que es troba a un cop de roc del món (dit) civilitzat, és del tot previsible. La UNESCO la va incorporar al seu llistat patrimonial l’any 1996 i tots els estius hi ha diversos tour-operadors que hi envien embarcacions plenes de proteïnes turístiques amb l’esperança que ningú no es foti de lloros tot pujant per les escales impossibles amb aquell coi de talons que gasten les horteres de Candem o Putney (més que res, per les asseguradores).

Queda lleig que ho digui jo mateix, però (com hi ha déu), què boniques són algunes illes!

10 comentaris:

  1. Els pocs monjos que van anar a meditar a aquesta illa tenien clar que pedres no els en faltaria per fer les seves construccions...

    Fantàstica illa i si un touroperator m'oferís la possibilitat de visitar-la en el cas que estigués a prop de la costa segur que m'hi apuntaria, encara que s'hagués de pujar aquest munt d'escales.

    El que és curiós és que no s'habités després tenint en compte el misticisme catòlic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, el sentit pràctic pot més que el misticisme catòlic.

      Elimina
  2. Me la fa atractiva el fet que hagués estat habitada. Jo no em faria monjo (crec), però me'ls imagino allà i em fan una certa enveja.

    PS: Saps si a més de monjos hi havia ovelletes de suau i càlida llana?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, crec que d'ovelles no n'hi havia; més que res per estalviar-se mals pensaments.

      Elimina
  3. lo de esos monjes es cosa de estilitas, en vez de instalarse en medio del desierto, en medio del mar,... toda una experiencia espiritual, pero en tour turístico, con una pandilla de guiris, no iría ni atada...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estilitas, Pilar, pero con mucho estilo.

      Elimina
  4. Que si són boniques algunes illes?. Sense anar gaire lluny, Irlanda n'és una.

    ResponElimina
  5. Ah, però Irlanda ja pot ser bonica: juga en una altra divisió.

    ResponElimina
  6. Respostes
    1. Fins i tot jo hi anava, si em feien la cadireta de la reina.

      Elimina