L’Île du Chevalier d’Hadoque

En aquest recorregut informal per illes deshabitades o no, imaginades o no, potser caldrà fer una passa enrere i revisitar les illes que esquitxen l’oceà Tintín amb rellevància gens menor. De l’illa sondonèsia que ocupa paper central de protagonista a “Vol 714 a Sidney”, potser ja fou tot dit al parell d’apunts que vaig dedicar a l’aventura. És en tot cas una illa plena de misteris a descobrir, molt influenciada pels epígons de Verne i per una paranormalitat de fascicle de quiosc. L’epònima i escocesa “L’illa negra” presenta amenaces més virtuals que reals, filla simpàtica (i no reconeguda) d’alguna aventura d’Enid Blyton que ja he mig oblidat. A “L’estel misteriós” topem amb l’extraordinari cas de l’illa minvant: el meteorit que cau en aigües àrtiques i va enfonsant-se davant dels nostres ulls per a desesperació de la comunitat científica internacional, que ho contempla tot entre esclats de fongs psicotròpics.

He deixat pel final l’illa més pertinent per a la meva sèrie particular, la que més s’emparenta amb la rica tradició iniciada per Daniel Defoe i el seu Robinson. Al díptic “El Secret de l’Unicorn” i “El Tresor de Rackham el Roig” hi figura conspícuament el cavaller d’Hadoque, l’avantpassat del capità Haddock que fou súbdit de Lluís XIV. Recordem com el seu vaixell Unicorn és abordat pel pirata Rackham el Roig i el cavaller, únic supervivent de la seva tripulació, és fet presoner dels bucaners. Una nit, mentre els pirates celebren el seu botí davant d’una cala solitària, Hadoque aconsegueix escapar no sense abans fer volar l’Unicorn pels aires. Segons el diari del cavaller, aquest va viure dos anys en aquesta illa en companyia dels seus indígenes, fins que un vaixell francès el va rescatar.

Tintín i els seus amics inicien la recerca d’aquesta illa a les costes de la qual s’hi ha de trobar el tresor enfonsat de l’Unicorn. Després de moltes vicissituds han obtingut les seves coordenades, però al punt que aquestes indiquen no troben cap illa. Llavors Tintín s’adona que en època de Lluís XIV no s’havia establert encara l’estàndard del meridià de Greenwich, i el que s’utilitzava era el de París. Fetes les correccions pertinents, apareix l’illa a l’horitzó, tot i que Hergé ja es va ocupar que no tingués cap correspondència amb la realitat del Carib, segons es pot verificar a Google Maps. Significativament, i a diferència del detallisme de “Vol 714 a Sidney”, en cap moment gaudim d’una vista general de l’indret ni coneixem les seves dimensions reals.

A les dues incursions que es fan a l’illa només apareixen escenes de platja i d’una selva tropical que ascendeix suaument fins a un alt on hi ha una creu de fusta. Altres indicis de l’estada del cavaller són l’esquelet d’una barca enterrada a la sorra, el fetitxe grotesc que reprodueix la seva efígie i el llenguatge injuriant que encara gasten els lloros, pura herència de la família Haddock. L’únic rastre que queda dels indígenes que acompanyaren Hadoque en el seu exili són unes calaveres que, segons Tintín, mostren signes de canibalisme. El fet no queda mai del tot explicat, però per les poques pistes de les que disposem, no hi ha dubte que aquesta illa anònima és de l’estirp de la de Robinson. Hauria estat interessant un “spin off” sobre les relacions explosives i fraternals del cavaller d’Hadoque i el seu particular Divendres de línia clara. Bé, en un altre univers serà.